LA JUDICIALITZACIÓ DE L’ESPORT
Esquí de muntanya | 23/03/2017

Aquesta setmana s’està corrent la Volta a Catalunya. Una cursa gairebé centenària, que sobreviu gràcies a la feina d’uns voluntaris abnegats, que ara rebrà el suport de l’empresa que organitza el Tour -la concentració empresarial també arriba al món de l’esport- i que compta amb els millors ciclistes del pilot internacional. Aquests ingredients haurien de ser suficients perquè la cursa fos notícia per ella mateixa. Però ho està essent per un guirigall de penalitzacions, sancions i reunions nocturnes als hotels dels equips. La discòrdia va arribar el dimarts durant la contrarellotge per equips disputada al voltant de Banyoles. D’aquella etapa la imatge que n’ha transcendint no n’han sigut les carreteretes i poblets del Pla de l’Estany que no desentonarien entre les paisatges del Tour, sinó uns copets al cul que el ciclista del Movistar, José Joaquin Rojas, va fer esporàdicament a algun dels seus companys per ajudar a ordenar els relleus dins l’harmonia que suposa la coreografia d’una corno per equips. Aquesta maniobra va ser motiu d’una sanció d’un minut per tot l’equip Movsitar. Segons diuen els que hi entenen la penalització és totalment desafortunada perquè aquesta acció -tocar amb la mà el cul o l’esquena del company del davant- és habitual entre els corredors del pilot per evitar topades o incidents i no pas per empènyer a ningú. Podríem dir que és una acció que no beneficia al corredor o a l’equip en qüestió. Molt allunyada queda aquesta acció de la imatge d’un ciclista enganxat a la finestra d’un cotxe, de posar-se al rebuf d’una moto o d’avituallar-s en un lloc que no està autoritzat. Aquesta detall d’un moment de l’etapa no hauria anat a més si no fos perquè els equips rivals estaven pendents de la televisió per agafar la matrícula a l’equip espanyol i veure l’oportunitat de recuperar el temps perdut a la carretera als despatxos. A partir d’aquell moment i per via d’una reclamació es va entortolligar la troca en forma de reunions i discussions fins que la penalització d’un minut va desfer el cabdell.

Aquest episodi polèmic m’ha recordat alguna de les disputes que aquest hivern hem viscut a la Copa del Món d’esquí de muntanya. Més concretament m’ha transportat a la penalització que va rebre l’italià Damiano Lenzi a la Copa del Món  de Cambra d’Aze. En aquell cas s’acusava al corredor italià de no haver tancat –suposadament- la talonera dins de la zona de canvi per iniciar el descens després de treure les pells. Un cop més, tal com ha passat amb la maniobra del Movistar, aquesta acció no beneficiava en res al corredor. És més, sortir de la zona de canvi amb la talonera sense fixar fa que puguis caure més fàcilment a la baixada pensant que portes el taló fixat. I tal i com ha passat amb la sanció al Movistar aquesta penalització polèmica de Cambra d’Aze va venir induïda per la reclamació d’un equip rival. O també induïda per les ganes de protagonisme d’alguns arbitres i jutges. Perquè un bon àrbitre és aquell de qui no recordes la seva cara o el seu nom, aquell que passa desapercebut.

Enmig d’aquest sense sentit de reclamacions absurdes, de voler ser més papistes que el papa, de complicar la convivència dins de l’esport i de voler guanyar judicialment el que s’ha de guanyar esportivament l’esport també deixa espai pel sentit comú. No fa massa dies es disputava l’última prova de la Copa del Món de biatló a Oslo. El Martin Fourcade com sempre encapçalava la cursa durant la primera volta. Tot en ordre. Fins que en arribar al primer pas de tir va adonar-se que no havia posat les bales al seu carregador. Això seria com si un jugador de futbol s’oblida de la pilota o un ciclista les rodes de la bici. Un oblit infantil que tampoc li tindrem en compte. Aquesta acció va desencadenar una cadena d’errors motivant una possible penalització. Fourcade va aixecar la mà demanant al seu entrenador un carregador amb bales; aquest li va llençar; el Martin va disparar les cinc bales encertant la diana igual que en els altres quinze tirs que havia de fer durant la cursa i sobre els esquís va volar arribant primer amb un enorme forat sobre els seus rivals metàfora de la superioritat d’aquest atleta excepcional. L’intercanvi entre entrenador i corredor dins del pas de tir està totalment prohibit i és motiu de desqualificació. En tot cas s’ha de fer a través d’un dels arbitres de la federació internacional que hi ha per la zona. La catorzena victòria de la temporada –superant el rècord de la llegenda Bjorndalen- va quedar en suspens durant uns minuts fins que els jutges de la federació internacional van decidir no alterar l’ordre d’arribada veient que cap equip rival va posar una reclamació. Suposo que els hi deuria fer vergonya guanyar una cursa que el Fourcade havia guanyat amb tanta autoritat.

Tant l’affaire dels carregadors del Fourcade, com la talonera sense tancar del Lenzi, com els copets al cul del Rojas del Movistar no beneficiaven en res a l’atleta i no venien motivades per una intencionalitat  de voler guanyar temps o perjudicar a un rival. Amb el que es diferencien és amb la interpretació del sentit de la norma. Mentre que en un cas va regnar el fair-play i el sentit comú en els altres dos casos va regnar la voluntat de guanyar als despatxos el que es perd a la pista.


SELECCIONA IDIOMA (CA)
CRèDITS
programador web freelance Barcelona