ESQUÍ DE MUNTANYA A TURQUIA
Esquí de muntanya | 08/02/2017

T’asseus a la teva butaca de l’avió de Turkish Airlines amb destí a Estambul, comences a remenar fulletons i ràpidament ensopegues amb un mapa. Amb un mapa és la forma més significativa d’agafar perspectiva i veure realment què t’envolta, apreciar les distancies reals dels llocs, poder sortir de la teva bombolla i saber literalment a on estàs. Els mapes són freds i és precisament aquesta fredor i eloqüència la que en un moment donat et poden fer reaccionar. Durant el trajecte que ens ha portat a Turquia per una etapa de la Copa del Món d’esquí de muntanya els diferents mapes que trobem a l’avió ens marquen la ruta, els quilometres, la temperatura i infinitat de dades més per entretenir el personal. És en un d’aquests mapes que ens marquen la ruta i el lloc a on ens hem dirigit que veus noms tant tristament familiars com Alep, Damasc, Lesbos o Bagdad a una distancia relativament propera.

La sorpresa i inquietud que et genera veure en un mapa que el lloc on acabes d’aterrar està rodejat per aquests noms no ve pel temor a la teva seguretat personal. Al final la por és subjectiva, una construcció mental, i es fa més gran amb el desconeixement, mentre que es va reduint a mesura que comences a conèixer l’estrany. La realitat és tossuda i ens ha demostrat que la inseguretat també s’ha globalitzat i qualsevol ciutat occidental pot ser el caos. El neguit ve pel fet de si és realment ètic o moral apropar-te a un lloc amb tants fronts dramàtics oberts per anar a competir, a passar-t’ho bé, no només a no ajudar ni aportar res, sinó a posar a prova el teu ego amb un dorsal penjat a la cama. Un es pot sentir bé passant pels llocs de puntetes? Fem bé de ser aliens als problemes del lloc on anem? Podem fer una festa quan ens rodeja la misèria? Podem fer com els músics del Titànic que seguien tocant mentre el vaixell s’enfonsava?

Trobar la resposta a totes aquestes preguntes segur que no és fàcil. En part perquè no n’hi ha només una que sigui vàlida com tampoc ni haurà cap de definitiva ni absoluta. El que serveix per una persona no servirà per l’altra i dependrà de l’escala de valors de cadascú que es podran respondre en un sentit o amb un altre. Ara bé, potser la pregunta més fonamental és per què aquestes preguntes no han sorgit amb aquesta intensitat fins a dia d’avui que ens hi hem apropat físicament si fa temps que coneixes cada un d’aquests drames? Per què mentre estaves a casa teva acomodat a la teva quotidianitat no et senties tant interpel·lat per aquests conflictes que ara et gener dubtes i preguntes quan els has vist més propers en un mapa de l’avió? Intentant respondre aquesta pregunta en sorgeixen d’altres com la de intentar saber per què donem més importància als morts d’un atemptat a París que als que assassinen cada dia a Bagdad? Si no coneixem els que moren a Paris com tampoc coneixem els que moren a Bagdad perquè ens exclamem per uns i no pels altres? Escoltar dia sí dia també una xifra de morts ens ha acabat immunitzat davant la barbàrie. Fins i tot hem mercantilitzat els morts. O potser és que per allò de buscar l’estabilitat les éssers humans ho digerim tot. En canvi conèixer el nom, la cara, la vida d’aquella persona morta és quan ens despertem i captem l’atenció i se’ns desperta alguna cosa que ens fa creure encara amb l’espècie humana. Potser la mort només ens efecte quan li posem cara.

Malgrat que els números, la raó i la objectivitat intentin ocupar tots els àmbits de la vida les grans decisions de la nostra vida són de caràcter emocional. No hi ha cap idea o llei que pugui disputar l’hegemonia del motor de la conducta humana a les emocions –nobles o perverses- que floreixen dins d’un individu. Si no fos així com podríem explicar que la gent es dediqui a pujar muntanyes una i altra vegada pel sol fet de pujar-les quan és evident que hi ha problemes més greus en ocupar el nostre temps?


SELECCIONA IDIOMA (CA)
CRèDITS
programador web freelance Barcelona