CAPITALISME I ULTRATRAIL
Esquí de montaña | 27/09/2017

Per què sempre una pujada més? Per què una volta més? Per què uns quilòmetres més? Per què uns metres de desnivell més? Per què una ultra enlloc de una cursa de vint quilòmetres? Per què cada any hem de fer més hores, més quilòmetres i més metres de desnivell? Per què acumular catorze vuit-mils quan segurament hi ha muntanyes molt més maques i atractives per escalar? O per què guanya entre el grup d’amics aquell que ensenya la saca de metres, hores i quilòmetres més carregada?  No havíem quedat que el que importava més era el camí que no pas la meta final? No havíem quedat que era molt més important la manera com es fan les coses que què es fa? Parlar sempre és molt més fàcil que actuar. I saber identificar el motor que guia els nostres actes sempre estarà ple d’ombres, matisos i dubtes difícils de desxifrar.

 

Totes aquestes preguntes i moltes altres poden fer-nos pensar que al món de l’esport hi ha una obsessió per la quantitat. Davant del dubte es tendeix a triar la opció que reculli més quilòmetres, més metres de desnivell, més hores o més dies encara que enfront hi hagi una alternativa molt més atractiva des d’un punt de vista qualitatiu. Ja sigui pel nivell tècnic del recorregut -fet que sempre fa que el còmput general de quilòmetres acumulats sigui més baix-, la bellesa del paisatge, el ritme de cursa que ens porta a explorar velocitats noves per nosaltres o la lògica del traçat. Quants cops no hem fet una cursa on ens fan fer un bucle inútil per sumar més quilòmetres? Com també segur que absurdament tots plegats ens hem dit al final d’un entrenament: “Va! Una pujada més que així avui em surten 3000m positius!”. En aquests casos entrenar mitja hora més per arribar a fer 3000m positius no serveix per completar una ruta, no serveix per arribar a un cim i ni molt menys serveix per millorar la nostra condició física. Amb el temps te n’adones que no vindrà d’aquesta mitja hora per fer un resultat o un altre. Tots aquests dubtes tenen moltes explicacions possibles i segurament que no acabaríem mai. Però bé, amb alguna cosa hem d’entretenir el cap quan s’entrena i aquest últim mes he entrenat bastant.  

 

Una possible resposta si ens posem en el paper d’un antropòleg marxista d’estar per casa seria pensar que aquesta obsessió per sumar hores, quilòmetres, calories cremades o metres de desnivell respon a una lògica capitalista. L’obsessió o la naturalesa pròpia del sistema econòmic que organitza la nostra vida per acumular qualsevol tipus de cosa fa que en el món de l’esport i de la muntanya també es reprodueixi aquest patró de conducta que prima la quantitat i el volum per sobre de la qualitat. Tot són aparells i sistemes capaços d’objectivar la nostra vida a través de números –freds i que no diuen res- per donar fer del que hem acumulat i poder augmentar el benefici. Benefici per què? Benefici per qui? Benefici per fer què? Fins i tot el temps d’oci està impregnat de la lògica economicista on tot són una acumulació de números (quilòmetres, calories, pulsacions, metres, etc.), plans que ens optimitzen el temps (en forma de rutines d’entrenament o de dietes) i presa de decisions en funció de la relació cost benefici encarats a la quantitat. Això ens condueix a viure en un món on el més important és guanyar diners independentment de com els haguem guanyat. Classifiquem a les persones en funció dels diners, acumulats, que tenen. A dalt de tot els que tenen més cases, més cotxes i més de tot. Sense que aquesta llista ens digui res sobre la vida de les persones que les conformen. Només números freds per fer rànquings a partir del que tenim i no pas del que sentim. Tanmateix les amistats també es quantifiquen sense preguntar-nos per la força d’aquests lligams. Igualment serem bons o mals fotògrafs segons la quantitat de likes d’una foto a Instagram o serem ocurrents i enginyosos en funció dels retuits que tingui una piulada nostra. També l’obertura de mires al món serà funció de quants gomets tinguem enganxats al mapamundi de llocs on haguem posat els peus, encara que això no ens asseguri haver-hi estat. Evidentment que serà molt important haver vist -que no vol dir haver mirat- tots els monuments, obres d’art i paisatges d’allà on haguem estat de vacances. Com també procurarem haver sentit tota la música que puguem, la qual cosa no vol dir haver-la escoltat. I fins i tot la llegenda venera a Mick Jagger per haver-se allitat amb milers de dones, encara que no en recordi ni el seu nom. 

 

Bé, tot això només són quatre pensaments d’un que corrent per la muntanya acumulant metres, hores i quilòmetres per acumular resultats s’ha posat la màscara d’un antropòleg marxista per no sentir-se tant malament.


SELECCIONA IDIOMA (ES)
CREDITOS
programador web freelance Barcelona