Blog
Esquí de montaña| 03/11/2017

La realitat ha vençut la ficció, la raó, les previsions i tot el que estàvem predisposats a viure. Aquests dies els esdeveniments polítics ens interroguen i es barregen com mai enmig del nostre dia a dia. Cadascú de nosaltres tria en quin moment aquesta realitat que conformarà la història entra dins de la seva quotidianitat. En quin moment allò que llegeixo o escolto em remou més del compte i provoca algun tipus d’emoció que modificarà el que diré, el que pensaré o el que faré. Malgrat que són dies de fer tribu i de vida en comú aquest és un moment molt íntim i personal. A partir de la nostra motxilla vital, del context en el que ens movem, de qui llegim o de qui escoltem i de com veiem el futur la realitat es tradueix en unes determinades emocions de digestió pesada que ens trasvalsen. Que lluny queden els dies del final de la història on es creia que l’única preocupació de les persones seria escollir si són de l’Apple o de Samsung.

 

Els cossos rebregats per tanta emoció -sovint contradictòria, sovint extrema, sempre irracional, sempre esgotadora i tan volàtil com si fos un adolescent- també busquen la seva manera de sobreviure enmig de la tempesta. Aquesta també és una estratègia molt íntima i personal. Aquests dies per autoprotegir-me i fer més passatgera la digestió de l’actualitat sovint m’envaeix la temptació de voler fugir. De voler-se refugiar en espais físics o mentals allunyats de la realitat: Anar-se'n a viure a una cova. Anar-se'n a voltar pel món. Desconnectar-se de l’actualitat. Tancar les xarxes socials. Refugiar-se en la pàtria dels llibres. Retornar a la llar més segura i confortable que és la dels records agradables. Donar la raó als estoics i no esperar massa res del que ens pugui oferir el món exterior. Quan tot això passa i aquest refugi íntim pren forma la complexitat contradictòria del cervell humà fa que automàticament surti un sentiment que t’estira cap  enfora reclamant la teva indignació, dolor, felicitat, preocupació, empatia, por, il·lusió, ràbia o nàusea. Aquest conflicte interior, en què els fets ens posen davant del mirall amb les nostres contradiccions havent de fer un exercici d’autoconsciència,  en el meu cas, es tradueix en un torrent de preguntes: Podem seguir rient? Podem seguir entrenant per una activitat tant banal com fer curses? Podem seguir pujant muntanyes? Podem seguir competint? Puc deixar que la realitat passi dins meu sense fer-me ni fred ni calor? Podem discutir-nos per una plaça de pàrquing? Podem fer com si res?  Fins i tot, tenim dret a l’oci? a passar-nos-ho bé? a evadir-nos amb un bon dinar? Tanmateix, també em pregunto per què justament ara apareixen tots aquests dubtes i neguits quan, en realitat, cada dia de l’any i de tots els anys que he viscut algú en algun lloc del món ha patit una injustícia? Per què ara aquesta preocupació? Per què ara apareix l’empatia? Per què ara la caritat humana que hauria de ser desitjable sempre? Per què les emocions són més vivies ara que quan la desgràcia és estrangera? O per què, com passa a la pel·lícula Casablanca, mentre el món s’ensorra nosaltres ens enamorem?

Leer Más

Esquí de montaña| 31/10/2017

L’estiu de 2017, Marc Pinsach encarava un dels reptes més engrescadors de la seva trajectòria, la temptativa de récord de pujada i baixada de l’Aneto, des de Benasque. Un dels objectius del repte, després d’establir el record de pujada i de quedar-se a 3 minuts del record de pujada i baixada que ostentava Kiku Soler des de la Marató de l’Aneto, era la producció d’un documental que ja està disponible.

Aneto, la història d’un temps és el documental que a partir de la temptativa de record a l’Aneto de Marc Pinsach retrata l’evolució de les curses de muntanya. S’estableix un diàleg entre el passat i el present per entendre el orígens de la fal·lera de pujar muntanyes corrent.

L’atleta de Cassà de la Selva especialitzat en curses de muntanya i d’esquí de muntanya amb resultats com els de Campió d’Espanya, Campió del Món sub-23 o Top10 en Campionats o Copes del món va resseguir la ruta de la mítica Marató de l’Aneto de final dels anys ’90, punt d’inflexió per les curses de muntanya a casa nostra. A través de la història d’aquesta cursa i la d’en Quico Soler posseïdor del record i guanyador de les tres edicions de la cursa, es pot veure d’on venim per saber cap a on anem.

Tanmateix també es veuen els detalls del repte realitzat per Marc Pinsach a l’Agost del 2017 on va establir una nova marca des del poble de Benasc fins al cim de l’Aneto en 2h20’ i com malgrat tots els seus esforços i per poc més de tres minuts encara queda en mans d’en Quico Soler i d’aquella generació pionera de corredors excepcionals el record de pujada i baixada.

“Vull que sigui una projecció molt propera per això el visionat només serà per xerrades i conferències que pugui assistir en persona per transmetre el què vaig viure”, explicava Marc Pinsach.

Des d’avui, aquest documental està disponible per el seu visionat. Es pot contractar una xerrada amb Marc Pinsach en la qual es faci el visionat del documental i una xerrada del corredor de Cassà de la Selva.

Per més informació, nil.corominas@lymbus.com.

Leer Más

Esquí de montaña| 27/09/2017

Per què sempre una pujada més? Per què una volta més? Per què uns quilòmetres més? Per què uns metres de desnivell més? Per què una ultra enlloc de una cursa de vint quilòmetres? Per què cada any hem de fer més hores, més quilòmetres i més metres de desnivell? Per què acumular catorze vuit-mils quan segurament hi ha muntanyes molt més maques i atractives per escalar? O per què guanya entre el grup d’amics aquell que ensenya la saca de metres, hores i quilòmetres més carregada?  No havíem quedat que el que importava més era el camí que no pas la meta final? No havíem quedat que era molt més important la manera com es fan les coses que què es fa? Parlar sempre és molt més fàcil que actuar. I saber identificar el motor que guia els nostres actes sempre estarà ple d’ombres, matisos i dubtes difícils de desxifrar.

 

Totes aquestes preguntes i moltes altres poden fer-nos pensar que al món de l’esport hi ha una obsessió per la quantitat. Davant del dubte es tendeix a triar la opció que reculli més quilòmetres, més metres de desnivell, més hores o més dies encara que enfront hi hagi una alternativa molt més atractiva des d’un punt de vista qualitatiu. Ja sigui pel nivell tècnic del recorregut -fet que sempre fa que el còmput general de quilòmetres acumulats sigui més baix-, la bellesa del paisatge, el ritme de cursa que ens porta a explorar velocitats noves per nosaltres o la lògica del traçat. Quants cops no hem fet una cursa on ens fan fer un bucle inútil per sumar més quilòmetres? Com també segur que absurdament tots plegats ens hem dit al final d’un entrenament: “Va! Una pujada més que així avui em surten 3000m positius!”. En aquests casos entrenar mitja hora més per arribar a fer 3000m positius no serveix per completar una ruta, no serveix per arribar a un cim i ni molt menys serveix per millorar la nostra condició física. Amb el temps te n’adones que no vindrà d’aquesta mitja hora per fer un resultat o un altre. Tots aquests dubtes tenen moltes explicacions possibles i segurament que no acabaríem mai. Però bé, amb alguna cosa hem d’entretenir el cap quan s’entrena i aquest últim mes he entrenat bastant.  

 

Una possible resposta si ens posem en el paper d’un antropòleg marxista d’estar per casa seria pensar que aquesta obsessió per sumar hores, quilòmetres, calories cremades o metres de desnivell respon a una lògica capitalista. L’obsessió o la naturalesa pròpia del sistema econòmic que organitza la nostra vida per acumular qualsevol tipus de cosa fa que en el món de l’esport i de la muntanya també es reprodueixi aquest patró de conducta que prima la quantitat i el volum per sobre de la qualitat. Tot són aparells i sistemes capaços d’objectivar la nostra vida a través de números –freds i que no diuen res- per donar fer del que hem acumulat i poder augmentar el benefici. Benefici per què? Benefici per qui? Benefici per fer què? Fins i tot el temps d’oci està impregnat de la lògica economicista on tot són una acumulació de números (quilòmetres, calories, pulsacions, metres, etc.), plans que ens optimitzen el temps (en forma de rutines d’entrenament o de dietes) i presa de decisions en funció de la relació cost benefici encarats a la quantitat. Això ens condueix a viure en un món on el més important és guanyar diners independentment de com els haguem guanyat. Classifiquem a les persones en funció dels diners, acumulats, que tenen. A dalt de tot els que tenen més cases, més cotxes i més de tot. Sense que aquesta llista ens digui res sobre la vida de les persones que les conformen. Només números freds per fer rànquings a partir del que tenim i no pas del que sentim. Tanmateix les amistats també es quantifiquen sense preguntar-nos per la força d’aquests lligams. Igualment serem bons o mals fotògrafs segons la quantitat de likes d’una foto a Instagram o serem ocurrents i enginyosos en funció dels retuits que tingui una piulada nostra. També l’obertura de mires al món serà funció de quants gomets tinguem enganxats al mapamundi de llocs on haguem posat els peus, encara que això no ens asseguri haver-hi estat. Evidentment que serà molt important haver vist -que no vol dir haver mirat- tots els monuments, obres d’art i paisatges d’allà on haguem estat de vacances. Com també procurarem haver sentit tota la música que puguem, la qual cosa no vol dir haver-la escoltat. I fins i tot la llegenda venera a Mick Jagger per haver-se allitat amb milers de dones, encara que no en recordi ni el seu nom. 

 

Bé, tot això només són quatre pensaments d’un que corrent per la muntanya acumulant metres, hores i quilòmetres per acumular resultats s’ha posat la màscara d’un antropòleg marxista per no sentir-se tant malament.

Leer Más

Esquí de montaña| 19/09/2017

L’estiu li suggereix descobrir noves muntanyes. No té massa manies per triar un nou destí. Es deixa guiar pel que llegeix o escolta dels seus amics, coneguts i saludats. Ara bé, sempre s’acaba inclinant per muntanyes on encara queda neu o tenen alguna gelera permanent en alguna de les seves faldes. D’aquesta manera té la sensació que aquell espai natural -com a escenari de les seves accions on  projecta els desitjos acumulats al llarg de l’any- és més captivador. L’ajuda a aconseguir la sensació de sentir-se superat, desbordat i petit per l’entorn que l’envolta. Un entorn que li amaga alguna cosa que no pot desxifrar, entendre i explicar ni a través dels sentits ni de la raó. Busca un espai on hi hagi algun element que escapi del seu control i que no acabi d’entendre. Aquell misteri que fa més atractiva la bellesa.

 

Planifica l’escapada amb l’optimisme i l’alegria que caracteritzen l’estiu, quan sembla que només hi ha temps per a l’evasió i l’hedonisme. S’endinsa a les muntanyes amb aquell esperit de la persona que està de vacances de la feina i que també pensa que està de vacances de les seves obligacions com a persona. Per això a vegades es despista quan condueix el cotxe pujant cap a muntanya. No veu algun senyal de trànsit i més d’un cop està a punt d’emportar-se pel davant algun ciclista que no ha vist. A vegades s’adona quan cau la primera gota de la típica tempesta de tarda estiuenca que s’oblida la jaqueta que l’ha de protegir. Més d’un cop es deixa el mòbil en un restaurant. Ara bé, gràcies a la dependència que en té, del mòbil, se n’adona ràpidament i l’oblit acaba en un no res. I, evidentment, es deixa portar,  oblidant qualsevol obligació horària, sorprenent-se de com se li ha fet tard aquella tarda tot parlant a l’ombra d’un arbre.

 

Tot aquest combinat d’emocions i costums estiuencs a què ens evoca la nostra civilització –eminentment urbana- fan que cada vegada que, per fi, troba aquella glacera o congesta de neu, que han sigut l’esquer del seu desig, la decepció sigui majestuosa. Proporcional a la diferència entre la realitat que contemplen els seus ulls i el que havia vist en fotos d’anys anteriors. Enmig del miratge que suposa l’estiu -aquesta bombolla de felicitat, real o simulada a través d’una imatge, amb la qual sembla que tots els problemes es paralitzin- la natura es despulla de realitat. I així, aquestes glaceres agòniques li serveixen per recordar tots els problemes del món. I en les masses de gel magres i esquifides hi veu el fracàs de la nostra civilització.

 

Segurament que no n’és conscient, però darrera de la inclinació misteriosa que no sap explicar amb paraules per aquests paisatges glacials hi ha la necessitat d’apropar-se a la veritat. Aquestes glaceres esquifides són reals. No com la retòrica dels discursos i opinions que llegeix a la premsa durant tot l’any sobre com s’interpreten unes dades suposadament objectives sobre el clima del món. Perquè per molt que es camufli la realitat  amb eufemismes i s’empassi totes les mentides  que ens hem d’empassar per fer suportable la vida, tard o d’hora tots necessitem –i potser també volem- conèixer la veritat.

Leer Más

Esquí de montaña| 31/07/2017

Aquest és un dels pocs missatge que Bob Dylan no ha parat de repatir al llarg de la seva vida. Quan volien engendrar-lo com el nou messies salvador dels drets socials, ell responia que el problema era nostre. Quan tothom li preguntava pel significat –suposadament ocult- de les seves lletres, buscant desxifrar-les, ell etzibava que “el problema és vostre”. Quan a l'època lisèrgica del "Blonde on Blonde" va deixar la guitarra acústica per electrificar-se i l’escridassaven als concerts, es consolava pensant que el problema seguia sent nostre. I quan ara li han donat el premi Nobel de literatura, el problema és nostre quan perdem el temps discutint si les seves lletres són o no són literatura, o si no és un caprici d’estrella mal criada enviar Patti Smith de missatgera a recollir el premi.

El problema també és nostre quan algú busca posar en dubte l’Everest d’en Kilian, perquè no hi ha una prova gràfica. Ho és quan algú intenta explicar per què en Kilian ha volgut pujar dos cops a l’Everest. Encara ho és més quan algú intenta donar carnets de bons i mals alpinistes. També és nostre quan perdem les nits, neguitosos, refrescant webs i xarxes socials per tenir notícies immediates de l’Himàlaia. Malgastar el temps intentant fer classificacions de les ascensions més meritoses a l’Everest també és un problema nostre. Com també ho és discutir, elucubrar i imaginar per intentar saber què feia l’Ueli Steck al Nuptse quan va tenir l’accident.  El que no sé si és un problema és imaginar què haurien pogut fer, en Kílian i l’Ueli,  si les seves trajectòries  s’haguessin seguit apropant com havien anat fent aquests últims anys. El que segur que és problema nostre és discutir sobre l’ètica de prendre tots aquests riscos a la muntanya.

Contràriament al que fem tots, en Kilian, l’Ueli i en Dylan han actuat molt i han parlat poc. Enlloc de perdre el temps malgastant energies parlant i discutint acaloradament, responent o escrivint a tot el que s’ha dit, s’han expressat amb accions. De tot allò altre ja ens n’ocupem nosaltres, perquè és el nostre trist problema.

Leer Más

Esquí de montaña| 25/07/2017

Si el Tour de França genera gran expectació, si les persones s’apropen en massa a les carreteres per animar i si enganxa tants espectadors cada tarda al sofà no és només per l’espectacle merament esportiu. Si el Tour és una cursa més important que els propis corredors és per alguna cosa més. I potser ho és perquè ens retrata un món perfecte que tots voldríem que fos real.

Durant les etapes planes veiem un grup de ciclistes entusiastes i optimistes que veuen el món ple d’esperança escapats durant quilòmetres tot i saber que seran caçats pel gran grup. Ara bé, només en veiem una part. La del coratge, la lluita i la valentia envejable d’uns nois que no perden ni la fe ni l’esperança tot i saber que seran engolits durant els últims quilòmetres pels sprinters. El que se’ns escapa són els pactes ocults de dins del pilot. Com va passar aquest any  quan Stefan Küng del BMC es volia escapar durant una etapa plana. Els equips dels sprinters van evitar-ho sortint a tapar tots els atacs del jove corredor del BMC evitant que s’escapés amb altres corredors. Un cop va haver abaixat els braços es va consentir l’escapada del dia. Un cop a dins del pilot van confessar-li que a ell –diuen que és un Cancellara- no el deixaven escapar perquè era massa bo. Això volia dir que al final de l’etapa haurien hagut d’esforçar-se massa per atrapar-lo i poder permetre la guerra dels sprinters a la recta de meta. D’aquesta manera els gregaris dels equips de Kittel, Cavendish o Greipel tenien un dia més tranquil.

Malgrat ser un model de gestió en tots els àmbits –mèdic, físic, tècnic, estratègic, empresarial, nutricional i tot el que us pugueu imaginar- a l’equip Sky no tot són llums que enlluernen el món i les escoles de negoci. Darrera de la perfecció i avantguarda d’aquest equip hi ha la submissió estricta a una jerarquia. Primer va ser el propi Froome que va haver d’acotar el cap i posar-se al servei de Wiggins. Ara li ha tocat a Landa sotmetre’s a les ordres d’equip que tallen l’instint competitiu que porten els corredors dins seu. El pobre Landa ha descobert –tot i que en el fons ja ho deuria saber- que ni els homes són bons per naturalesa ni el ciclisme és aquell esport lliure on pots arribar tant lluny com et deixin les cames. I és que tant el Tour com l’esport també contenen totes les misèries d’aquest món.

