OBSESSIONATS PER SUMAR
Esquí de muntanya | 19/04/2017

Ens hem acostumat a trobar els moments de felicitat a partir d’anar sumant noves experiències. Si podem ensenyar l’acumulació dels països on hem estat l’alegria és encara major. Tenir un mapamundi on a l’estil Neil Armstrong anar clavant xinxetes a sobre dels països on hem estat. Sumem parcs nacionals, museus i monuments on hem posat els peus durant aquests viatges. Alguns es posen tristos per anar sumant anys veient l’abisme del pas del temps acumular-se darrera seu. I d’altes s’alegren perquè el comptador de la vida va sumant veient el temps que encara ha de passar acumular-se davant seu. Si no podem ensenyar amb orgull la suma de llibres llegits a l’estiu semblarà que no haguem fet vacances. Per ser modern s’ha de dominar el coneixement d’una suma molt extensa de grups de música. Si no els coneix ningú encara millor, llavors la suma multiplica. Ens posem contents per anar sumant somnis complerts. Ens obsessiona anar sumant nous projectes. I fins i tot n’hi ha que sumen quilòmetres, metres i calories gastades. Per bé que la suma no és completa fins que no hi sumem els likes que documenten i legitimen tots aquests dies històrics, excepcionals i irrepetibles.

 

L’obsessió per l’acumulació –per sumar- també ha arribat a allò que ens pesàvem que mai podríem comptabilitzar perquè no podem tocar-ho amb les mans. A l’endèmica dèria de la nostra espècie per acumular diners, cases, cotxes, bicis i altres estris que els humanoides ens hem inventat per –en teoria- facilitar-nos la vida ara hi hem d’afegir el desig de voler sumar experiències, somnis, projectes o les novies que hem tingut. I és precisament aquesta obsessió per la suma la que no ens facilita –en realitat- la vida. De fet és una acumulació absurda, com totes les acumulacions fruit de les baixes passions humanes. Al darrera de l’obsessió per acumular hi ha la por, l’enveja, la cobdícia, la vanitat i l’absurd. Tothom pot recordar una cursa de muntanya on de cop s’ha trobat corrent per un tram d’asfalt o de pista forestal que destrossen un bonic, lògic i espectacular recorregut per poder-lo allargar i així dir que hem sumat els 42km del que els humans ens hem posat d’acord dir-ne marató.

 

La suma només hauria de ser la conseqüència –no buscada- del plaer  i de les ganes d’experimentar, de viatjar, de visitar, de fer-nos grans, de llegir, d’escoltar, de somiar, de projectar, de córrer, d’esquiar, d’entrenar o de competir. La suma hauria de ser només un nom i no un verb. Perquè mentre ens anem obsessionant per anar sumant ens anem oblidant d’anar vivint.

 


SELECCIONA IDIOMA (CA)
CRèDITS
programador web freelance Barcelona