REASONS TO BELIEVE
Esquí de muntanya | 05/10/2016

Fa pocs dies es va publicar l’autobiografia de Bruce Springsteen. Ja sé que no sorprèn a ningú que jo escrigui alguna cosa sobre Springsteen. Tampoc és una iniciativa molt original de fer-ho al nostre país. I evidentment que si vas de modernillu declarar-te fan de l’autor del Born to Run és un pecat capital, un gulity pleasure. Això de ser fan d’un músic que ven milions de discos i emplena camps de futbol no és ni cool ni modern. És aquesta estupidesa humana de voler-se sentir especial, únics i tenir sempre la necessitat de individualitzar-nos i desmarcar-nos de la massa i sentir-nos especials. Com si encara hi haguessin nous espais per descobrir o com si encara tinguéssim la pàgina en blanc de la història per escriure. Mauss va dir que el no és copia és tradició. Perquè sovint en el món de la música -i en  d’altres- allò que es converteix en un fenomen de masses deixa de ser bo, atractiu a nivell qualitatiu i passa a ser censurat.

Un dels eixos vitals de Springsteen, reflectit en les seves memòries o en les seves lletres, és la necessitat constant de buscar un compromís real, de deixar-s’hi la pell, donar el millor d’ell, on sembli que li vagi la vida en cada acord que toca, de ser honest amb la seva banda, amb el seu públic i amb ell mateix a través d’un pacte no escrit. Aquest pacte és personal i intransferible i li ha permès foragitar fantasmes interns i evitar tendències depressives com les que relata al llibre i que l’han atacat al llarg de la seva vida fins a dia d'avui acabats de complir els seixanta anys.

Aquesta manera terapèutica de viure la música ha portat Springsteen a fer aquests concerts maratonians, a no escatimar en la qualitat musical de la seva banda, a intentar fer de cada concert especial i diferent al del dia anterior modificant gran part del repertori, introduint versions o rescatant rareses impregnant a l’espectador de la certesa que allò és real, és de veritat i que per un cop a la vida es pot creure amb alguna cosa. Com relaten les seves lletres creure en el somni americà a vegades real a vegades trencat, en la carretera o en la fugida cap a una terra promesa. Encara que només sigui durant l’estona que dura el concert, però al menys en mig d’aquest món veloç, líquid i canviant on està ple de venedors de fum saps que allò sí que es real, que s’hi pot creure i que aparentment no t’estan aixecant la camisa maquillant l’escena de focs artificials o amb vedets amb poca roba ballant.

Per tant, ser fan d’Springsteen és perillós pel fet de ser-ho d’un músic que omple camps de futbol –fet que això sempre genera molta urticària entre els més erudits de la tribu- i per la seva actitud vital. Perquè Springsteen és tot el contrari a aquest escepticisme i a aquesta actitud incrèdula davant de la vida. A dia d’avui el que queda bé i socialment més acceptat és anar d’escèptic per la vida. No creure ni declara-te fan incondicional de massa res. Potser perquè tenim por i ens defensem amb aquest escepticisme vital de les crítiques que puguem sentir pels carrers d’un país acomplexat massa abonat a la crítica gratuïta. Un escepticisme que fa que la gent camini arrossegant els peus, que vagi amb actitud desmenjada per la vida o  que sembli que tot els hi rellisca. També són els que critiquen amb sornegueria qualsevol fenomen exitós i que amb la fina ironia incisiva que els caracteritza -des de l’atalaia que els situa per sobre de tot i de tothom- es riuen d’aquells que participen de manera incondicional i sòlida d’aquella afició, acte, idea o del que sigui.

Springsteen potser s’hi deixa la pell, potser li va la vida en cada acord i potser fa aquests concerts tant llargs per demostrar que encara hi ha raons per creure i que hi ha alguna cosa real i de veritat. Però pel que desprenen les seves memòries en realitat és el seu refugi, la carretera tant recorrent a les seves lletres no és més que una manera de refugiar-se en la fugida. Potser allargar els concerts és la manera que té d’allargar la seva felicitat. Perquè només a dalt de l’escenari és feliç.

I és aquest home de més de seixanta anys capaç de saltar, cridar, cantar i suar durant quatre hores recorrent un escenari grandiós i movent les masses que quan baixa de l’escenari és incapaç de trobar raons per ser feliç.  Potser perquè fora del seu escenari hi regne l’escepticisme, aquell que tant poc concorda amb la seva música, els seus directes, les seves lletres i la seva actitud vital. Potser perquè la cançó més complicada de tocar és la que circula per dins del nostre cos. 


SELECCIONA IDIOMA (CA)
CRèDITS
programador web freelance Barcelona