Si vam poder veure en Warren Barguil aixecar els braços victoriós al cim de l’Isoard amb el mallot de millor escalador com un acte de justícia poètica després de perdre per un tubular l’etapa reina del Tour i d’haver-se fracturat la pelvis a final d’Abril va ser per tot el que no vam veure. Ningú li va fer cas tots els anys que com a jove promesa francesa –sempre assedegats d’un relleu a Hinault- havia fracassat en les edicions anteriors encadenant caigudes i mala sort. Com tampoc ningú ens va ensenyar les hores de recuperació amb fisioterapeutes i entrenadors. Com tampoc ningú ens ensenya les hores passades a la carretera entrenant. Com tampoc ningú es pot arribar a fer la idea del patiment de segons quins entrenaments i de la gana que han de passar per arribar al pes desitjat per poder pujar més ràpid. O algun dels trastorns mentals que comporta tant de sacrifici. Com tampoc ningú ens ensenya els corredors que arriben després del primer esgotats per l’esforç i que hauran fet sacrificis similars, però que a ulls de tothom seran uns fracassats. Evidentment tampoc ningú ens ensenyarà -i esperem que no ens ho ensenyin perquè no existeix- com el dopatge pot ser que encara vagi un pas per davant dels que el persegueixen. Sempre ens quedem amb la cara amable de l’èxit, aquella que ens serveix per projectar-hi els nostres desitjos i somnis que ja mai es compliran. 

Quan l’helicòpter de televisió ens ensenya la riquesa agrícola i forestal de França veiem un món harmoniós, tranquil, on res hi desentona i on la gent cada dia fa un pique-nique a sobre d’un dels turonets amb la joie de vivre. Segurament que en realitat aquest món ja no existeix. La campagne cada dia està més despoblada, envellida i els pobres pagesos han de fer front al món global que els empeny a emplenar de química els seus camps i a uns marges cada dia més reduïts. Com tampoc veiem per enlloc l’esforç de tota la societat francesa per cuidar i no destrossar el seu patrimoni natural. Res és gratuït en aquesta vida. També ens és molt més còmode quedar bocabadats contemplant els nuclis urbans perfectament ordenats, castells, abadies, catedrals i convents de la Dordogne o de la vall del Loire que  contemplar les antigues indústries pesants i decadents del Nord que han vist deslocalitzada la seva producció. Mai escoltarem en Carlos de Andrés fer la ressenya d’una antiga fàbrica de Citroën tancada i ruïnosa ara camp de cultiu del Front Nacional quan l’helicòpter ens l’ensenyi per tots els costats. No ho escoltarem ni ho veurem perquè al Tour la cara fosca del món no hi té lloc. De la mateix manera que a l’última contrarellotge de Marsella mentre la cursa i la televisió es centrava en l’agonia del pobre Romain Bardet i la mel als llavis de Mikel Landa en alguna banlieue no massa llunyana algun ciutadà francès perdia l’esperança en la República i es creia la fantasia de Dáesh. 

Potser quan cada Juliol arriba el Tour aquelles hores després de dinar ens ajuden a fer més suportable la vida. Són unes hores de desconnexió del món. Són un viatge a un espai perfecte on tot està ben cuidat, la gent es respecte, guanya el que més ho mereix, la mà de l’home en forma de carreters estretes i sinuoses s’integra convivint a la perfecció amb la natura i les persones tenen una condició humana més elevada. Ens permet projectar la nostra frustració i ambició cap a uns corredors que un cop apaguem la televisió desapareixeran. Com també ho faran totes les imatges perfectes que haurem vist. Però al menys durant unes hores haurem viscut en la il·lusió d’un món perfecte. Il·lusions necessàries per viure i que per sort cada dia que passa és un dia menys per perquè tornin.

 

 

Leer Más

Esquí de montaña| 17/07/2017

El pasado sábado a pesar que el Tour de Francia se alejaba de los Pirineos nuestras montañas seguían dispuestas a acoger competiciones. Sin esperar a los grandes eventos y sin esperar a las estrellas ellas acogen todos los fines de semana en valles y picos carreras de toda índole con deportistas anónimos. Este fue el caso del Trail Vielha-Molières que debido a su buena organización, belleza paisajística y buen trazado pronto dejará el anonimato.

Estas montañas –como todas las que conocemos- también viven la dispersión de los atletas de más nivel en distintas competiciones cada semana tan típica de las carreras de montaña. Pero con Antonio Alcalde nos citamos en la salida de la media maratón. Teníamos por delante un terreno de juego de puro skyrunning. 1600m de desnivel positivo en un paraje de alta montaña con todos los ingredientes para poder reproducir los piques que tanto nos gustan. Ya sea sobre esquís en Tignes y sin dorsal, ya sea con zapatillas, en el Pirineo y con un dorsal en el pecho. Después de un inicio de verano con dudas no sabia si podría estar al nivel de Antonio Alcalde. Las mismas dudas que siempre llegan al inicio de temporada después de un largo periodo de descanso cuando a uno le entran las prisas para ponerse en forma. Los jóvenes con calidad –pienso en Antonio, en Jan o en Oriol- cada día entrenan y compiten mejor y los trucos de los que llevamos más años en esto cada día sorprenden menos a estos deportistas talentosos. Pero la verdad es que ya des del calentamiento noté que las piernas iban bien y des de la salida me puse en cabeza marcando un fuerte ritmo. Cuando el camino se ponía muy empinado Antonio aprovechaba la ligereza de sus pequeños pasos corriendo por pendientes imposibles para sacarme metros de distancia. De esta forma llegamos a la cima de la carrera distanciados con un minuto a favor de mi compañero. A continuación venia una zona de toboganes con pequeñas subidas donde empecé a recortarle tiempo. Gracias a una larga bajada pude terminar de coger a Antonio. Luego empezó el espectáculo, el sufrimiento y la diversión de verdad. En un falso llano que picaba hacia arriba de dos quilómetros nos empezamos a atacar al más puro estilo ciclista. Claro está que tantas horas viendo el Tour de Francia y exigiendo a los ciclistas que ataquen en cada rampa ahora no nos podíamos volver conservadores. Estos ataques como pasa a menudo se hacen más con el corazón que con las fuerzas de las piernas y ha pesar de correr algún quilómetro en algo más de tres minutos nos fuimos neutralizando hasta entrar la parte final de la bajada. Fue en los tres últimos quilómetros de pista forestal que nos llevaba a la plaza del pueblo de Vielha que Antonio me cogió unos metros de distancia definitivos para entrar en primera posición veintitrés segundos antes de mi. Hay segundos puestos que tienen más mérito y saben mejor que muchas victorias.

Seguramente que durante estos últimos quilómetros de carrera nos dejamos llevar por las horas que acostumbramos a pasar cada Julio delante del televisor viendo bicicletas. Seguramente que jugamos a ser ciclista con unas zapatillas de correr en los pies. Seguramente que jugamos a correr el Tour de Francia des de los caminos de una carrera de trail. O quizá simplemente jugamos a ser corredores de trail que disfrutan jugando con su cuerpo. Porqué en realidad cada mes de Julio tiene que salir por algún lado ese niño que muchos llevamos dentro y que jugaba a ser Induráin. Como también debemos ayudar a salir a ese adulto que no debe nunca de olvidarse de jugar.  

 

 

Leer Más

Esquí de montaña| 04/07/2017

Estamos en un tiempo en qué el sentido común ha perdido sus coordenadas. Por esto lo más normal es que nadie conozca el “Sentiero 4 Luglio”. Esa carrera de 42km y más de 2800m de desnivel positivo que transcurre por el técnico, bonito, duro y a veces vertiginoso camino del 4 de Julio en las montañas del Orobie. A pesar del anonimato de esta carrera a su alrededor encontremos protagonistas que rápidamente nos pueden resultar familiares.

 

Si uno es aficionado al esquí de montaña recordará que muy cerca de la salida y de la llegada se encuentra Ponte di Legno y el Passo del Tonale donde se disputa el Adamello Ski Raid, una de las míticas carreras de este deporte. El Gruppo Adamello además de ser recordado por algún aficionado al alpinismo debería de serlo por todos nosotros. Entre las aristas, rocas y glaciares de sus montañas se libraron alguna de las batallas más duras del frente sur de la Primera Guerra Mundial. Además si decimos que es una carrera que se disputa a pocos minutos de Aprica algún aficionado al ciclismo le vendrán a la cabeza las hazañas que han escrito en el asfalto de su carretera nombres como Indurain, Pantani, Scarponi y hace dos años Mikel Landa. Unas hazañas que antes de escribirse en letras de oro en la línea de meta de Aprica muchas veces han transitado por las rampas imposibles del Mortirolo. Un nombre que con esa musicalidad tan italiana ya nos insinúa que sus curvas y rectas no serán fáciles de negociar. Con unas rampas que quizá invitan más a correr con los pasitos que caracterizan a los corredores de montaña que a esas pedaladas atrancadas retorciéndose encima del manillar de los ciclista. Unos pasitos que, en la carrera disputada el pasado domingo, no supe o no pude desarrollar con la ligereza y fluidez que me habría gustado. Uno siempre sueña con encontrarse fenomenal, pero la realidad se compone de lo que hacemos y no de lo que más deseamos.

 

Si miramos los ganadores de las ediciones anteriores de esta carrera veremos que no debería de ser normal que la tengamos como una desconocida. Fabio Meraldi fue el primer ganador. Él y Adriano Greco –que juntos suman casi más victorias en la Pierra Menta que años de vida- están en la organización procurando que esté bien marcada, que los avituallamientos estén donde pueda aparecer la pájara y que los pasos de escalda que hay estén bien asegurados con cadenas metálicas y con agentes del Soccroso Alpino. También han ganado esta carrera Dennis Brunod, Bruno Brunod, Andrew Simonds, Jessed Hernández, Fabio Bonfanti o Tadei Pivk. El récord en 4h 8’ lo tiene Mario Poleti. Dicen que antes de correr por la montaña era capaz de correr un maratón de asfalto en 2h 19’. Este récord seguirá vigente un año más a pesar de la dura batalla ganada al sprint por Marco De Gasperi frente a Tadei Pivk. Un récord imposible de bajar debido a la nieve caída los días antes y que también modifican la normalidad de nuestros veranos. Esta nieve cubría parte de los 15km de cresta rocosa por encima de los 2500m entre el Monte Sellero y el Paso Salina haciéndola una pista de patinaje obligando a los corredores a no poder levantar la vista de donde ponen los pies.  

 

Las batallas para que sean batallas tienen que ser contadas. Y así fue, a pesar que me hubiese podido ver in situ esta batalla entre il Dega y Tadei me contaron lo que sucedió en la cabeza de la carrera en la llegada. Tampoco tenía la falsa ilusión de poder competir contra estos dos grandes corredores, pero si poder ir un poco más rápido de lo que fui para llegar a la sexta posición. No fue mi mejor día y quizá lo fue por mi culpa. De hecho siempre es culpa o mérito del deportista a pesar que se esconda detrás de la fatalidad o la mala suerte. Durante más de la mitad de la carrera tenia gambe de legno. O sea piernas de madera quizá porqué mis piernas aún se están acostumbrando a correr después de la temporada de esquí y de su descanso. Quizá porqué salir a rueda de De Gasperi y Tadei no es buen negocio. Quizá porqué no desayuné ni cuando, ni cuanto, ni como debería haberlo hecho. O quizá por todo esto y otros elementos que escapan de mi análisis racional.

 

Hay cosas que pueden parecer inexplicables. Una de ellas es que con los años que llevo en esto y la obsesión por leer e informarme aún cometa errores de juvenil en una cosa tan elemental como es el desayuno antes de una competición. Otra es que después del calor africano pueda nevar. También puede ser inexplicable porqué uno puede dejarse llevar por el instinto y la emoción y salir más fuerte de lo que sabe que le conviene. Otra es que carreras como el “Sentiero 4 Luglio” no sean más conocidas y la gente no se pegue codazos por conseguir un dorsal. Pero la vida esta repleta de hechos y comportamientos irracionales que se salen de lo que debería ser normal. Y supongo que ahí está la gracia de vivir.

Leer Más

Esquí de montaña| 05/06/2017

Que fàcil és no creure en res i enfotre-te’n del que creu. Que fàcil és saber, per aquell que mai s’ha emmerdat les mans, què cal fer per solucionar tots les mals de l’organització federativa d’algun esport; puc pensar en l’esquí de muntanya. Que fàcil és criticar des del sofà aquell que s’ha reunit durant setmanes per tirar endavant la festa major del teu poble. Que fàcil és titllar de fracassat aquell que ha engegat un negoci i no se n’ha sortit des de la comoditat d’un sou fixe cada mes. Que fàcil és carregar-se el sistema sanitari o l’educació d’un país. Que fàcil és saber què s’ha de fer i que difícil és saber com fer-ho. Que fàcil és titllar de matat aquell que ha dedicat la seva joventut a entrenar i competir pel sol gust de matxacar-se quan no sempre es triomfa. Que fàcil és riure-te’n del que declara admiració absoluta a un músic. Fins i tot que fàcil és criticar aquells que tenen èxit per –així- poder-te fer escoltar. El que ara realment està de moda –o potser ho ha estat sempre- és l’escepticisme. Està de moda no creure en res. O pensar que no es creu en res. Està de moda passar lleuger per la vida. Està de moda anar desmenjat i arrossegant els peus per la vida. Està de moda fer befa d’aquells que tenen compromisos forts amb alguna cosa. Està de moda no proclamar admiració incondicional en res. No fos cas que des del púlpit dels descreguts i des de la superioritat moral dels escèptics que ho critiquen tot i els hi rellisca tot et caiguin crítiques, burles, befes o comentaris que amb suposada ironia només aconsegueixen ferir amb el cinisme més barat. Millor confondre’s entre el remat d’ovelles que no es mouen massa, no criden massa i no volen pensar massa. És millor quedar-se quiet sense fer res ni voler destacar per no ser el blanc fàcil dels que s’ho miren tot. 

És evident que si no creus en res, si no fas res, si no participes en res, si no penses en res, si no crees res segur que et pots veure amb la valentia de criticar-ho tot, fer-ne befa i riure-te’n de tot. Ara bé, serà l’actitud d’algú que només buscarà l’èxit a través del fracàs dels altres.  Algú que no veu que en la derrota dels altres també hi ha la seva. Gent que no té l’estrany afany de buscar aquell instant de glòria. Una glòria que incerta o no és l’única que poden buscar els protagonistes de “Incerta Glòria”. El qualificatiu de novel·la russa queda totalment justificat pels diàlegs entre en Juli Soleràs i en Cruells explotant els racons insondables de la condició humana. Ara està molt de moda venerar aquest llibre, tot i que de segur trobaríem algú que des de la tribuna de la indiferència i de l’escepticisme se’l carregaria. Però aquest algú seria capaç d’escriure diàlegs que elaboren aforismes i sintetitzen la condició humana amb poques paraules com aquest?

         -Deixa els ciris pasquals en pau. Jo sóc descregut, però respecto les coses sagrades.

         -Tot al revés de mi. Jo hi crec. Si no hi cregués, ¿quin gust podria donar-me fer-ne befa? ¡Si pogués deixar de creure! ¡Com us envejo, els que no creieu o us penseu que no creieu en res!

Per tant, la font inesgotable de pensament que és “Incerta glòria” ens insinua que l’únic que podria riure-se’n de creure en alguna cosa seria aquell de fermes conviccions. L’únic que podria criticar l’organització de l’esquí de muntanya seria aquell motivat que durant anys s’ha barallat per moure unes estructures sempre massa rígides. L’únic que podria criticar la Festa Major del poble seria el que hi ha treballat. L’únic que podria fer befa d’un negoci fracassat seria aquell que algun cop a la vida s’ha llençat al buit. L’únic que podria burlar-se d’un músic seria aquell que sua la samarreta als seus concerts. L’únic que podria riure-se’n del que durant anys a ulls de tothom –menys per ell- ha perdut caps de setmana al darrera d’un dorsal seria el que aquells diumenges estava allà passant fred. I podria fer tot això no pas perquè pogués ser l’únic que moralment pogués estar legitimitat per fer-ne befa, sinó perquè seria l’únic que realment podria experimentar els beneficis catàrtics de poder riure’s-en d’un mateix.

A més, l’únic que realment es guanyarà el privilegi dels nostres dies de no creure en res serà aquell que haurà buscat aquest instant de glòria, sigui a on sigui, sigui com sigui, perquè com diu el llibre –incerta o no- és l’única que tenim.  

Leer Más

Esquí de montaña| 29/05/2017

Hem vist gent matar per un clic, per un like o per un retuit. O el que és el mateix, matar per ser els primers de donar una notícia. Per ser els primers d’anunciar que en Latorre havia fet el cim de l’Everest, els primers d’anunciar el cim d’en Kilian, els primers d’anunciar haver-lo vist baixant en algun punt de la ruta, els primers d’aportar notícies fresques o els primers d’anunciar un possible segon atac a la muntanya més alta del planeta. En cap cas els primers de buscar la manera de confirmar que tot això era cert. Expressions com “sembla que”, “em diuen des del CB”, “segons els rumors del CB”, “un alpinista que diu haver-lo vist diu que”, “semblaria confirmar-se la notícia que”, “diuen que diu”, “històric, imprescindible, espectacular, impactant, impressionant”, “algunes fonts apunten que” o “en pocs minuts s’ha de confirmar la notícia que avençàvem” s’han fet freqüents els últims dies al voltant de l’Everest. Expressions utilitzades per vestir notícies que només serveixen per crear dubtes, rumors, mitges veritats i, això sí, generar molta expectació i audiència. Tot plegat no és exclusiu ni d’aquest dies, ni de l’Everest, de fet és el pa nostre de cada dia. Però segurament és en ambients com els de la muntanya més alta del món que tota aquesta manera de fer pot agafar més volada.

