TOT SÓN PREGUNTES
Esquí de montaña | 03/11/2017

La realitat ha vençut la ficció, la raó, les previsions i tot el que estàvem predisposats a viure. Aquests dies els esdeveniments polítics ens interroguen i es barregen com mai enmig del nostre dia a dia. Cadascú de nosaltres tria en quin moment aquesta realitat que conformarà la història entra dins de la seva quotidianitat. En quin moment allò que llegeixo o escolto em remou més del compte i provoca algun tipus d’emoció que modificarà el que diré, el que pensaré o el que faré. Malgrat que són dies de fer tribu i de vida en comú aquest és un moment molt íntim i personal. A partir de la nostra motxilla vital, del context en el que ens movem, de qui llegim o de qui escoltem i de com veiem el futur la realitat es tradueix en unes determinades emocions de digestió pesada que ens trasvalsen. Que lluny queden els dies del final de la història on es creia que l’única preocupació de les persones seria escollir si són de l’Apple o de Samsung.

 

Els cossos rebregats per tanta emoció -sovint contradictòria, sovint extrema, sempre irracional, sempre esgotadora i tan volàtil com si fos un adolescent- també busquen la seva manera de sobreviure enmig de la tempesta. Aquesta també és una estratègia molt íntima i personal. Aquests dies per autoprotegir-me i fer més passatgera la digestió de l’actualitat sovint m’envaeix la temptació de voler fugir. De voler-se refugiar en espais físics o mentals allunyats de la realitat: Anar-se'n a viure a una cova. Anar-se'n a voltar pel món. Desconnectar-se de l’actualitat. Tancar les xarxes socials. Refugiar-se en la pàtria dels llibres. Retornar a la llar més segura i confortable que és la dels records agradables. Donar la raó als estoics i no esperar massa res del que ens pugui oferir el món exterior. Quan tot això passa i aquest refugi íntim pren forma la complexitat contradictòria del cervell humà fa que automàticament surti un sentiment que t’estira cap  enfora reclamant la teva indignació, dolor, felicitat, preocupació, empatia, por, il·lusió, ràbia o nàusea. Aquest conflicte interior, en què els fets ens posen davant del mirall amb les nostres contradiccions havent de fer un exercici d’autoconsciència,  en el meu cas, es tradueix en un torrent de preguntes: Podem seguir rient? Podem seguir entrenant per una activitat tant banal com fer curses? Podem seguir pujant muntanyes? Podem seguir competint? Puc deixar que la realitat passi dins meu sense fer-me ni fred ni calor? Podem discutir-nos per una plaça de pàrquing? Podem fer com si res?  Fins i tot, tenim dret a l’oci? a passar-nos-ho bé? a evadir-nos amb un bon dinar? Tanmateix, també em pregunto per què justament ara apareixen tots aquests dubtes i neguits quan, en realitat, cada dia de l’any i de tots els anys que he viscut algú en algun lloc del món ha patit una injustícia? Per què ara aquesta preocupació? Per què ara apareix l’empatia? Per què ara la caritat humana que hauria de ser desitjable sempre? Per què les emocions són més vivies ara que quan la desgràcia és estrangera? O per què, com passa a la pel·lícula Casablanca, mentre el món s’ensorra nosaltres ens enamorem?


SELECCIONA IDIOMA (ES)
CREDITOS
programador web freelance Barcelona