ESQUÍ DE MUNTANYA OLÍMPIC?
Esquí de muntanya | 04/11/2016

Amb la fresca que fa i tot el que ha plogut costa d’imaginar que no fa gaires mesos estàvem amb pantalons curts, suant de valent i expectants pel començament dels Jocs Olímpics de Río. A part de Belmonte, Phelps, Beils o Bolt l’esquí de muntanya també va ser notícia aquells dies a Río. Una notícia no massa ben explicada que les xarxes socials i internet van contribuir a intoxicar.

Algunes noticies i piulades van ajudar a crear l’estat d’opinió que l’esquí de muntanya ja era olímpic. Fins i tot, hi havia qui ja veia en Kilian Jornet amb la medalla d’or penjada del coll i els Segadors sonant a les olimpíades de Pyeongchang 2018. Molta imaginació tenen alguns, perquè la realitat és que encara queda molt camí per fer. I no parlo només de la possibilitat que sonin els Segadors a uns Jocs. El que realment va passar a Río és que s’acceptava la Federació Internacional d’Esquí de Muntanya com a membre de ple dret del COI. La qual cosa no vol dir que l’esquí de muntanya competeixi als propers Jocs. Es va donar un pas importantíssim i necessari, però no definitiu. Queda encara pujar l’últim esglaó perquè l’esquí de muntanya entri al programa olímpic. Mentrestant caldria afrontar la realitat tal com és i no construir-se una realitat imaginada a mida molt seductora, però que no ens apropa a l’objectiu final. És ara que la flamarada de les xarxes ha passat quan és necessari remar i persistir en l’esforç per ser a Pequín 2022. Encara que potser no sapiguem molt bé com funcionen els ressorts del poder a dins del COI.

Per altra banda, es va instal·lar el debat de si l’olimpisme és beneficiós per l’esquí de muntanya. Les recances a l’olimpisme per part dels guardians de les essències venen per la suposada desnaturalització i pèrdua de les essències de l’esport en el cas d’entrar als Jocs. La televisió, la seguretat o els espectadors obligarien a adaptar les proves del programa olímpic allunyant-les molt de les mítiques travesses alpines, dels grans cims, de llocs molt tècnics i exposats o del que podria ser una etapa de la Pierra Menta. Segurament que primer serà olímpic un esprint que una cursa per equips. Estem d’acord que aquest no és l’esqui de muntanya més autèntic, atractiu i romàntic, però no passa res perquè existeixin aquestes proves més atlètiques i competitives. La gent seguirà fent la travessa Chamonix-Zermat i la Pierra Menta seguirà essent la prova somiada per tot esquiador de muntanya. Aquesta polèmica només s’alimenta pel maquineisme i simplisme de la nostra societat que les xarxes ara ajuden a accentuar. S’elimina qualsevol matís, es polaritzen les posicions i es munta un camp de batalla on el menys important és la informació. Estàs amb mi o contra mi. Blanc o negre. Per què hem de triar entre un tipus d’esquí de muntanya o l’altra quan podem gaudir dels dos? Per què sempre hem de tirar entre Beatles o Stones, entre Messner o Bonatti, entre carn o peix, entre mar o muntanya? Per què hem de quedar-nos amb la meitat podent-ho tenir tot?

Segurament que és més fàcil fer aquest combat i vendre com a reals noticies maquillades per tal de poder atreure l’atenció dels lectors. Més complicat i menys atractiu és intentar informar bé, afrontar la realitat tal com és i lluitar a l’ombra per tal que l’esquí de muntanya es pengi una medalla olímpica.

Text publicat al Vèrtex (revista de la FEEC) número 268 dels mesos Setembre/Octubre de 2016


SELECCIONA IDIOMA (CA)
CRèDITS
programador web freelance Barcelona