 

L’Everest -malgrat l’esforç per domesticar-lo- segueix essent un ambient hostil, salvatge, perillós, aïllat, incomunicat i remot. Un lloc on l’ordre de prioritats -aparentment- hauria de ser diferent al que podem tenir en ambients més domesticats. Per bé, que hi poden regnar les mateixes baixes passions humanes que podem trobar en un metre quadrat d’asfalt envoltat d’edificis alts i rodejat de cotxes. I amplificades per la fatiga, la manca d’oxigen, la incomoditat del lloc i la crida del cim. Els condicionants ambientals de l’Everest fan que les notícies no arribin a la velocitat que la nostra impaciència –sempre irracional- demana. Un món sobreestimulat que necessita carn fresca contínuament. Com que les notícies no arriben amb la freqüència que desitjaríem es comença a generar tota aquesta boira feta de mitges mentides i de mitges veritats. Rumors de poble, de barra de bar o del joc del telèfon amplificats per la xarxa. Tot aquest fum i tota aquesta polseguera que s’aixeca ajuden a crear una realitat paral·lela i fictícia que desemboca amb suposades veritats a les antípodes del que realment està succeint. Perquè en realitat la vida segueix el seu curs igualment i –encara que ens pugui semblar estrany- és el que passa més enllà d’una pantalla o d’una xafarderia de poble (o de ciutat).  I la realitat és que si no sabem res d’en Kilian o de qualsevol altre és perquè ja tenen prou feina a moure’s, vestir-se, alimentar-se i tot allò que els hi permet mantenir-se en vida i complir amb el seu objectiu.

 

Segurament que per pujar a l’Everest un no ha d’estar pendent de donar explicacions sobre l’estat de l’empresa que està realitzant, d’informar constantment d’on es troba i de fer fotos que permetin construir la realitat. El que per tots seria un acte tranquil·litzador podent ser coneixedors de la situació en tot moment dels nostres compatriotes en realitat suposa posar-los en perill. En perill perquè havent de fer aquest esforç comunicatiu la seva atenció i activitat mental -ja prou sol·licitades per l’ambient hostil, per la manca d’oxigen o per l’esforç físic - es desvia del que realment és important. És a dir, de posar un peu davant de l’altre sense entrebancar-se, de beure, de menjar, d’observar el terreny i d’interpretar els moviments del núvols per tornar a casa tal i com han marxat. A part, diuen que allà dalt les decisions s’haurien de prendre en funció de l’estat d’un mateix, del temps i de la muntanya i no en funció del que esperen els que estan observant des de la distància i a través d’una pantalla. De fet, diuen que potser són totes les decisions de la vida que hauríem de prendre amb aquesta llibertat. Ara bé, hi ha algú que pugui ser totalment lliure?

Leer Más

Esquí de montaña| 22/05/2017

Sempre he pensat que conviure amb en Kilian és una cura d’humilitat permanent. Un pot arribar a l’apartament de Tignes tot orgullós creient haver fet un gran entrenament que quedarà en no res quan ell entri per la porta amb el sac carregat de metres i torni a sortir al cap de poques hores per fer la sessió de la tarda. Un pot sentir-se orgullós d’haver guanyat una cursa, d’haver fet un Top-10 o de qualsevol altre resultat. Ara bé, tot s’acabarà quan pensis que en Kilian aquella cursa l’haurà guanyat repetides vegades. Segurament que a la cursa de Copa del Món on tu hagis fet –el dia que t’inspires- un Top-10 ell haurà guanyat. Però a diferencia de tu -i de qualsevol altre que estigués a la línia de sortida- a mitja setmana, enlloc d’estar-se a casa descansat amb les cames enlaire, haurà estat fent alguna activitat maratoniana a la muntanya -aparentment- desgastant-se. Un cop tu hagis acabat esgotat a final d’Abril la temporada d’esquí, necessitis descans i necessitis uns mesos per posar-te tímidament en forma per córrer ell amb quinze dies serà capaç de guanyar una marató o una ultra de muntanya on els participants portaran temps entrenant-se específicament per allò. És més, aquell que un dia pugui arribar a guanyar la Pierra Menta, no guanyarà Zegama, difícilment guanyarà l’Ultra Trail del Montblanc i tampoc guanyarà el KmVertical de Fully. Em sembla recordar que en Kilian ha guanyat uns quants cops cada una d’aquestes curses que individualment elles soles ja justificarien tota una carrera esportiva de molts anys de dedicació específica i de sacrificis. Per tant, qualsevol resultat que fem els que portem un dorsal al pit està devaluat i és insignificant.

Ara aquesta cura d’humilitat arriba a les grans muntanyes. Del 21 d’abril -que es va acabar la temporada d’esquí de muntanya amb la famosa Mezzalama- al 21 de Maig -que en Kilian ha trepitjat el cim de l’Everest- només hi ha un mes. A part, durant aquest mes ha tingut temps de passar per algun lloc proper al cim del Cho Oyu. Molts en el seu lloc no haurien pogut reprimir la seva vanitat i haurien afirmat categòricament que havien fet el cim.  A part, ha fet el cim de l’Everest sortint des d’on no surt ningú, respirant l’aire pobre d’oxigen que no respira gairebé ningú, utilitzant el material que no utilitza ningú, renunciant a unes cordes fixes que no hi renuncia gairebé ningú i amb un temps que no fa ningú. Un cop més aquesta activitat per ella mateixa ja justificaria tota una vida dedicada a l’alpinisme. Arribats a aquest punt és una obvietat preguntar-se on queda l’èpica i mitificació que es fa de les expedicions a l’Himàlaia? Què en fem ara d’aquest relat  grandiloqüent dels himalaistes? On deixem tots aquests superhomes que ens hem dedicat a construir? Si resulta que ja no cal estar tres mesos al camp base per fer el cim. Si resulta que no calen els camps d’alçada. Si resulta que en Kilian es pot permetre el luxe de regalar 20km abans de començar l’escalada a la muntanya. Si resulta que amb trenta anys ha pogut fer el que molts de nosaltres no faríem disposant de moltes vides per fer-ho. La lògica de l’alpinisme salta pels aires i amb ella tot un reguitzell de prejudicis.

A aquesta cura d’humilitat els que portem un dorsal al pit ja fa anys que ens hi hem acostumat. I qui no s’hi hagi acostumat pitjor per ell, perquè viurà amarga davant l’evidència dels fets.  Ara toca que s’hi acostumi el món de l’alpinisme, perquè lluny de ser un problema és una porta oberta a la inspiració. La cura d’humilitat que suposa ser contemporani d’en Kilian és l’oportunitat de no creure’s mai a un mateix massa important. És l’oportunitat de no relaxar-se. És l’oportunitat de voler -cadascú amb les seves limitacions i al seu nivell- inventar nous camins i voler-se superar. És l’oportunitat de no donar-li importància al resultat final. És l’oportunitat per haver-se de concentrar i gaudir d’allò que fas independentment del que aconseguiràs a canvi. Perquè ja hem vist que a canvi no hi trobaràs res que comparant-te amb en Kilian et pugui resultat autocomplaent. És l’oportunitat d’experimentar la voluntat de ser lliure, la d’aquell que no té hipoteques amb res ni ningú. O la d’aquell que tria lliurement les cadenes a on es vol lligar. És l’oportunitat de separar el que realment és essencial del que és accessori. És l’oportunitat per quedar meravellat cada poc temps amb l’exploració d’aquells camins que ningú havia imaginat fins al moment. I sobretot és l’oportunitat de veure possible el que fins al moment tothom veia impossible.   

Leer Más

Esquí de montaña| 21/05/2017

Nuestro tiempo es el de la discusión, de los opinólogos, de los tertulianos y de los que dominan el arte del tweet. O sea el arte de abandonar los matices y ser capaz de verlo todo muy claro en seguida. Un mundo que no puede esperar más y necesita que expreses tu opinión. O quizá la expresión de nuestra opinión sirve solamente para afirmar nuestra vanidad. Y quizá es explotando el filón de la vanidad donde descubres el verdadero éxito de los llamados líderes de opinión ya sean en la red, en el papel, en las ondas de radio o en pantallas de tele. Muchos de estos son los que han opinado sobre el famoso proyecto de Nike para bajar de las dos horas en el maratón.

 

En general los guardianes de las esencias del atletismo han salido en tromba defendiendo que la carrera organizada por Nike nunca será un maratón real. Que si las liebres, que si los avituallamientos móviles, que si el coche delante de los atletas, que si las zapatillas y todo lo que uno quiera para sacar mérito a la estrepitosa marca de Kipchoge. O sea correr 42,195km en 2h0’25’’, o sea correr a 2’51’’ el quilómetro, o sea correr a 21km/h, o sea mejorar en un 2% el anterior récord del mundo de maratón, o sea una locura que muchas cabezas no pueden asimilar. ¡Ups! Perdón por lo de record del mundo de maratón, ya no me acordaba que esto no era un maratón de verdad.

Pero ¿qué es un maratón? Porque en realidad el famoso Filípides –soldado encargado de llevar la noticia de Maratón a Atenas para comunicar la victoria sobre los persas- no llegó a completar los 42,195km y murió antes fruto del agotamiento.  El maratón en realidad es sólo una invención humana. En realidad no es nada. Si no fuera por los humanos no existiría. De la misma forma que los famosos catorce ocho miles que tantos quebraderos de cabeza llevan a los alpinistas sólo existen porqué nos dedicamos a contar en metros. ¿Qué pasaría con los catorce ocho miles si en vez de medir en metros midiéramos en pies como hacen los anglosajones? Pues que seguramente más gente se interesaría por montañas de gran belleza como el Gasherbrum 4 que por pocos metros no llega a los ocho mil.

El maratón, las reglas que lo rigen, el código antidopaje o lo que aceptamos como comportamiento leal y éticamente correcto sólo es una convención, un pacto, un acuerdo, unas opiniones generalizadas con las que nos hemos puesto todos de acuerdo. De hecho lo que hace que una sociedad sea una sociedad -lo que cose por dentro un grupo amplio de personas- son estas convenciones, estas normas implícitas aceptadas como buenas y que permiten que todos nos comportamos más o menos igual, no nos hagamos más daño entre nosotros y nos entendamos con relativa facilidad. Pero estos pactos, estos acuerdos, estas convenciones podrían ser otras. Lo que hoy nuestra opinión juzga como un comportamiento correcto el día de mañana puede no serlo. De la misma forma que las substancias que ayudan a cuidar tu cuerpo hoy pueden arruinarte la carrera deportiva el día de mañana. Un buen día la cafeína pasó de poderte hacer tristemente famoso a poderte alegrar cada mañana con su dulce sabor amargo porque la quitaron de la lista de productos dopantes. Un pacto como el que considera que el uso de zapatillas de cien gramos no son dopaje tecnológico. Una convención como la que nos habilita poder llevar mini ordenadores en la muñeca que nos permiten ver nuestro ritmo y saber si vamos demasiado rápido o demasiado lentos. Una convención que acepta poder entrenar en altitud para mejorar nuestro rendimiento. Un acuerdo con el que aceptamos unas liebres que no tendrán ninguna opción de ganar sabiendo que sólo están para correr unos quilómetros marcando el ritmo. Y en cambio una convención que parece que no aceptar las condiciones en que Kipchoge paró el crono en 2h0’25’’.

 

Pero poco importa si Kipchoge corrió o no corrió un maratón, esto es sólo una opinión que poco modifica la realidad. El mundo en realidad no espera nuestra opinión ni nuestra vanidad para seguir con la vida. Además estas opiniones con el tiempo cambian, igual que cambian las personas e igual que cambian las sociedades.  

Leer Más

Esquí de montaña| 19/04/2017

Ens hem acostumat a trobar els moments de felicitat a partir d’anar sumant noves experiències. Si podem ensenyar l’acumulació dels països on hem estat l’alegria és encara major. Tenir un mapamundi on a l’estil Neil Armstrong anar clavant xinxetes a sobre dels països on hem estat. Sumem parcs nacionals, museus i monuments on hem posat els peus durant aquests viatges. Alguns es posen tristos per anar sumant anys veient l’abisme del pas del temps acumular-se darrera seu. I d’altes s’alegren perquè el comptador de la vida va sumant veient el temps que encara ha de passar acumular-se davant seu. Si no podem ensenyar amb orgull la suma de llibres llegits a l’estiu semblarà que no haguem fet vacances. Per ser modern s’ha de dominar el coneixement d’una suma molt extensa de grups de música. Si no els coneix ningú encara millor, llavors la suma multiplica. Ens posem contents per anar sumant somnis complerts. Ens obsessiona anar sumant nous projectes. I fins i tot n’hi ha que sumen quilòmetres, metres i calories gastades. Per bé que la suma no és completa fins que no hi sumem els likes que documenten i legitimen tots aquests dies històrics, excepcionals i irrepetibles.

 

L’obsessió per l’acumulació –per sumar- també ha arribat a allò que ens pesàvem que mai podríem comptabilitzar perquè no podem tocar-ho amb les mans. A l’endèmica dèria de la nostra espècie per acumular diners, cases, cotxes, bicis i altres estris que els humanoides ens hem inventat per –en teoria- facilitar-nos la vida ara hi hem d’afegir el desig de voler sumar experiències, somnis, projectes o les novies que hem tingut. I és precisament aquesta obsessió per la suma la que no ens facilita –en realitat- la vida. De fet és una acumulació absurda, com totes les acumulacions fruit de les baixes passions humanes. Al darrera de l’obsessió per acumular hi ha la por, l’enveja, la cobdícia, la vanitat i l’absurd. Tothom pot recordar una cursa de muntanya on de cop s’ha trobat corrent per un tram d’asfalt o de pista forestal que destrossen un bonic, lògic i espectacular recorregut per poder-lo allargar i així dir que hem sumat els 42km del que els humans ens hem posat d’acord dir-ne marató.

 

La suma només hauria de ser la conseqüència –no buscada- del plaer  i de les ganes d’experimentar, de viatjar, de visitar, de fer-nos grans, de llegir, d’escoltar, de somiar, de projectar, de córrer, d’esquiar, d’entrenar o de competir. La suma hauria de ser només un nom i no un verb. Perquè mentre ens anem obsessionant per anar sumant ens anem oblidant d’anar vivint.

 

Leer Más

Esquí de montaña| 23/03/2017

Aquesta setmana s’està corrent la Volta a Catalunya. Una cursa gairebé centenària, que sobreviu gràcies a la feina d’uns voluntaris abnegats, que ara rebrà el suport de l’empresa que organitza el Tour -la concentració empresarial també arriba al món de l’esport- i que compta amb els millors ciclistes del pilot internacional. Aquests ingredients haurien de ser suficients perquè la cursa fos notícia per ella mateixa. Però ho està essent per un guirigall de penalitzacions, sancions i reunions nocturnes als hotels dels equips. La discòrdia va arribar el dimarts durant la contrarellotge per equips disputada al voltant de Banyoles. D’aquella etapa la imatge que n’ha transcendint no n’han sigut les carreteretes i poblets del Pla de l’Estany que no desentonarien entre les paisatges del Tour, sinó uns copets al cul que el ciclista del Movistar, José Joaquin Rojas, va fer esporàdicament a algun dels seus companys per ajudar a ordenar els relleus dins l’harmonia que suposa la coreografia d’una corno per equips. Aquesta maniobra va ser motiu d’una sanció d’un minut per tot l’equip Movsitar. Segons diuen els que hi entenen la penalització és totalment desafortunada perquè aquesta acció -tocar amb la mà el cul o l’esquena del company del davant- és habitual entre els corredors del pilot per evitar topades o incidents i no pas per empènyer a ningú. Podríem dir que és una acció que no beneficia al corredor o a l’equip en qüestió. Molt allunyada queda aquesta acció de la imatge d’un ciclista enganxat a la finestra d’un cotxe, de posar-se al rebuf d’una moto o d’avituallar-s en un lloc que no està autoritzat. Aquesta detall d’un moment de l’etapa no hauria anat a més si no fos perquè els equips rivals estaven pendents de la televisió per agafar la matrícula a l’equip espanyol i veure l’oportunitat de recuperar el temps perdut a la carretera als despatxos. A partir d’aquell moment i per via d’una reclamació es va entortolligar la troca en forma de reunions i discussions fins que la penalització d’un minut va desfer el cabdell.

Aquest episodi polèmic m’ha recordat alguna de les disputes que aquest hivern hem viscut a la Copa del Món d’esquí de muntanya. Més concretament m’ha transportat a la penalització que va rebre l’italià Damiano Lenzi a la Copa del Món  de Cambra d’Aze. En aquell cas s’acusava al corredor italià de no haver tancat –suposadament- la talonera dins de la zona de canvi per iniciar el descens després de treure les pells. Un cop més, tal com ha passat amb la maniobra del Movistar, aquesta acció no beneficiava en res al corredor. És més, sortir de la zona de canvi amb la talonera sense fixar fa que puguis caure més fàcilment a la baixada pensant que portes el taló fixat. I tal i com ha passat amb la sanció al Movistar aquesta penalització polèmica de Cambra d’Aze va venir induïda per la reclamació d’un equip rival. O també induïda per les ganes de protagonisme d’alguns arbitres i jutges. Perquè un bon àrbitre és aquell de qui no recordes la seva cara o el seu nom, aquell que passa desapercebut.

