DEIXEU-ME SOL!
Esquí de muntanya | 06/09/2016

Es feia tard, la temperatura baixant, el vent fort i els núvols creixent al seu voltant. Malgrat tot, ell va fer un pas més, amunt, endavant, cap al cim, cap al seu somni. Un pas, una decisió, que l’allunyava dels seus companys que renunciaven al cim i desfeien la traça que fins al moment obrien junts. En aquell moment els núvols que s’estaven formant el van atrapar i es va veure absorbit per la boira, fet que li va reforçar la sensació d’aïllament. Aquest aïllament multiplicava les dimensions de les muntanyes i dels dubtes que l’envoltaven. Ara anava de debò, per primera vegada a la seva vida havia pres una decisió per emprendre un camí propi, un camí cap a la incertesa, un camí per poder arribar a conèixer realment l’orientació del seu destí.

El temps que havia de descansar entre pas i pas després d’enfonsar-se a la neu fins als genolls el cap se li inundava de dubtes i preguntes. També allà dalt -on tot sembla harmoniós, natural i on se suposa que totes les preguntes troben resposta fàcilment mirant a la immensitat- rere cada decisió hi ha les habituals preguntes carregades de perquès, de incertesa i de por. Es preguntava què el diferenciava dels seus companys que havien prudentment havien renunciat al cim? Perquè s’havia complicat, encara més, la vida? Era inconformisme o comoditat? Era valentia o por de no voler assumir el fracàs? Era coratge o temeritat?  Era sensatesa o inconsciència? Era responsabilitat o irresponsabilitat? Potser era el cansament, potser era la hipòxia o potser era l’embriaguesa del cim que no el deixaven pensar clar i li inundaven el cap amb preguntes traïdores, que apareixen en el moment menys oportú. O, qui sap si no es manifesten sempre, encara que no en siguem conscients, quan prenem una decisió. Ara bé, aquestes són preguntes estèrils perquè no hi ha una sola explicació al que fem; n’hi ha moltes, que vés a saber si es contradiuen o no, si es matisen o no, si es reforcen o no. Fins i tot aquesta explicació que no parem de buscar pot ni existir.

Malgrat aquestes preguntes ell seguia posant un peu rere l’altra encara que apropant-se al cim s’allunyés de la seguretat. Potser seguia caminant per inèrcia, potser per la crida del cim o potser perquè ja no sabia fer una altra cosa. Segurament, també,  perquè sentia que calia anar fins al final amb aquella decisió que per primera vegada havia pres sense tenir en compte el que l’envoltava. Perquè només decidint podia conèixer realment la dimensió del que era i del que podia arribar a ser. Però, decidir vol dir anar-se quedant sol i arriscar-se; si és que en algun moment hem estat acompanyats, si és que en algun lloc existeix la seguretat.

A partir d’aquell moment la boira cada vegada més espessa, un vent encara més fort, una neu molt més profunda que feia de cada pas una marató i una alçada cada vegada més asfixiant per la vida humana van ser els seus últims companys de cordada.


SELECCIONA IDIOMA (CA)
CRèDITS
programador web freelance Barcelona