Enmig d’aquest sense sentit de reclamacions absurdes, de voler ser més papistes que el papa, de complicar la convivència dins de l’esport i de voler guanyar judicialment el que s’ha de guanyar esportivament l’esport també deixa espai pel sentit comú. No fa massa dies es disputava l’última prova de la Copa del Món de biatló a Oslo. El Martin Fourcade com sempre encapçalava la cursa durant la primera volta. Tot en ordre. Fins que en arribar al primer pas de tir va adonar-se que no havia posat les bales al seu carregador. Això seria com si un jugador de futbol s’oblida de la pilota o un ciclista les rodes de la bici. Un oblit infantil que tampoc li tindrem en compte. Aquesta acció va desencadenar una cadena d’errors motivant una possible penalització. Fourcade va aixecar la mà demanant al seu entrenador un carregador amb bales; aquest li va llençar; el Martin va disparar les cinc bales encertant la diana igual que en els altres quinze tirs que havia de fer durant la cursa i sobre els esquís va volar arribant primer amb un enorme forat sobre els seus rivals metàfora de la superioritat d’aquest atleta excepcional. L’intercanvi entre entrenador i corredor dins del pas de tir està totalment prohibit i és motiu de desqualificació. En tot cas s’ha de fer a través d’un dels arbitres de la federació internacional que hi ha per la zona. La catorzena victòria de la temporada –superant el rècord de la llegenda Bjorndalen- va quedar en suspens durant uns minuts fins que els jutges de la federació internacional van decidir no alterar l’ordre d’arribada veient que cap equip rival va posar una reclamació. Suposo que els hi deuria fer vergonya guanyar una cursa que el Fourcade havia guanyat amb tanta autoritat.

Tant l’affaire dels carregadors del Fourcade, com la talonera sense tancar del Lenzi, com els copets al cul del Rojas del Movistar no beneficiaven en res a l’atleta i no venien motivades per una intencionalitat  de voler guanyar temps o perjudicar a un rival. Amb el que es diferencien és amb la interpretació del sentit de la norma. Mentre que en un cas va regnar el fair-play i el sentit comú en els altres dos casos va regnar la voluntat de guanyar als despatxos el que es perd a la pista.

Leer Más

Esquí de montaña| 21/03/2017

¿El esquí de montaña es un deporte de invierno? Resulta bastante evidente responder afirmativamente a esta pregunta. Pero yo no creo que sea así. El esquí de montaña -teniendo en cuenta el estado de los montes- es para la primavera. Es en las semanas que agoniza el invierno y empieza la primavera que este deporte puede disfrutarse más plenamente. Es verdad que nos va a costar encontrar palas con nieve polvo. Pero encontraremos todas las vertientes de las montañas blanquísimas fruto de la acumulación de las nevadas y con nieve dura que hará que no rasquemos los esquís, que no haya riesgo de avalanchas y que no tengamos que abrir traza. Así la montaña será un mantel blanco donde dibujar lo que uno quiera sin ningún esfuerzo o preocupación. Además nos acompañará un sol calentito que nos invitará a quedarnos un buen rato en la cima contemplando un paisaje que tímidamente empieza a revivir. Esto si somos capaces -por un momento- de parar la velocidad del mundo. 

Pero si en vez de poner el foco sobre las montañas lo hacemos sobre los esquiadores tampoco el esquí de montaña es un deporte de primavera. Porqué es durante los mese de otoño que el esquí de montaña vive en las cabezas de todos nosotros su mayor intensidad. Siempre queremos vivir las cosas antes que pasen. De la misma forma que cada vez empieza antes la campaña de navidad será cuando en la montaña escasea la nieve, en el mes de noviembre, que iremos todos irracionalmente poseídos por esquiar en cualquier condición. En cambio cuando empieza la primavera y la montaña presenta esta invitación blanca a pasar horas enlazando un collado con otro, dejándote llevar por el poder de la imaginación y de atracción que sugiere una cima, una canal o una arista se va quedando cada vez más sola de gente. Entonces vamos a empezar a despreciar la nieve que tanto hemos deseado en otoño y querremos que se funda rápidamente por poder correr o ir en bici. Quizá nos comportamos así porqué aburrimos rápidamente las cosas. Quizá es porqué todos tenemos un poco de ese niño mimado que rápidamente se cansa del montón de juguetes que le dejan los Reyes Magos. Quizá es por esta obsesión de ir cambiando constantemente de canal. Quizá es por la necesidad de estarnos sorprendiendo constantemente por la novedad. Quizá es por la inercia de la velocidad en la que se mueve el mundo que nos ha tocado vivir. O quizá sea por todo esto y muchas cosas más al mismo tiempo.

A pesar de los problemas que llegan con esta realidad tan acelerada. A pesar de la infelicidad que nos provoca disponer de un océano delante nuestro por escoger un rumbo. A pesar de esta humanidad que quiere comer fresas en invierno por hacerlo menos duro y la realidad artificialmente más dulce. A a pesar del frío de los -cada vez menos- largos inviernos. A pesar de odiar las piedras que encontramos en el mes de diciembre cuando vamos a esquiar. A pesar de perder el tiempo discutiendo sobre si el esquí de montaña es un deporte de invierno, de primavera o de otoño. Y a pesar de no saber disfrutar de la nieve de primavera afortunadamente hay algo inmutable, ajeno e indiferente a nosotros que rutinariamente siempre llega. Cada año a pesar de todos los pesares con la primavera llega la vida.

Leer Más

Esquí de montaña| 12/03/2017

Sempre em comentava que fa més de quaranta anys hi havia hagut un projecte d’estació d’esquí, a l’estiu, a la Tossa Plana de Lles. El primer cop que m’ho va dir me’l vaig mirar amb cara de dubtes i de incredulitat. Ara bé, malgrat viure en una època que malbaratem l’experiència i la saviesa dels més grans, li vaig fer cas com amb totes les coses que deia aquest savi de la muntanya. De fet no s’inventava res, recordava haver-ho llegit als anys setanta a la revista Muntanya del CEC. Segons el que m’havia explicat el fet que durant els mesos d’estiu encara es mantingués una congesta de neu a sota del cim de la Tossa Plana de Lles havia despertat l’interès dels amants de l’esquí alpí per instal·lar-hi un teleski. Ningú pensava, llavors, que una de les màgies de l’esquí és la seva intermitència, l’efervescència i els capricis de la neu que va i ve i sovint ens és esquiva fent-nos augmentar el seu desig. Un dia finalment va aparèixer aquella famosa revista Muntanya de fa més de quaranta anys. Per sorpresa l’article de Ramon Vinyeta no deia res d’una estació d’esquí a la Tosa Plana de Lles, simplement parlava d’una congesta de neu que ni tant sols es formava a la Tosa Plana de Lles, sinó al Pic de la Llosa.

Com pot ser que la memòria transformi una simple congesta amb un projecte d’estació d’esquí d’estiu? Ens en podem fiar de la memòria i de la història? Podem donar-li al que recordem valor de llei universal? El terreny del passat, de la memòria, de la història i dels records és un terreny prohibit pels que busquin veritats absolutes. El passat té una forma o una altra en funció dels ulls que des del present se la mirin. Potser l’observació i l’estudi del passat ens diu més de com som a dia d’avui que no pas del que vam ser ahir. La memòria i els records es construeixen a partir del que volem recordar i, sobretot, del que ens reconforta més recordar. La resta cau en el pou de l’oblit. Els prejudicis són per tot arreu, fins i tot en els nostres records del passat. Busquem confirmar-los amb la nostra realitat quotidiana per reafirmar les creences que creiem objectives i de l’anècdota fer-ne llei universal. La forma com recordem el temps passat pot dir molt més de nosaltres que qualsevol descripció, entrevista o examen psicològic. Veurem a través del que conforma la nostra memòria els trets més significatius de la nostra personalitat.

El rancorós sempre és allà per recordar aquell suposat greuge que va patri. L’il·lús sempre somia amb el que hauria pogut ser i no va ser. El victimista recordarà com els elements van posar-se-li en contra i no va poder triomfar. L’avar es lamentarà dels diners que es va gastar aquell any. I veurem com el malalt de la neu i de l’esquí recordarà una suposada estació d’esquí a l’estiu a la Tosa Plana de Lles.

Per cert, el pessimista (o realista ben informat) sempre recorda que en aquest mateix article de fa més de quaranta anys ja es lamentaven que la neu no arribés a Ull de Ter fins a finals de desembre.

Leer Más

Esquí de montaña| 05/03/2017

Los Campeonatos del Mundo Alpago-Piancavallo 2017 ya se han terminado y pronto sólo serán un recuerdo. A partir de este momento cada uno de los que hemos formado esta familia –deportistas y técnicos- durante diez días y cinco carreras (Individual, Sprint, Equipos, Vertical y Relevos) va a construir su recuerdo. La memoria de unas carreras y de unos días elaborada en función de lo que uno quiera recordar, lo que pueda recordar o le que le sea más cómodo recordar. Y todo lo demás va a caer en el pozo del olvido.  A partir de este momento cada uno de nosotros habrá vivido en un Mundial distinto en función de las emociones y experiencias que le hayan marcado más. 

 

Como el deportista es egocéntrico de mena y a veces injusto no sé si vamos a recordar –aunque deberíamos hacerlo- que detrás de nuestros resultados hay unas personas pendientes para que no nos falte de nada. En todo caso seguro que Wein recordará como ha subido hacia algún control cargado con bastones y esquís por si alguno se rompe y como a veces hay que discutirse acaloradamente con algún entrenador o arbitro. Alex y Arnau recordaran como de largos pueden ser los brifings y las entregas de dorsales. El recuerdo de la difícil e ingrata tarea de tomar decisiones será para Duxans. Todos recordaremos como la tranquilidad y el aplomo de Fermín son las mejores herramienta para solucionar los conflictos. Si a todos los recuerdos de estos días podemos poner imagen será gracias a las fotos de David Ariño. Elena recordará como una noche personalizaron unas pancartas para todos los miembros del equipo. Las manos de nuestras fisios -Montse y Naila- recordaran todo lo que han trabajado para dejarnos a punto para las carreras. Rixi habrá descubierto todo el trabajo que hay detrás del resultado de un corredor y como de complejas pueden ser las necesidades a satisfacer durante la semana de los Campeonatos. Después de haber sobrevivido a un grave accidente hace menos de un año  Gerard Vila vuelve a estar moviéndose por las montañas descubriendo que se puede disfrutar del esquí de montaña de competición des de muchas perspectivas. Y Jordi Canals –el más sabio de nuestra tribu- recordará algún detalle importante que a todos nos habrá pasado desapercibido.

 

Los deportistas vamos a recordar cosas muy distintas en función de nuestros resultados y de las expectativas con las que llegamos a estos Campeonatos. Por eso quizá Julia Casanovas será la única que recordará con cariño las bajadas de estas carreras donde ella hacia fácil que por todos era una jungla de supervivencia. Los más jóvenes que por primera vez han venido a unos Campeonatos del Mundo –Claudia, Txomin, Rafa, Arnau Cases, Pau, Aribau, Jan, Julia Massagué, Pablo Oderiz, Fatima, Claudia Sabata y Ana Alonso- no creo que recuerden sus magníficos resultados. Igual que yo no recuerdo los resultados de mis primeras carreras y si recuerdo con muchísima intensidad los trucos, consejos, gestos y cosas que hacían los más veteranos. La emoción de haber descubierto un nuevo mundo les habrá abierto los poros haciéndolos permeables a todo lo que hayan visto y vivido estos días gravándolo a fuego en su memoria. Deseo que Antonio Alcalde recuerde que su envidiable condición física debe de acompañarla una buena estrategia de carrera. Marta Riba a pesar que seguro seguirá entrenando y haciendo carreras recordará que estos han sido sus últimos Mundiales. Después de un inicio de Campeonato complicado Marta Garcia va a guardar la sonrisa de la medalla de plata en los Relevos. Iñigo revivirá como se puede surfear durante todo el verano y ser capaz de luchar con los mejores en la final de la carrera Sprint. Las piedras, arboles y bañeras de la última bajada de la individual seguro que van a acordar-se del vertiginoso descenso de Nil Cardona. Su hermano Oriol y Claudia Galicia recordaran  para toda la vida que ya son campeones del mundo. Después de muchos años peleando Joan Reyné ya sabe lo que son unos Campeonatos del Mundo. Mireia Miró va a recordar que se puede ser más feliz y mejor persona a pesar de no subir a lo más alto de un pódium.  Y Kilian Jornet podría recordar que ya ha sido cinco veces campeón del mundo.

 

Todos estos y posiblemente también otros son recuerdos que en nuestra memoria van a mezclarse, cambiar de forma y mutar para finalmente elaborar su propia historia. El poder de la memoria es superior a nosotros y hasta puede llegar un día que revivamos cosas que nunca pasaron y que recordemos la vivencia de otro Mundial dentro de nuestra cabeza. Aunque esta vez el recuerdo de los abrazos de felicidad después de conseguir la medalla de bronce en la carrera de relevos no será como tantas otras veces una fabulación fruto de mi imaginación. Esta vez pasó de verdad.

 

 

 

Leer Más

Esquí de montaña| 08/02/2017

T’asseus a la teva butaca de l’avió de Turkish Airlines amb destí a Estambul, comences a remenar fulletons i ràpidament ensopegues amb un mapa. Amb un mapa és la forma més significativa d’agafar perspectiva i veure realment què t’envolta, apreciar les distancies reals dels llocs, poder sortir de la teva bombolla i saber literalment a on estàs. Els mapes són freds i és precisament aquesta fredor i eloqüència la que en un moment donat et poden fer reaccionar. Durant el trajecte que ens ha portat a Turquia per una etapa de la Copa del Món d’esquí de muntanya els diferents mapes que trobem a l’avió ens marquen la ruta, els quilometres, la temperatura i infinitat de dades més per entretenir el personal. És en un d’aquests mapes que ens marquen la ruta i el lloc a on ens hem dirigit que veus noms tant tristament familiars com Alep, Damasc, Lesbos o Bagdad a una distancia relativament propera.

La sorpresa i inquietud que et genera veure en un mapa que el lloc on acabes d’aterrar està rodejat per aquests noms no ve pel temor a la teva seguretat personal. Al final la por és subjectiva, una construcció mental, i es fa més gran amb el desconeixement, mentre que es va reduint a mesura que comences a conèixer l’estrany. La realitat és tossuda i ens ha demostrat que la inseguretat també s’ha globalitzat i qualsevol ciutat occidental pot ser el caos. El neguit ve pel fet de si és realment ètic o moral apropar-te a un lloc amb tants fronts dramàtics oberts per anar a competir, a passar-t’ho bé, no només a no ajudar ni aportar res, sinó a posar a prova el teu ego amb un dorsal penjat a la cama. Un es pot sentir bé passant pels llocs de puntetes? Fem bé de ser aliens als problemes del lloc on anem? Podem fer una festa quan ens rodeja la misèria? Podem fer com els músics del Titànic que seguien tocant mentre el vaixell s’enfonsava?

Trobar la resposta a totes aquestes preguntes segur que no és fàcil. En part perquè no n’hi ha només una que sigui vàlida com tampoc ni haurà cap de definitiva ni absoluta. El que serveix per una persona no servirà per l’altra i dependrà de l’escala de valors de cadascú que es podran respondre en un sentit o amb un altre. Ara bé, potser la pregunta més fonamental és per què aquestes preguntes no han sorgit amb aquesta intensitat fins a dia d’avui que ens hi hem apropat físicament si fa temps que coneixes cada un d’aquests drames? Per què mentre estaves a casa teva acomodat a la teva quotidianitat no et senties tant interpel·lat per aquests conflictes que ara et gener dubtes i preguntes quan els has vist més propers en un mapa de l’avió? Intentant respondre aquesta pregunta en sorgeixen d’altres com la de intentar saber per què donem més importància als morts d’un atemptat a París que als que assassinen cada dia a Bagdad? Si no coneixem els que moren a Paris com tampoc coneixem els que moren a Bagdad perquè ens exclamem per uns i no pels altres? Escoltar dia sí dia també una xifra de morts ens ha acabat immunitzat davant la barbàrie. Fins i tot hem mercantilitzat els morts. O potser és que per allò de buscar l’estabilitat les éssers humans ho digerim tot. En canvi conèixer el nom, la cara, la vida d’aquella persona morta és quan ens despertem i captem l’atenció i se’ns desperta alguna cosa que ens fa creure encara amb l’espècie humana. Potser la mort només ens efecte quan li posem cara.

Malgrat que els números, la raó i la objectivitat intentin ocupar tots els àmbits de la vida les grans decisions de la nostra vida són de caràcter emocional. No hi ha cap idea o llei que pugui disputar l’hegemonia del motor de la conducta humana a les emocions –nobles o perverses- que floreixen dins d’un individu. Si no fos així com podríem explicar que la gent es dediqui a pujar muntanyes una i altra vegada pel sol fet de pujar-les quan és evident que hi ha problemes més greus en ocupar el nostre temps?

Leer Más

Esquí de montaña| 02/02/2017

Ésta es una historia que él pensaba que no tendría que volver a escribir. Él creía que era una etapa superada en su vida. Pero igual que el pasado nunca es pasado ni se supera -sólo es una dimensión del presente- las guerras y batallas psicológicas nunca se ganan. Pero tampoco se pierden, simplemente no se terminan nunca. Uno no debe buscar verdades absolutas ni recetas mágicas que pueda aplicar indistintamente a lo largo de su vida. Para el inseguro sólo le basta el presente, lo que hoy sirve mañana no le va a servir. Todo es ahora y aquí, siempre lucha, siempre buscando sin pretender encontrar la receta mágica fruto de una victoria absoluta. 

La historia que este deportista inseguro creía haber olvidado es la de alguien perfeccioncita y autoexigente consigo mismo. Si no fuera así difícilmente habría podido destacar. Seguramente que los más perfeccionista y autoexigentes son personas que si buscan dentro suyo encontrarán a alguien inseguro y con una baja autoestima. Buscan en la perfección legitimar-se, primero con uno mismo y luego a imagen del resto de personas. Y es esta inseguridad que induce la autoexigencia y al perfeccionamiento que a menudo hace tropezar a ese deportista que un día creyó haber sabido matar a sus fantasmas. Quizá el primer error fue pensar que los había matado, porqué en realidad éstos nunca mueren, siempre están allí y siempre van a volver cuando bajemos la guardia. Estos fantasmas hacen que se olvide de lo que debe de hacer en la competición o en los entrenamientos y malgaste su energía fabulando e imaginando donde puede situarse en la carrera, como estará de fuerte ese alemán o ese italiano y en función de la lista de inscritos ya poder hacer una clasificación imaginaria antes de correr. Aquello tan viejo de vender la piel del oso antes de matarlo. Esta fabulación implica que la presión y la autoexigencia suban, que se centre en el resultado y se olvida de lo que debe de hacer en cada momento. En vez de pensar en como llegar a conseguir ese resultado su cerebro se encuentra feliz y cómodo regocijándose en las emociones de un resultado final imaginario.

Durante un tiempo pensó que todo esto formaba parte del pasado. Que había aprendido a saber olvidarse de los demás, de centrarse en lo que le toca hacer en cada momento, de pensar en el presente y no en el futuro. De imaginarse dentro de una burbuja ajena a lo que le rodea y que sólo se mira hacia dentro, que todo ésto le permitía disfrutar de cada gesto, de cada movimiento de cada respiración y sobretodo que su cabeza no se aceleraba haciendo cábalas de posibles resultados.  Un deportista que se sentía satisfecho a la llegada por haberse vaciado durante una hora y media sin pausa ejecutando lo mejor que sabe cada movimiento sin reprocharse nada y sin clasificaciones.

Quizá porqué sólo nos preparamos por si las cosa nos van mal todo esto se fue al carajo por un buen resultado. Las emociones y los sentimientos que despertaron en ese deportista haber vuelto en un lugar deseado también volvieron su cabeza en ese sitio cómodo donde se había instalado durante tanto tiempo. Volvió a olvidar-se de disfrutar de cada gesto, de cada paso de cada respiración y se olvidó de lo que debía hacer en cada momento. Luego empezó a gastar su apreciado glucógeno poniéndose la presión de un resultado concreto, de imaginar el estado de forma de uno y del otro y de regocijarse en resultados que se iban alejando a medida que aumentaba ese placer fruto de las fabulaciones.

Como detrás de un inseguro amenudeo también se esconde un tímido ese deportista ha tenido que usar el refugio de la tercera persona para poder escribir todo esto. Un ejercicio intelectual –esto suena un poco pretensioso- que a parte de sacar sus fantasma le sirve sobretodo para demostrarse a él y a los otros que es capaz de hacer algo más que subir montañas con un dorsal en la pierna. Quizá escribiendo y publicando  este texto está buscando por otras vías lo mismo que busca en una competición. Quizá debería haberse guardo este texto para él y no caer en la tentación de buscar placer en la aprobación de los demás. Quizá sacándolo puede empezar a relativizar y reírse de sus fantasmas.

Quizá todo esto sea verdad, si es que en algún lugar existe la verdad. Pero lo más seguro es que sólo sea una historia, una idea de la realidad. Pero como todo se ha convertido en intelecto, de la misma forma que ya no existen cuerpos, sino ideas de cuerpos ya no existe la realidad. Hay tantas realidades como ideas de ésta se puedan construir en la cabeza de cada uno de nosotros. Pero una idea, una imaginación, un mundo fruto de nuestra creatividad interior no es la vida real. Es una historia y una historia es sólo una historia. Y quizá un día la puta cabeza de los seres humanos dejará de dar vueltas, viviremos la vida real y seremos más felices.

Leer Más

Esquí de montaña| 04/11/2016

Amb la fresca que fa i tot el que ha plogut costa d’imaginar que no fa gaires mesos estàvem amb pantalons curts, suant de valent i expectants pel començament dels Jocs Olímpics de Río. A part de Belmonte, Phelps, Beils o Bolt l’esquí de muntanya també va ser notícia aquells dies a Río. Una notícia no massa ben explicada que les xarxes socials i internet van contribuir a intoxicar.

Algunes noticies i piulades van ajudar a crear l’estat d’opinió que l’esquí de muntanya ja era olímpic. Fins i tot, hi havia qui ja veia en Kilian Jornet amb la medalla d’or penjada del coll i els Segadors sonant a les olimpíades de Pyeongchang 2018. Molta imaginació tenen alguns, perquè la realitat és que encara queda molt camí per fer. I no parlo només de la possibilitat que sonin els Segadors a uns Jocs. El que realment va passar a Río és que s’acceptava la Federació Internacional d’Esquí de Muntanya com a membre de ple dret del COI. La qual cosa no vol dir que l’esquí de muntanya competeixi als propers Jocs. Es va donar un pas importantíssim i necessari, però no definitiu. Queda encara pujar l’últim esglaó perquè l’esquí de muntanya entri al programa olímpic. Mentrestant caldria afrontar la realitat tal com és i no construir-se una realitat imaginada a mida molt seductora, però que no ens apropa a l’objectiu final. És ara que la flamarada de les xarxes ha passat quan és necessari remar i persistir en l’esforç per ser a Pequín 2022. Encara que potser no sapiguem molt bé com funcionen els ressorts del poder a dins del COI.

Per altra banda, es va instal·lar el debat de si l’olimpisme és beneficiós per l’esquí de muntanya. Les recances a l’olimpisme per part dels guardians de les essències venen per la suposada desnaturalització i pèrdua de les essències de l’esport en el cas d’entrar als Jocs. La televisió, la seguretat o els espectadors obligarien a adaptar les proves del programa olímpic allunyant-les molt de les mítiques travesses alpines, dels grans cims, de llocs molt tècnics i exposats o del que podria ser una etapa de la Pierra Menta. Segurament que primer serà olímpic un esprint que una cursa per equips. Estem d’acord que aquest no és l’esqui de muntanya més autèntic, atractiu i romàntic, però no passa res perquè existeixin aquestes proves més atlètiques i competitives. La gent seguirà fent la travessa Chamonix-Zermat i la Pierra Menta seguirà essent la prova somiada per tot esquiador de muntanya. Aquesta polèmica només s’alimenta pel maquineisme i simplisme de la nostra societat que les xarxes ara ajuden a accentuar. S’elimina qualsevol matís, es polaritzen les posicions i es munta un camp de batalla on el menys important és la informació. Estàs amb mi o contra mi. Blanc o negre. Per què hem de triar entre un tipus d’esquí de muntanya o l’altra quan podem gaudir dels dos? Per què sempre hem de tirar entre Beatles o Stones, entre Messner o Bonatti, entre carn o peix, entre mar o muntanya? Per què hem de quedar-nos amb la meitat podent-ho tenir tot?

Segurament que és més fàcil fer aquest combat i vendre com a reals noticies maquillades per tal de poder atreure l’atenció dels lectors. Més complicat i menys atractiu és intentar informar bé, afrontar la realitat tal com és i lluitar a l’ombra per tal que l’esquí de muntanya es pengi una medalla olímpica.

Text publicat al Vèrtex (revista de la FEEC) número 268 dels mesos Setembre/Octubre de 2016

Leer Más

Esquí de montaña| 05/10/2016

Fa pocs dies es va publicar l’autobiografia de Bruce Springsteen. Ja sé que no sorprèn a ningú que jo escrigui alguna cosa sobre Springsteen. Tampoc és una iniciativa molt original de fer-ho al nostre país. I evidentment que si vas de modernillu declarar-te fan de l’autor del Born to Run és un pecat capital, un gulity pleasure. Això de ser fan d’un músic que ven milions de discos i emplena camps de futbol no és ni cool ni modern. És aquesta estupidesa humana de voler-se sentir especial, únics i tenir sempre la necessitat de individualitzar-nos i desmarcar-nos de la massa i sentir-nos especials. Com si encara hi haguessin nous espais per descobrir o com si encara tinguéssim la pàgina en blanc de la història per escriure. Mauss va dir que el no és copia és tradició. Perquè sovint en el món de la música -i en  d’altres- allò que es converteix en un fenomen de masses deixa de ser bo, atractiu a nivell qualitatiu i passa a ser censurat.

Un dels eixos vitals de Springsteen, reflectit en les seves memòries o en les seves lletres, és la necessitat constant de buscar un compromís real, de deixar-s’hi la pell, donar el millor d’ell, on sembli que li vagi la vida en cada acord que toca, de ser honest amb la seva banda, amb el seu públic i amb ell mateix a través d’un pacte no escrit. Aquest pacte és personal i intransferible i li ha permès foragitar fantasmes interns i evitar tendències depressives com les que relata al llibre i que l’han atacat al llarg de la seva vida fins a dia d'avui acabats de complir els seixanta anys.

Aquesta manera terapèutica de viure la música ha portat Springsteen a fer aquests concerts maratonians, a no escatimar en la qualitat musical de la seva banda, a intentar fer de cada concert especial i diferent al del dia anterior modificant gran part del repertori, introduint versions o rescatant rareses impregnant a l’espectador de la certesa que allò és real, és de veritat i que per un cop a la vida es pot creure amb alguna cosa. Com relaten les seves lletres creure en el somni americà a vegades real a vegades trencat, en la carretera o en la fugida cap a una terra promesa. Encara que només sigui durant l’estona que dura el concert, però al menys en mig d’aquest món veloç, líquid i canviant on està ple de venedors de fum saps que allò sí que es real, que s’hi pot creure i que aparentment no t’estan aixecant la camisa maquillant l’escena de focs artificials o amb vedets amb poca roba ballant.

Per tant, ser fan d’Springsteen és perillós pel fet de ser-ho d’un músic que omple camps de futbol –fet que això sempre genera molta urticària entre els més erudits de la tribu- i per la seva actitud vital. Perquè Springsteen és tot el contrari a aquest escepticisme i a aquesta actitud incrèdula davant de la vida. A dia d’avui el que queda bé i socialment més acceptat és anar d’escèptic per la vida. No creure ni declara-te fan incondicional de massa res. Potser perquè tenim por i ens defensem amb aquest escepticisme vital de les crítiques que puguem sentir pels carrers d’un país acomplexat massa abonat a la crítica gratuïta. Un escepticisme que fa que la gent camini arrossegant els peus, que vagi amb actitud desmenjada per la vida o  que sembli que tot els hi rellisca. També són els que critiquen amb sornegueria qualsevol fenomen exitós i que amb la fina ironia incisiva que els caracteritza -des de l’atalaia que els situa per sobre de tot i de tothom- es riuen d’aquells que participen de manera incondicional i sòlida d’aquella afició, acte, idea o del que sigui.

Springsteen potser s’hi deixa la pell, potser li va la vida en cada acord i potser fa aquests concerts tant llargs per demostrar que encara hi ha raons per creure i que hi ha alguna cosa real i de veritat. Però pel que desprenen les seves memòries en realitat és el seu refugi, la carretera tant recorrent a les seves lletres no és més que una manera de refugiar-se en la fugida. Potser allargar els concerts és la manera que té d’allargar la seva felicitat. Perquè només a dalt de l’escenari és feliç.

I és aquest home de més de seixanta anys capaç de saltar, cridar, cantar i suar durant quatre hores recorrent un escenari grandiós i movent les masses que quan baixa de l’escenari és incapaç de trobar raons per ser feliç.  Potser perquè fora del seu escenari hi regne l’escepticisme, aquell que tant poc concorda amb la seva música, els seus directes, les seves lletres i la seva actitud vital. Potser perquè la cançó més complicada de tocar és la que circula per dins del nostre cos. 

Leer Más

Esquí de montaña| 26/09/2016

Mai s’ha sentit còmode amb l’època que li ha tocat viure. No està ben vist estirar-se davant de la tele després d’un dia llarg i esgotador per desconnectar el cervell. Li diuen que no pot planificar les vacances perquè sap que d’aquí tres mesos ha de canviar de feina per buscar nous horitzons i motivacions. No pot posar-se la roba que sempre s’havia posat a casa per estar còmode. No pot menjar el que sempre havia menjat per sopar. No pot planificar el cap de setmana amb les activitats i els llocs que fins ara havia freqüentat en el seu temps d’oci. Per no poder, no pot ni saber com serà l’endemà.

Com que li toca ser abanderat de la modernitat i dels estils de vida que comporta ser un ciutadà exemplar al segle XXI s’ha de reinventar, ha de créixer i no pot entregar-se a mans de la rutina i de la tradició. No pot permetre’s el luxe de sentir-se inútil i improductiu. Si vol ser respectat, admirat, satisfet d’ell mateix i sentir que porta una vida plena ha de sortir de la zona de confort.  Per dur-ho a terme ha de canviar de feina periòdicament, visitar sempre llocs nous, llibres nous, escoltar música contemporània que no coneix ningú, tenir noves aficions i canviar d’amistats que li permetin aprofundir en aquesta suposada evolució personal tant venerada. Fins i tot, creu que ha de canviar paròdicament de novia, perquè està clar que la rutina sempre acaba arribant a una relació de parella i s’acaba entrant en un període de calma, confort i tranquil·litat que no li permet seguir amb el creixement personal. Aquest mantra del segle XXI que li repeteixen gurus en llibres i programes de tele i ràdio prescrivint-li vida als anys i felicitat. Com si hi hagués una fórmula única per la felicitat; com si existís una idea concreta de la felicitat; com si aquesta felicitat es pogués enllaunar i transportar; com si aquesta felicitat que no parem de buscar existís. Fins i tot pot ser que existeixi, però que ell ni se n’adoni ocupat com està en sortir de la zona de confort i de la rutina.

Cada cop que intenta sortir de la zona de confort pensa que ningú l’ha advertit del desconcert, de la desorientació i del pànic que sent quan es troba davant d’aquest horitzó infinit que té al davant i que li permet portar una vida –suposadament- plena. És en aquests moments que sent nostàlgia i enveja dels seus avis. Pensa que mai els havia sentit parlar d’haver-se de reinventar, de sortir de la zona de confort o d’haver de buscar aquest creixement personal i aquesta vida plena tant desitjada a dia d’avui. Si ell per ser feliç ha de fer tot aquella agenda d’activitats tant esgotadora i angoixant per l’esdevenir del seu futur com podia ser que els seus avis haguessin sigut –aparentment- feliços? Potser els seus avis no s’havien hagut de reinventar perquè no havien tingut opció de fer-ho. Quin marge de llibertat tens per plantejar-te sortir de la zona de confort quan primer has de procurar emplenar el plat, escalfar la casa, seguir el que dicta el mossèn o no sortir del que marca la tradició?

Com que això de reinventar-se també va de no deixa mai de formar-se emplena el seu temps lliure estudiant a una universitat a distància. Aquests coneixements li ofereixen una visió àmplia i panoràmica de la història de la humanitat que li permeten evidenciar que fa molt pocs anys que les persones –al menys aquelles amb un nivell econòmic mitjà a Occident- gaudeixen de llibertat. Revolució de costums del Maig del 1968? Mort de Franco el 1975? El suposat benestar econòmic a partir dels anys vuitanta? Lliure circulació de persones a l’espai Schengen l’any 1995? Reducció de les dimensions del món gràcies a l’explosió dels mitjans de transport durant la primera dècada dels anys dos mil? Híperconnectivitat gràcies a la revolució de les TIC a partir de l’any deu? Sigui quin sigui el punt de partida pensa que són molt pocs els anys transcorreguts tenint en compte la perspectiva de tota una història de la humanitat molt més repressiva. Massa pocs anys per acostumar-se, assimilar i saber viure amb tanta llibertat. En principi, és i vol seguir essent lliure, però maleeix aquesta llibertat quan desorientat i atemorit davant de tants camins per triar té por del futur incert i no sap on anar.

Potser un dia arribarà a la conclusió que tanta llibertat no el fa feliç. A partir d’aquell dia cada vespre –després d’una feina on mai canviarà ni de cadira- s’estirarà al sofà de casa, amb el xandall de sempre, menjant el de cada dia, escoltant arguments gastats en boca dels mateixos tertulians i abraçat sempre més a la mateixa dona planificaran les vacances al lloc de cada any. Descobrirà que la vida plena vol dir saber assaborir aquells petits moments de calma i harmonia que li ofereix la rutina domèstica. Llavors –potser- haurà fet el verdader creixement personal. I, paradoxes del seu temps, això voldrà dir ser revolucionari.

Leer Más

Esquí de montaña| 19/09/2016

Estos días ha trascendido la noticia de la escalda por parte de Jordi Pons de la cara norte de la Pique Longe en el Vignemale. Muchos años atrás esta misma montaña y el mismo Pons también hubiesen podido ser noticia, pero por tratarse de una primera nacional, una apertura o una repetición mundial. Pero ya hace muchos años que Jordi Pons ha dejado de ser noticia por ese tipo de ascensiones. Sin embargo, sigue siendo noticia en presente y no por la conmemoración de algún aniversario destacado de una efeméride montañera. Lo es por haber escalado ahora y con ochenta y tres años esa vía de casi mil metros de desnivel.

Podríamos escribir páginas y más páginas sobre aquél alpinista pionero de los años sesenta y setenta subiendo montañas con una mano delante y la otra detrás. Ahora podríamos recrearnos en un pasado glorioso, echado de menos y supuestamente puro. Un pasado idealizado que como no hemos vivido transportamos y abocamos lo que nos interesa para construirlo a nuestra medida y así poder huir del duro presente. Podríamos seguir mitificando esa Norte del Eiger en 1964, la Walker en 1967, la ascensión a la cumbre virgen del Annapurna Este en 1974 o el Dhaulagiri en 1979. Como se sabe que el pasado es un terreno pantanoso donde la memoria –selectiva y subjetiva- mezcla lo que pasó, lo que no pasó, lo que imaginó que pasaría y las emociones que nos generaron todas esas vivencias volveremos al presente. Un presente que nos sirve de ejemplo y donde Pons es capaz de seguir siendo noticia por lo que está haciendo y no por lo que hace muchos años hizo. Ser capaz de escalar la cara norte del Vignemale con ochenta y tres años o la norte del Dru en 2003 cunado sumaba setenta primaveras sólo se puede hacer después de toda una vida de perseverancia, método, respeto por el cuerpo, inteligencia y –sobretodo- grandes dosis de ilusión y optimismo.

Una vida que también ha dedicado a dignificar la federación de montaña con su presencia en distintas juntas directivas. Éste ha sido el motivo por el cual he podido conocer un poco a esa persona. Hemos coincidido en algunas competiciones internacionales y así he podido descubrir parte del secreto para llegar a esa edad en excepcionales condiciones. Ya sea por sus años de atleta de esquí de fondo, ya sea por su verdadero amor a la montaña y a sus practicantes Pons se aleja por completo de la figura arquetípica del federativo. Empatiza con los atletas, intenta ponerse físicamente en su piel haciendo parte de los recorridos o rehúye, en la medida de lo posible, la utilización de telesillas para ir a ver las carreras. Digamos que aplica en todas las facetas de la vida esa disciplina física para no entregarse y tirar la toalla pensando que ya no vale la pena luchar porque atrás quedan los que –supuestamente- son los mejores años de la vida. A partir de una edad esa dejadez sólo puede ayudarte a acelerar la inevitable degradación física y mental del paso de los años. En esta vida no regalan nada, este estado físico no cae del cielo y hay que perserverar a lo largo de toda la vida para llegar a la vejez así de activo. Para ello Pons ha sido capaz, a pesar del peso del tiempo, de mantener viva la llama de la ilusión y de la motivación sabiendo que nunca más será tan rápido, fuerte y ágil. El verdadero ejemplo a seguir es esa capacidad de adaptarse con lo que la vida nos va confrontando sabiendo disfrutar de las distintas caras de las que está hecha la realidad y no entregarse a la comodidad del sofá y del recuerdo de los gloriosos años que ya no volverán. Para ello son necesarias la inteligencia, humildad y honestidad con uno mismo de aceptar las limitaciones de la edad para ir adaptando su decrepitud física y mental a las distintas formas con las que relacionarse con las montañas. Por eso Pons sale a correr por Collserola, practica gimnasia cada mañana, practica la vertiente más atlética del esquí de montaña por las pistas para mantener el tono muscular y cuando sube a su casa de Andorra es capaz de subir los 800m de desnivel del Casamanya en una hora. Dicen que ahora se queja porqué sube en una hora y cuarto.

Personalmente me interesan más esas ascensiones anónimas, comunes y aparentemente sin ningún interés para la evolución de los deportes de montaña que aquellas famosas ascensiones pioneras, que abrieron camino admiradas des de un punto de vista físico, mental, técnico y exposición. Esas actividades de los años sesenta y setenta son interesantísimas para saber de donde venimos y saber a donde vamos, para quedar boca abiertos y para romperse la cabeza intentando entender como se podía subir por allí con ese material y con tan poca información. Pero no nos sirven como ejemplo ni como reto para intentar repetir. Será imposible emular a Pons en esas ascensiones pioneras simplemente porqué a pesar que las montañas -a excepción de los glaciares- no han cambiado si lo han hecho el nivel de exposición, el material, la información, los equipos de rescate o los accesos a las montañas con las modernas vías de comunicación del siglo XXI. Por eso más allá del Eiger, el Cervino, la Walker o el Annapuran Este el ejemplo que creo que más nos puede servir como verdadero reto y desafío para intentar emular es hacer todo lo posible para ser capaz de llegar a la vejez haciendo cosa parecidas a las que hace Jordi Pons con ochenta y tres años.

Esta lección de vida es la vía más creativa, ejemplarizante, larga, dura, bonita, sugerente, gratificante e inspiradora para la vida de más gente que nunca haya abierto Jordi Pons.

 

 

 

Leer Más

Esquí de montaña| 12/09/2016

Los que me conocen saben que yo y la escalda no tenemos una relación muy profunda. No es una de mis fobias, pero tampoco es una de mis filias. Nos respetamos, nos admiramos, pero cada cual en su casa. Creo que la razón por la que de momento no soy un asiduo de la escalda es el ritmo que impone su práctica. O todo lo que conlleva poder llegar a adquirir un buen nivel que te permita ascender por las líneas más atractivas, creativas y sugerentes que se pueden dibujar sobre una montaña rocosa. La necesidad de buscar siempre un compañero de cordada, el acceso a la vía, la obligación de tener que estar siempre con un estado de atención mental elevadísimo, la intermitencia de la actividad por la generosa obligación de tener que asegurar el compañero  o la complejidad de técnicas y maniobras para hacer segura y posible una actividad que parece imposible me alejan de la práctica regular de este deporte. Características que para otra gente son motivos para colgarse de una pared y pueden ayudarte a llegar a verdaderos estados mentales de desconexión.

Hace unos días, casi por casualidad y sorprendiéndome a mi mismo, vencí la pereza que siempre me invade cuando me acerco –escasas veces al año- a una escuela de escalda y en una tarde escalé tres vías con unos amigos en Suiza. Vías de escalda deportiva y de dificultad baja; que no se preocupen los Pou, los Marín, los Ramonet y cia. En esa pequeña experiencia escaladora descubrí un matiz que nunca había percibido en otras escaladas. Seguramente que ahora los escaladores van a echarse unas risas por la evidencia y la poca originalidad de mi argumento, pero ahí va.

Sentí que la escalada es la única o de las únicas -ya sabemos que hacer afirmaciones categóricas en tiempos líquidos es peligroso- actividades de montaña y actividades físicas donde realmente puedes desconectar. Si vamos a correr, a esquiar o a montar en bici la monotonía de la actividad y la repetición del movimiento hace que podamos poner el piloto automático y seguir dándole a los problemas que nos invaden. Nuestro cuerpo está en un sitio y la cabeza en otro. Nuestro cuerpo está de vacaciones, pero nuestra mente está enchufada a la red Wifi del primer restaurante que encontramos en ese país exótico donde hemos ido para -supuestamente- desconectar. Porque podemos estar corriendo en un paraje natural espectacular siendo impermeables a esta belleza y seguir con la cabeza en otro sitio. En cambio como la escalda requiere un nivel de atención y concentración elevadísimo para no cometer un error fatal nos obliga verdaderamente a desconectar de nuestros problemas u ocupaciones mentales cuotidianas y conectarnos con el momento presente, con la actividad, con el ahora y aquí, en como llegar hasta la reunión y volver a bajar. Es en ese momento que todo lo demás –futuro y pasado- no importa, sólo el presente es nuestra preocupación.

Hoy en día queda muy bien, muy progre y modernillo llenarse la boca y presumir de saber vivir al día disfrutando del presente sin preocuparse por los problemas del futuro. Por eso triunfa tanto el carpe diem en aforismos de autoayuda colgados a Instagram. Pero todo esto es mentira, sólo es una pose, creer que diciéndolo en voz alta será verdad. Porque en realidad es la verbalización de nuestro miedo a no saber qué pasará en el futuro. En cambió, escalando te acercas verdaderamente a vivir al presente, aún que sea un presente momentáneo que dura lo que dura un largo, una vía o un rápel. Por muy efímero que sea ese momento presente ya es algo, porque nunca pensamos en el ahora y aquí. Generalmente nuestro estado mental viaja del pasado al futuro sin pararse nunca en el presente. Bien estamos regocijándonos con los buenos momentos del pasado, bien estamos fabulando con ese futuro prometedor que tiene que llegar, esa utopía que nos hace andar, esa zanahoria que todos llevamos colgada con un palo delante de nuestros ojos. Esto en el mejor de los casos, porque generalmente estamos viviendo entre el rancor de traumas pasados lamentándonos de lo que hubiese podido ser y el miedo que genera la incertidumbre de no saber qué será de nosotros en el futuro. De lo que ahora estamos viviendo, que es lo único real, seguro y trascendente –lo otro es fruto de nuestra imaginación- nunca nos acordamos o nunca ponemos nuestra atención. Pobre presente y pobres nosotros.

Creo que después de esta evidencia que sentí en una bonita tarde escalando en el Valais suizo voy a ponerme el arnés más a menudo para poder volver a experimentar esos beneficios de la escalada que no encontramos en otras actividades. Pero un momento; ¿no será que planeando otra bonita tarde de escalada esté viviendo en un futuro imaginario y me esté pasando por delante sin ser capaz de saborear el placer de estar escribiendo el final de este texto?

 

 

Leer Más

Esquí de montaña| 06/09/2016

Es feia tard, la temperatura baixant, el vent fort i els núvols creixent al seu voltant. Malgrat tot, ell va fer un pas més, amunt, endavant, cap al cim, cap al seu somni. Un pas, una decisió, que l’allunyava dels seus companys que renunciaven al cim i desfeien la traça que fins al moment obrien junts. En aquell moment els núvols que s’estaven formant el van atrapar i es va veure absorbit per la boira, fet que li va reforçar la sensació d’aïllament. Aquest aïllament multiplicava les dimensions de les muntanyes i dels dubtes que l’envoltaven. Ara anava de debò, per primera vegada a la seva vida havia pres una decisió per emprendre un camí propi, un camí cap a la incertesa, un camí per poder arribar a conèixer realment l’orientació del seu destí.

El temps que havia de descansar entre pas i pas després d’enfonsar-se a la neu fins als genolls el cap se li inundava de dubtes i preguntes. També allà dalt -on tot sembla harmoniós, natural i on se suposa que totes les preguntes troben resposta fàcilment mirant a la immensitat- rere cada decisió hi ha les habituals preguntes carregades de perquès, de incertesa i de por. Es preguntava què el diferenciava dels seus companys que havien prudentment havien renunciat al cim? Perquè s’havia complicat, encara més, la vida? Era inconformisme o comoditat? Era valentia o por de no voler assumir el fracàs? Era coratge o temeritat?  Era sensatesa o inconsciència? Era responsabilitat o irresponsabilitat? Potser era el cansament, potser era la hipòxia o potser era l’embriaguesa del cim que no el deixaven pensar clar i li inundaven el cap amb preguntes traïdores, que apareixen en el moment menys oportú. O, qui sap si no es manifesten sempre, encara que no en siguem conscients, quan prenem una decisió. Ara bé, aquestes són preguntes estèrils perquè no hi ha una sola explicació al que fem; n’hi ha moltes, que vés a saber si es contradiuen o no, si es matisen o no, si es reforcen o no. Fins i tot aquesta explicació que no parem de buscar pot ni existir.

Malgrat aquestes preguntes ell seguia posant un peu rere l’altra encara que apropant-se al cim s’allunyés de la seguretat. Potser seguia caminant per inèrcia, potser per la crida del cim o potser perquè ja no sabia fer una altra cosa. Segurament, també,  perquè sentia que calia anar fins al final amb aquella decisió que per primera vegada havia pres sense tenir en compte el que l’envoltava. Perquè només decidint podia conèixer realment la dimensió del que era i del que podia arribar a ser. Però, decidir vol dir anar-se quedant sol i arriscar-se; si és que en algun moment hem estat acompanyats, si és que en algun lloc existeix la seguretat.

A partir d’aquell moment la boira cada vegada més espessa, un vent encara més fort, una neu molt més profunda que feia de cada pas una marató i una alçada cada vegada més asfixiant per la vida humana van ser els seus últims companys de cordada.

Leer Más

Esquí de montaña| 31/08/2016

Esta puede ser una historia real, de una carrera real y de un atleta real. Pero también puede ser una historia imaginaria, de un atleta imaginario corriendo una carrera imaginaria. O quizá es la carrera que un día corrí y el atleta que un día fui.

Puede ser que ya haya participado en una carrera con la incertidumbre de una lesión no curada. Una lesión que sin ser gran cosa te impide correr bien y te hace ser cauto y dudar de las posibilidades de éxito. Una lesión pequeña que forzando se puede convertir en un infierno. Una lesión que por muy insignificante que sea siempre plantea la duda de saber si uno será capaz de resolver sus problemas, de volver a ser el de antes, de volver al lugar donde lo habías dejado en el momento del infortunio. Ese lugar que nunca valoramos lo suficiente hasta que nos hacemos daño.

Cabe la posibilidad que sea un atleta entusiasta que a pesar de todas esas dudas se cuelga el dorsal en la camiseta y sale a por todas sin valorar la posibilidad de fracasar. Que lo pone todo para que esa lesión no le impida competir en igualdad de condiciones. Porqué el entusiasmo no tiene memoria, mira para adelante sin recordar los precedentes. El entusiasmo -que me gustaría tener y que quizá ya tengo- cree en los milagros y en un atleta que a pesar de estar lesionado tiene fe, cree y resucita para triunfar. Para encontrar la senda del éxito el entusiasmo busca esperanza en cualquier signo: en unos pasos sin dolor la mañana antes de la carrera; en el trabajo de unos fisios y de una ciencia médica que tantas alegrías nos da; en una estrategia de carrera para descargar la zona lesionada; o en la capacidad del respuesta del cuerpo cuando le pides su mejor versión. Al entusiasta todo le vale para ver el baso medio lleno. De la misma forma que al pesimista -que quizá también soy- todo le sirve para encontrar la excusa irrefutable y seguir paralizado procurando no perder lo poco que tiene.

En esa historia imaginaria -que quizá sea verdad- lo único cierto es que la realidad siempre modula el entusiasmo. Esa pared con la que chocan nuestros sueños y nuestras esperanzas, pero también nuestras tristezas y decepciones. En medio de la carrera la realidad se manifiesta en ese atleta, que quién sabe si algún día voy a poder ser, en forma de dolor en la zona afectada. La lesión resiste y persiste. La lesión vence al entusiasmo. Es en ese momento donde ese atleta que me gustaría ser tiene que disponer de una mente lúcida y madura que sepa ver realmente donde está y no donde su entusiasmo le gustaría estar. Y sobretodo saber donde quiere estar dentro de unos meses. Ese atleta -que quizá un día he sido y no volveré a ser- tiene que ser capaz de controlar su instinto y frenar cuando el cuerpo le pide acelerar. En medio de una carrera eso quiere decir sacarse el dorsal cuando los ánimos, las hormonas, el subidón y la recompensa de cruzar la línea de meta piden ignorar el dolor -ignorar el futuro- y seguir corriendo. Solamente de esta forma podrá conseguir lo que se proponga en el futuro, sólo así sabrá que ha madurado, que ha crecido. Como la vida es contradictoria a menudo se anda hacia el futuro haciendo marcha atrás.

Quizá todo esto ya es real y ya ha sucedido aún que yo no lo sepa. Quizá yo ya he sido ese atleta, quizá esa carrera ya la he corrido y esa historia ya la he vivido. Como la realidad se conforma, también, de lo que no sabemos que sabemos seguiré avanzando sin saber si he crecido, si he madurado, si he sido capaz de dominar el instinto o si soy un atleta entusiasta o pesimista. Seguiré sin saber que todo esto ya sucedió un jueves de finales de Agosto en los caminos que van de Orsières a Chamonix. 

Leer Más

Esquí de montaña| 22/08/2016

Durante los Juegos Olímpicos hasta se puede sudar duro en el sofá. El aficionado al deporte tiene mucho trabajo en hacerse fan y experto en bádminton, gimnasia artística o rítmica, tiro al arco, pentatlón moderno, piragüismo o algún otro deporte que el resto de nuestras vidas pasa desapercibido. Como seguramente pasaría con el esquí de montaña si fuese olímpico. Unos Jugos son, también, el escenario donde cristalizan las ilusiones de un montón de deportistas. La mayoría anónimos, que han entregado -voluntariamente y a placer- su juventud a un deporte -que si bien es verdad que les tortura en entrenos durísimo y les compromete su futuro- al menos les hace creer en algo. Los Juegos son el escenario de las grandes alegrías y de las grandes decepciones. Donde el deporte puede ser cruel dando calabazas a alguien que se ha estado preparando como nadie durante toda una vida. Pero también nos puede enseñar su cara más generosa con una medalla a un deportista que viene de morder el polvo.

Pero unos Juegos son sobretodo una competición entre países, una guerra simbólica. Mejor matarse a ataques en el tartán que a tiros. Poco importa si el deportista nos cae mejor o peor, lo importante es con qué colores corre y si tiene posibilidades de medalla. Poco importa que este sea en un deporte minoritario que ni conozcamos las normas más elementales. Si hay medallas todos nos haremos expertos y luego los volveremos a olvidar hasta nueva orden, hasta unos nuevos Juegos, hasta nueva posibilidad de medalla. En general no se es muy exigente cunado el deportista que gana una medalla ha estado nacionalizado unos meses antes para poder competir. ¡Bueno, sí que importa! Si el nacionalizado es de otro país esto da mucha rabia. Pero cuando es del propio curiosamente se olvidan esas gestiones burocráticas que tanta saliva e indignación provocan cuando se habla de otros países. Las medallas lo tapan o lo revelan todo. Y es en ese escaparate para demostrar la fuerza y poderío de los países donde la precariedad general del país se manifiesta en el deporte.

Gracias al impulso de los Juegos Olímpicos de Barcelona el deporte español parecía que iniciaba un proceso para homologarse a sus vecinos europeos. Podía empezar a competir en esa guerra simbólica. De hecho todo el país parecía más europeo, sólo lo parecía, ya hemos visto que todo ha sido el sueño de una noche de verano. Esa progresión no ha existido y Olimpiada tras Olimpiada hemos vuelto a tiempos quijotescos, a la generación espontánea de los Santana o Bahamontes. Tenemos setas aquí y allá que gracias a la voluntad de unos deportistas ultramotivados que se dejan la piel y sacrifican su futuro laboral logran grandes resultados frente a deportistas de otros países con infraestructura y recursos mejores para entrenar y un futuro menos incierto. Genios individuales que no responden a una estructura colectiva. Setas que vienen de la nada y van a la nada. A menudo no se sabe aprovechar el rebufo creado por un gran campeón para crear una escuela que permita cogerles el testimonio y hacer perdurable el éxito en el tiempo. ¿Porqué países como Francia, Alemania o Gran Bretaña sacan en los Juegos más de cuarenta medallas? No estamos hablando de países de tamaño continental como pueden ser Estados Unidos o China. Ni de países con una población genéticamente dotada por ciertos deportes muy condicionados por las cualidades innatas como pueden ser Kenia, Jamaica o Etiopia.

Eso sí, son países que no tienen ni raza, ni casta, ni rabia, ni cojones que, en realidad, no sirven de nada cuando hay que competir. Son países que durante cuatro años no ignoran a los pequeños clubs que pueden hacer un trabajo de escuela, de base, una red capilar que se expanda a todos los sitios. Es necesario tener una base amplísima para que termine saliendo un campeón. Son países donde empresas y gobiernos no dejan a los deportistas de alto nivel en situaciones de precariedad económica, con estructuras de entrenamiento mermadas por la falta de recursos que difícilmente pueden subsistir y hacer un trabajo a largo plazo. Países que durante cuatro años no ignoran a sus olímpicos haciéndolos desaparecer de la luz pública, como si de magia se tratara, hasta los próximos Juegos exigiéndoles, evidentemente, la correspondiente medalla. Porqué claro,  todo lo que no sea medalla ya parce que no tenga mérito. Bueno, si quieres que te hagan caso con un positivo por dopaje seguro que luego todo el mundo se acuerda de ti. Y con lo fácil que lo tendrían nuestros políticos para que no se hablara de terceras elecciones, pactos, deuda o pensiones con una actualidad monopolizada durante más de dos semanas con una lluvia persistente de medallas.

Seguramente que todo esto y mucho más que se podría ir escribiendo es otro  síntoma de la devaluación interna del país. Porque al final el deporte no es más que un reflejo de la vida. ¿Qué se puede esperar de un país dónde importa más el peinado de Sergio Ramos –o de Messi- que los récords del mundo de Mireia Belmonte?

Leer Más

Esquí de montaña| 17/08/2016

Vivir es sinónimo de riesgo e incertidumbre. Si nos adentramos en las grandes montañas de la Tierra, como puede ser el Everest, las dudas se hacen aún mayores. Pero si a todo un coloso como el Everest le añades una ascensión en estilo alpino, sin asistencia, sin oxígeno embotellado, con la máxima rapidez posible, por una vía extrema como es el corredor Horbein y además regalando veinte quilómetros de “llano” -que hay des del último monasterio a pie de pared- tienes un potaje con mucha incertidumbre a cerca del éxito del proyecto. Si por éxito pensamos en la cima y en un tiempo concreto. Seguramente que con ese panorama de incertidumbre y peligros a nadie le darían una hipoteca en un banco y seguramente que nadie daría un duro por el éxito de tal empresa. Pero a pesar de todos estos elementos adversos –o alicientes de la activada- ahí va el intento de Kilian Jornet de romper con lo establecido y hacer algo nuevo, imaginativo y realmente creativo.

Seguramente que cuando Messi cogió el balón, más allá del centro del campo, para terminar marcando gol superando a todos los defensores del Getafe, también la razón aconsejaba opciones más sosegadas. O cuando Froome atacó en el descenso del Peyresourde con esa extraña posición de pedaleo pocas eran las opciones de llegar con éxito a meta y un calculo de coste beneficio aconsejaba un descenso más prudente. Es de suponer que también fueron observados con incredulidad y dudas los hermanos Wright en 1903 cundo se propusieron realizar el primer vuelo motorizado en avión. O sin salir del Everest, en 1978 Reinhold Messner se propuso ascenderlo sin oxigeno embotellado frente a una comunidad alpinista incapaz de pensar en otro paradigma que no fuera el del oxigeno embotellado que constituía la norma, la tradición y un hecho inherente a la ascensión de la montaña más alta del mundo. Todas ellas son propuestas que observadas por el común de los mortales son condenadas al fracaso y muchas veces –a parte de imposibles de llevar a cabo- imposibles de imaginar. Pero el valor de estas acciones más allá de su éxito o fracaso es la capacidad de pensar nuevos caminos, imaginar nuevos en paradigmas, nuevos marcos mentales y nuevas formas de hacer lo que siempre se había hecho de aquella forma.

A menudo nos llenamos la boca de palabras como innovación, imaginación y creatividad como receta mágica a nuestros problemas. Pero, también, la mayoría de las veces, nuestra imaginación y creatividad se queda en eso, palabras que salen de nuestra boca y nada más. Parole, parole, parole. Somos incapaces de pasar de  “el qué” a "el cómo”, de la teoría a la practica, del sofá a la acción. Es más, además de no ser capaces de salir de los caminos transitados por todo el mundo nos dedicamos a criticar a aquellos que piensan distinto y tienen la capacidad de levantarse del sofá con la valentía de abandonar la comodidad. Porque seguro que los hermanos Wright, Messner, Froome o el propio Kilian han estado tratados de locos -hasta a Copérnico lo ejecutaron por tener otra concepción del cosmos-, inconscientes, condenados al fracaso y tontos por complicarse de esta forma la vida.

¿Pero que habría pasado si les hubieran hecho caso? ¿Qué hubiera pasado si no se hubiesen atrevido a dar estos pasos disruptivos? ¿Qué hubiera pasado si se hubiesen quedado sentados al sofá como los que los tratan de locos? Seguramente que el hombre puede seguir viviendo tranquilamente sin los récords de Kilian, sin los descensos de Froome o subiendo al Everest con oxígeno embotellado, hasta el avión de los hermanos Wright no son esenciales por la vida humana. Pero es esta forma de pensar distinta, original y creativa la que ha hecho evolucionar la humanidad. El valor de estos personajes es sobretodo la voluntad y determinación de llevar a cabo ideas que todos podemos tener en un momento de lucidez, pero que por falta de valentía, ambición o capacidad somos incapaces de realizar.  Y, así, seguimos sentados en el sofá instalados en la comodidad de nuestra rutina conocida.

¿Kilian subirá o no al Everest? ¿Tiene posibilidades de éxito? ¿Hará el récord o no lo hará? ¿Éxito o fracaso? ¡Qué más da! ¿Realmente se puede medir el éxito o el fracaso delante una empresa como esta? Acaso ya no es suficiente éxito ser capaz de imaginar posible e intentar un desafío de estas características y romper las barreras mentales para hacerlo posible? Quien sabe... En todo caso, los que piensan que está loco que sigan sentados en el sofá escuchando en la tele tertulias con algún gurú hablar de creatividad e innovación y que vigilen que a veces hasta las casas se pueden caer. 

Leer Más

Esquí de montaña| 04/08/2016

Dorsals, gels, bambes, agulles imperdibles, nervis, estrès, glòria, fracàs, medalles, alegries i decepcions. Per últim cop repeteix la rutina que durant l’últim any l’ha entretingut, l’ha emplenat de vida i al mateix temps l’ha encegat i l’ha allunyat d’ell mateix. Creua l’última línia de meta, es descorda les vambes, intercanvia les habituals impressions sobre la cursa –sembla estrany que sobre un mateix fet hi hagi visions tant diverses-, es treu el dorsal de la samarreta, es dutxa i marxa cap a casa.  

El viatge de tornada, més que un trajecte descobrint i sentint el que la competició -aquell exercici que posant el cos al límit pot ensenyar la veritable dimensió del que un és- li havia aportat, és una projecció, una il·lusió cap al que faria els següents dies. Per fi, ara podria fer tot allò que li havia passat pel cap de fer durant els mesos de curses i que per culpa –o gràcies- a la disciplina que requereix la competició no havia pogut fer. De fet, el que havia hagut de reprimir no era més que el conjunt d’activitats que feia el conjunt de persones que l’envoltaven i que actuaven en nom de la normalitat. Si és que a dia d’avui hi ha cap cànon que estableixi la norma.

Durant els primers quinze dies tot va anar rodat. L’agenda d’activitats era frenètica i sense massa temps per pensar enllaçava una activitat amb l’altra. Més que viure circulava per la vida –com havia fet durant els mesos de competició- a través dels estímuls externs que rebia i deixant en segon pla el que bullia dins seu. La forma canvia, però el fons –l’état d’esprit- era el mateix que quan saltava de cursa en cursa sense preguntar-se qui era, què sentia i cap a on anava. Un cop l’agenda d’activitats degudament planificada –com un bon pla d’entrenament per arribar fi a aquella cursa- es va acabar va arribar el moment de la veritat. Aquelles setmanes d’activitat social i cultural no havien sigut més que un epíleg abans d’enfrontar-se a ell mateix i a la veritable essència dels sentiments humans. La buidor –ara n’hem de dir així dels estats d’ànim tristos i depressius- es va apoderar d’ell i navegava sense rumb per la vida. Sense l’adrenalina del dorsal, sense el camí que creia seguir, sense la rutina de l’entrenament, del descans i de la competició va quedar submergit en un estat de desànim, desorientació i apatia rotunds. Per primer cop en molt de temps s’havia aturat. Havia deixat d’enllaçar una activitat amb l’altra sense tenir temps per pensar i ara tot eren preguntes sense resposta. Unes preguntes que portaven molt temps bullint dins seu, però que la rutina, l’acció, la utopia que ens fa caminar, la ingenuïtat de voler atrapar l’horitzó tot i saber que sempre s’anirà allunyant, el poder de tot el que ens envolta tapen i deixen per un altre dia. Sempre hi ha la urgència d’alguna cosa –aparentment- més important a fer.

La impaciència de voler trobar ràpidament resposta a tantes preguntes el va portar a llegir munts de llibres per trobar-hi el brillant aforisme de superació personal que li solucionés la seva desorientació i li proporcionés felicitat. Com si existís una pastilla per saber què som, què fem i cap on anem. Com si aquestes preguntes tinguessin mai resposta. Els llibres només li parlaven d’una persona desorientada, que no sabia qui era ni què feia en aquest món amb la qual s’hi veia dolorosament reflectit. Va viatjar per llocs desconeguts, però tots li resultaven familiars, d’una familiaritat dolorosa. En la gent que coneixia i en les història que descobria d’altres persones només hi veia els seus problemes. Creia que tot el que l’envoltava i descobria s’havia conjurat per ensenyar-li els seus punts febles, per allà on ell sagnava més. Tot l’entorn li resultava cruelment familiar, creia que tot reflectia la seva vida. I és que encara no sabia que tots els llibres, viatges o la realitat són el mirall d’un mateix. Perquè en realitat mai llegim els llibres, sinó que són els llibres que ens llegeixen a cada un de nosaltres. Es pensava que trobaria la felicitat per via externa, quan en realitat, aquesta, sempre es troba a dins d’un mateix. Però com passa sempre és més fàcil mirar enfora que mirar endins. Com també és més fàcil parlar dels altres que d’un mateix.

Per sort –o no- es va veure abocat a tornar a córrer o millor dit a entrenar que així queda més reforçada la idea de rutina, treball i sacrifici que tant sentit li donen a la seva vida. Tots els núvols que emboiraven el seu cap es van esvair quan va tornar a posar-se les bambes, la cinta del pulsòmetre, el mòbil amb els auriculars a l’Spotify –aquells que quan corre per la muntanya el desconnecten de la natura i del que sent dins seu- i el seu cor va tornar a bombejar grans quantitats de sang. Va tornar a posar-se en marxa, va tornar a circular per la vida i es va sentir bé, artificialment bé. Altre cop encegat per la rutina, el costum, l’acció, la vida feliçment ocupada van fer que es quedés indiferent quan a mig entrenament va començar a sonar pels auriculars Bonny de Prefat Sprot i en Paddy McAloon cantant allò de:

“I spend the days with my vanity

I’m lost in heaven and I’m lost to earth” 

(per si voleu escoltar Bonny de Prefat Sprot:https://www.youtube.com/watch?v=L3Rh2hnDtAg )

Leer Más

Esquí de montaña| 25/07/2016

Diuen que l’home és animal de costums i que quan s’acaben necessita un temps per construir un nou ordre i habituar-se a una nova rutina. Això ens passa cada final de Juliol quan el Tour creua la millor línia de meta del món i els guanyadors pugen al podi més glamurós. Els ciclistes viuen la cursa de manera molt diferent a com la vivim els espectadors des del sofà -des d’on atacar sembla molt fàcil- i agraeixen que s’acabi aquest rutina que els tortura cada dia sobre la bicicleta. Però els aficionats ràpidament trobem a faltar l’hàbit de cada tarda per viatjar a través de la realització de France TV als paisatges d’una França de postal; per veure les composicions dels agricultors francesos amb tractors i camps involucrats amb el pas de la cursa; per quedar fascinats amb els chateaux mostrant una grandeur que ja no és; per riure amb els comentaris d’en Perico i d’en Carlos de Andrés; per indignar-se amb les ganyotes de Voeckler o per empatitzar amb aquell ciclista que sense tenir-ho previst s’ha anat fent protagonista de la cursa infiltrant-se a nombroses escapades i que hem acabat admirant més que el pròpi maillot groc, tant perfecte, tant fred, tant allunyat de la vida real. Podem pensar amb Pantano, Dani Navarro, Tecklehaimanot, Izaguirre o el mític Amets Txurruka. Perquè aquests ciclistes són com nosaltres; anònims, imperfectes, patidors, agònics, erràtics, insegurs, treballadors durant tota una vida per un instant de glòria, d’incerta glòria i -per tant- reals com la vida humana. I és que el Tour, com les bales de palla que inunden els camps durant el mes de Juliol, forma part del nostre paisatge, del nostre ordre, dels nostres costums d’estiu, de la nostra vida i per això el dia que s’acaba és el dia més trist de l’estiu. Tot i que com el blat que ara és una bala de palla sabem que tornarà l’any que ve. El cicle de la vida que es renova. La roda de la bicicleta que va girant.

Aquest últim dia de Tour és el final d’un mes rutinari sobre la bicicleta i el final d’un viatge amb destí a París. Un viatge a través de les carretes de França i un viatge cap a la glòria d’un resultat incert. Un viatge cap a l’exploració dels límits físics del cos, de la resistència humana o de la capacitat de patiment. Un viatge ple de vanitats i d’egos -grans i petits- que buscaran ser satisfets durant les tres setmanes de cursa. Un viatge d’unes persones que han entregat –voluntàriament- la seva joventut a un esport que els fa creure en alguna cosa en un món de descreguts. Com tots els viatges, el del Tour també, serveix per reforçar els vincles amb les persones que t’acompanyen i si la cursa acompanya farà que un ego més satisfet relaxi les tensions i l’ambient i les persones vulguin compartir la seva alegria amb els propers i per això els Camps Elisis són sinònim de generositat, d’homenatges,  d’abraçades i de somriures. Ara bé, perquè acabi de ser un viatge com Déu mana hi falta alguna cosa.

Un viatge és sortir d’un mateix, abandonar l’espai conegut per anar a buscar l’estrany. Acceptar la incerta –inherent a la viada- per caminar cap a allò desconegut. Fer el viatge llarg, equivocar-se de camí nombroses vagades per acabar veient que el més important era el camí recorregut i no la meta final. Caminar sense pla i seguint l’instint i no la raó. Tot això el Tour ja no ho té. Com tampoc ho tenen els viatges a dia d’avui on només estimem els desplaçaments segurs i on tot ho tinguem controlat abans de sortir de casa. Ja no ens agrada l’aventura, el risc de deixar enrere una part de nosaltres per conèixer-ne una de nova. Ens hem cregut massa això que som animals de costums. Al Tour hem vist com la raó i la seguretat s’imposen. Tot ho dicten els números de les pantalles. Números, números, números –els únics que posseeixen la veritat absoluta- que marquen el ritme  del ciclista muntanya amunt, tot calculat en una relació de cost benefici si es pot atacar o no. La rutina, la raó i la dictadura dels números que ens limita els somnis confrontant-nos amb la freda i dura realitat. Control, control, control dels instints i del nas ciclista on només l’aigua pot esdevenir un simple canvi de la sort. On és l’instint que mana atacar allà on la raó no ho veu clar? On són les famoses pájaras d’en Perico per haver estat a la lluna i no haver menjat quan tocava? Borges deia que la literatura és ordre i aventura. Però a dia d’avui la literatura, la vida, els viatges, el ciclisme i el Tour només busquen l’ordre, la rutina, el costum, la vida aparentment segura i controlada. Però la vida insípida.

I ahir Hinault –el que atacava de sortida en una etapa plana i vestit de groc- va baixar definitivament del podi del Tour.

Leer Más

Pensamientos| 22/06/2016

Durant els anys l’idil·li juvenil va pensar que les persones érem molt diferents. Pensava que algú capaç d’escriure un llibre dels que et canvien la visió del món, de compondre una cançó que et posa la pell de gallina, de descobrir un nou medicament o algú capaç de pujar muntanyes més ràpid que ningú eren especials. Ni millors ni pitjors, però si distints, extraordinaris i preocupats per qüestions més elevades que la majoria de mortals. Per ell era evident que algú que s’apropava al sublim, que havia demostrat una alta capacitat per superar entrebancs, que podia desenvolupar unes habilitats extraordinàries, que posseïa una capacitat de treball i de sacrifici superiors a la mitjana havien de patir uns altres mals. En definitiva, que l’èxit que suposadament tenien els feia immunes i diferents a la majoria, cosa que els hi permetia escapar dels obstacles que la vida ens planteja a tots.

 

Es va anar fent gran i va anar pujant la muntanya de la vida. Una muntanya que quan més amunt estàs més complicada es fa la marxa per arribar al cim, però a la vegada la vista que tens és més àmplia, profunda i panoràmica. Aquesta visió ampla i plena de matisos que ens ofereix la perspectiva de l’alçada li va permetre veure que les coses per les quals les persones es preocupaven, reien, patien i lluitaven per superar -o, si més no, conviure-hi amb dignitat- eren els grans temes de sempre. Va entendre que ja feia segles que la humanitat tractava de respondre –sense massa èxit- en llibres, cançons, tradicions o rituals de tota mena el que ell sentia que el feia patir i pel qual no trobava resposta: el pas del temps, l’amor, el desamor, la vida o la mort. Com també li passa a la cambrera que cada matí li serveix el tallat, el paleta que li ha fet la casa, el conductor de l’autobús, el metge que va ajudar-lo a vèncer un càncer, el ciclista capaç de pedalar més ràpid que ningú durant tres setmanes o el músic que és capaç de posar-se a la butxaca un estadi de futbol.

 

L’aprenentatge dels anys li van fer evident que el llibre més difícil d’escriure, la partitura més complicada d’interpretar, la muntanya més alta o la cursa amb més nivell són les que s’han de córrer, escalar, tocar i escriure dins d’un mateix. És superant aquests impediments propis de la vida humana i de la complexitat del nostre cervell que podem arribar a saber la mesura exacta de l’ésser que un és. De fet aquest raonament no li era nou, ho havia llegit bastants cops en tota mena de llibres i escoltat de tota mena de boques. Ara bé, no va ser fins que no li va tocar viure l’amargor de la vida –que ens iguala a tots- en la pròpia pell que no va arribar a copsar el veritable repte de viure. Perquè allò que un sent, llegeix o coneix en boca d’altres passa lleuger dins d’un mateix, gairebé sense deixar rastre, no ens modifica l’esperit. És tants sols la pròpia experiència la que pot ensenyar al cor la veritable essència dels sentiments.

Leer Más

Esquí de montaña| 01/05/2016

Ho havia somiat tants cops! S’ho havia imaginat tantes vegades! S’havia sacrificat i  patit tant... A dins del seu cap s’hi havia transportat en tantes ocasions que, quan després de molts anys, hi va arribar no va sentir alegria, però tampoc tristesa; no va veure la bellesa als seus propis ulls, però tampoc va contemplar-hi la lletjor; no va sentir calor, però tampoc fred; va sentir alguna cosa molt pitjor: va experimentar la indiferència.

Ara es trobava a l’escaló més alt del podi de la Pierra Menta. O amb una medalla d’or penjada al coll. O amb la txapela de Zegama al cap. O a una terrassa de Zermat contemplant la paret Nord del Cerví, que poques hores abans li havia suposat tants maldecaps, i dolor de braços i de peus escalar, i anys abans, somnis i llàgrimes als ulls d’il·lusió. Però ara, situat a l’espai dels desitjos i somnis complerts, envejava la quotidianitat d’estar a l’altre costat, i de veure com, en realitat, eren altres els que havien anat fins  on ell havia somiat. Quan estava a l’altre costat, el dels teòrics fracassats, es sentia ferit, però no mort; tocat, però no enfonsat; motivat, però no perdut; il·lusionat, però sense ser un il·lús. Les pedres en el camí, combinades amb la convicció i fermesa de seguir caminant cap a uns objectius, el feien seguir confiat, amb un somriure, somiant un dia atrapar aquell desig que, com si fos un far enmig d’una tempesta, guiava el seu vaixell vital cap a port. Ell encara no ho sabia, però al final va descobrir que aquell primer moment de decepció, de tristesa, de fracàs per no haver arribat, encara, a aconseguir l’objectiu desitjat en realitat era la felicitat. O un sentiment que s’hi assemblava. O, si més no, un sentiment que en cap cas conduïa a la indiferència, que és molt pitjor que no trobar la felicitat, no complir els somnis o no arribar a satisfer el teu ego.

Ell pensava que la felicitat es trobava a dalt d’un podi, en una medalla o apuntant-se una via al currículum. Però un cop va haver aconseguit tot això, va descobrir que no era així. Tot era producte de la seva imaginació -allà on resideix la llibertat infinita i on la il·lusió no mor mai. A dalt d’un podi hi trobes la indiferència, la buidor i la desorientació per haver arribat al final d’un camí. L’èxit al final d’un camí on hi viu la vanitat, però hi mor la il·lusió. La felicitat no es troba fent realitat els nostres desitjos, sinó mantenint els somnis i fites que anhelem a una distància suficient com per poder il·lusionar-nos i gaudir perseguint-los, alhora que no els acabem d’atrapar mai. Per això va acabar descobrint amb dolor i resignació que ell no volia ser feliç!

(Article publicat al Vèrtex, Revista de la FEEC, del mes d'Abril 2016) 

 

Leer Más

Esquí de montaña| 07/03/2016

La crisi no és igual per a tothom. Quantes vegades hem sentit aquesta frase! Recentment Intermón Oxfam ha denunciat que des de 2010 les 62 persones més riques del planeta van incrementar la seva fortuna un 44%. Ara bé, no només aquestes persones han estat capaces de viure durant la crisi una època de creixement i bonança. Qui sap si els esports de muntanya no han viscut també uns efectes beneficiosos de la crisi.  Si és així, però, ho han fet amb el mèrit de no haver-se aprofitat de la cara més salvatge i desigual del sistema.

 

Justament, ha estat coincidint amb els anys més durs de la darrera crisi econòmica que esports de muntanya -com ara com les curses o l’esquí de muntanya- han experimentat una alegria i optimisme en l’increment de practicants que contrastava amb el desànim general. Les muntanyes desprenien -i desprenen- un entusiasme i una vitalitat alegre, veient com cada vegada més gent es dedicava a ser el boig del poble que corria o el que pujava amb pells per no pagar forfet. El sentiment positiu, l’energia que recollies cada vegada que anaves a la muntanya xocava amb les proclames apocalíptiques en cada ocasió que la prima de risc pujava a 700 punts.

 

Aquest clima apocalíptic, que polítics, economistes i periodistes han anat construint, possiblement amb raó, segur que ha modificat la personalitat de molta gent. Per culpa de la crisi i a marxes forçades, hem acceptat que potser no tota la nostra felicitat depèn del que podem comprar. Per bé que l’homo economicus de la primera dècada del segle XXI, en gran part, encara construeix la seva identitat i personalitat sobre la seva conducta comercial. Ara bé, potser algunes persones han entès que la renda no ho és tot, i que el que realment marca la diferència entre individus són els estímuls personals que assenyalen actituds enfront de la vida. Unes actituds que diferencien aquells que tenen un objectiu al davant i es sacrifiquen per aconseguir-lo dels que segueixen construint la seva personalitat  sobretot a través de l’afiliació a la tribu d’Iphone o a la d’Android.   

 

Malgrat que sembli que aquest món està acabat, encara hi ha activitats que permeten construir-te un horitzó pel qual lluitar i sacrificar-te, i sense haver de posseir cap bé material. La lectura, la música o el plaer per la conversa formen part d’aquestes activitats no mercantilitzables, que assenyalen actituds enfront de la vida. Com també ho són el fet de sortir a caminar per la muntanya, desitjar que a cada tardor arribi la neu per pujar el mateix primer cim de cada any, greixar amb il.lusió el comptador de metres de desnivell o conquerir l’inútil pujant i baixant muntanyes.

 

Que els nostres esports hagin viscut una explosió tan gran quant al nombre de practicants pot tenir moltes explicacions, sí. Però també pot ser que la crisi hagi ajudat certes persones a veure que la desigualtat no només depèn de la renda, sinó també d’aquesta altra actitud envers l’existència que ens invita a prendre, potser forçosament,  uns altres estímuls per viure, una nova perspectiva amb què gaudir. Per això la crisi no és igual per a tothom. 

Leer Más

Esquí de montaña| 12/11/2015

(article publicat a la revista Vèrtex, novembre-desembre 2015)

 

Aliena al que passa al seu voltant durant l’agost, la natura fa el tomb. Tot i  l’explosió de vida que durant aquest mes viuen tots els camins i cims de muntanya, la natura, indiferent, comença a morir-se. Quan la vida humana és més intensa, la natura es torna més aspra i dura per encarar el seu declivi cap a l’hivern. Tota persona que va a la muntanya sap que comencen les pluges de tarda, les matinades més fresques i el verd perd brillantor. El ritme de la natura és immutable, malgrat no coincidir amb el dels humans. La tardor suggereix un acostament a la mort, i per això és l’estació per pensar en les coses certes, i per confrontar-nos a la duresa de la veritat i de la nostra existència modesta i finita. En contrast amb la nostra vida d’agost que artificiosament ens ha fet creure invencibles, quan en realitat la natura ja anava morint. A pesar que la tardor anuncia el final dels dies pletòrics i esplèndids de vida, una nova primavera, tenyida de groc, ocre i marró, s’anuncia.

 

Malgrat viure els dies més brillants, clars i lluminosos de l’any, amb una atmosfera neta d’humitats, boires i teranyines que embrutin la mirada, la tardor és un període connotat negativament. Poca gent veurà en l’explosió de colors, que es viu en segons quins boscos, un decorat per a l’esperança, per als somnis, i per sortir a atrapar la vida. Contràriament a aquest sentiment que ens invita a una existència modesta, malenconiosa, reclosa i compungida, l’esquiador de muntanya viu en la tardor una altra primavera.

 

La tardor sempre és sinònim que l’hivern s’apropa. Ja sigui per la proximitat del calendari, o perquè veiem en la muntanya les primeres enfarinades o pels vents gèlids que et visiten durant l’entrenament quan encara et penses que és estiu i surts en màniga curta. És una època d’esperança, i neguit perquè arribin les primeres neus i rescatar de l’armari els esquis. Però per sobre de tot és una època en la qual una nova temporada comença a treure el cap i en què sempre, com el mite de l’etern retorn, reneix la il·lusió. L’esperança es renova, i apareix immaculada de cap sentiment que ens pertorbi la convicció que aquella temporada, serà la del salt definitiu cap a les metes i objectius que portes tants anys somiant i desitjant. Després, la realitat t’anirà posant a lloc i veuràs que has desitjat l’impossible per arribar, simplement, al possible. Al costat del vigor i l’explosió de vida que viu l’esquiador de muntanya, la natura, impassible, segueix el seu cicle habitual, i es resigna a anar morint, i a recollir-se per passar de manera més discreta, satisfactòria, tranquil·la i lleugera la mort de la vida sota les capes de neu.

 

Tots aquests pensaments em vénen al cap quan acabo les primeres sèries de la temporada, en un prat de consistència dura perquè l’aigua que impregna la terra ja s’ha gelat, i sota la mirada freda i distant d’un ramat de cavalls. Uns cavalls que, indiferents als meus pensaments, esperen la transhumància cap a climes més amables per esquivar la duresa de l’hivern.

 

 

Leer Más

Esquí de montaña| 10/05/2015

Fa unes setmanes llegia una entrevista al cantant de Mishima, David Carabén, parlant de com ha canviat la feina de músic els últims temps. Explicava que en una trobada amb Raimon aquest comentava que dedicava un vuitanta per cent del seu temps a compondre, gravar o a fer concerts i un vint per cent a promoció o negociacions diverses. Actualment aquest percentatge, en gran mesura, s’ha capgirat, i un músic ha de passar llargues estones lluny del piano. No és pas que en Raimon o els Mishima s’hagin sumat al carro de pujar muntanyes, que vist la popularització d’aquests esports també podria ser, sinó que la nova realitat dels músics em resulta familiar.

 

Malgrat que el món de la muntanya tot just veu néixer el professionalisme, aquest obliga, com en el cas dels músics, els esportistes que hi vulguin supeditar la seva economia, a picar pedra en molts fronts i no només a fer bones curses. A part de tenir uns resultats que fonamentin la nostra imatge, hem d’aprendre a construir-nos una marca personal que porti associada una repercussió mediàtica important, uns valors, un estil de vida i de pensament amb què un patrocinador vulgui associar-s’hi comercialment. Aquesta identificació va prenent forma amb entrevistes, presència a les xarxes socials, xerrades, sessions de foto i altres activitats paraesportives. Ara bé, lluny de ser una obligació o una càrrega feixuga pot acabar convertint-se en quelcom plaent, i no només perquè puguem disposar d’uns diners per viure’n.

 

Trobar l’escalfor de sentir-se estimat i acompanyat per l’admiració dels altres pot ser una addicció que ens porti a confondre quina és la motivació real del nostre pas per aquest esport. Pots arribar al punt de confondre el selfie, que et fas a mig entrenament per donar presència la teu patrocinador a la xarxa, amb la necessitat de sentir-te recolzat per la tribu buscant molts seguidors a Facebook. O, també, caure en la trampa de pensar que és en la tranquil·litat que et produeix sentir-te acompanyat i admirat per la tribu que trobaràs el camí que faci sentir-te viu gràcies a l’esport i a la competició. Al mateix temps, aquesta deriva també pot ser perillosa quan enmig d’un entrenament un vol pujar cap a un cim per buscar una foto espectacular. Una instantània que ens faci aconseguir una gran audiència a les xarxes sense tenir en compte que potser aquell indret, potser, no és un bon lloc per enfilar-s’hi i menys per fer-hi una foto. Aquí no és la crida del cim, sinó la de la massa, la dels diners i la d’aquelles passions que, per poc nobles, ens fa vergonya ensenyar, encara que són, també, un veritable motor de la vida humana i que, igualment, ens poden motivar per a la competició.

 

No és fàcil matar el petit o gran narcisista que portem a dins i que s’alimenta amb cada nou aplaudiment. Aplaudiments que, no obstant, són necessaris si un vol dependre econòmicament, ni que sigui per sobreviure, d’un dorsal i de la muntanya. I per alimentar un ego que, ens agradi o no, és necessari per competir, ja que l’esportista ha de ser ambiciós i ha de creure en ell. L’esport i la vida ens posen a prova situant-nos al mig de mons oposats que hem d’aprendre a fer que convisquin. Fer compatibles l’enveja i la generositat, les recompenses extrínseques amb les intrínseques, o les emocions i la raó, serà part d’aquest repte. Segurament que és trobant el punt just d’equilibri on rau la veritable saviesa de l’home madur. Perquè, com deia Borges, cantat per David Carabén amb els Mishima, tot –literatura, música, esport, muntanya, la vida- és ordre i aventura.

Leer Más

Esquí de montaña| 23/03/2015

En un articte que vaig publicar al Vèrtex fa uns mesos convidava al lector a reflexionar sobre la perillositat de dependre econòmicament de la projecció mediàtica que s’aconsegueix practicant esports com l’escalda en solo o el salt base. Ara bé, igualment poden ser esquiadors o corredors de muntanya els qui agafin camins equivocats. Aquí també podem moure’ns per un terreny relliscós per engreixar la cartera o per alimentar el costat més fosc de la nostra ànima.

Igual que passa amb el ciclisme, les curses de muntanya o l’esquí de muntanya de competició són esports en què la condició física és primordial per aconseguir un bon resultat. La tècnica o la tàctica juguen un paper menys important i, per tant, el rendiment competitiu dependrà en gran mesura d’una qüestió fisiològica. Com dèiem en l’article passat, un esportista professional de l’escalada en solo, mogut per la necessitat d’un rendiment econòmic pot veure’s pressionat a realitzar una empresa quan ni ell ni l’entorn estan a punt, afegint un plus de perillositat prescindible a l’activitat. Un esquiador de muntanya, també, pot desviar-se del camí per aconseguir aquell resultat esportiu que el porti a signar un contracte comercial millor. Aquesta drecera és el dopatge. La pressió per aconseguir un benefici econòmic ens pot fer agafar camins equivocats en ambdós mons. Uns ho poden pagar amb la vida; els altres, amb el deshonor, la corrupció de la pròpia moral i la humiliació de fer-se trampes al solitari i de donar positiu en un control antidopatge. Fins aquí hem fet una interpretació i una lectura segons la qual un esportista pot agafar camins equivocats purament per aconseguir uns ingressos monetaris. Un cop més els diners que mouen el món. Ara bé, l’esquí de muntanya o les curses de muntanya generen uns guanys econòmics tan modestos per als esportistes que sovint no arribarien ni a cobrir el que podrien costar els productes dopants. I malgrat aquest fet, hi ha  esportistes que no són aliens al dopatge.  Per què?

En gran mesura són l’amor i la generositat, l’enveja i la cobdícia, l’afany de poder o l’admiració dels altres allò que ha conduït la humanitat fins a dia d’avui. Sempre han estat les passions –les baixes, però també les nobles- les que en moments donats de la vida d’una persona han elevat l’ànima, per damunt de prejudicis socials, recels, dubtes i pors de la raó, per arribar fer quelcom d’excepcional. Per això, cal superar aquella anàlisi marxista segons la qual totes les accions humanes -incloses les de l’esportista dopat d’un esport de muntanya en què no hi ha contractes comercials milionaris per signar- sempre vénen determinades per un interès econòmic racionalment definit.

 

Si els esportistes són segurament els personatges més admirats per una majoria significativa de la població no és pas per una anàlisi racional. Si fos així, admiraríem abans metges, científics o tècnics que ens salven la vida o ens la faciliten  amb tota mena d’invents. El que ens els fa veure  com persones excepcionals cal buscar-ho en la profunditat de l’espècie humana, en les passions més arrelades a la nostra biologia des de fa mil·lennis. Perquè l’esportista d’avui escenifica simbòlicament el guerrer del passat que era venerat per tota la tribu quan tornava victoriós d’una batalla. I és precisament aquest retorn gloriós entre l’escalf de la tribu el que busca aquell que es dopa quan torna de la guerra simbòlica que s’escenifica en la competició.

Leer Más

Esquí de montaña| 01/02/2015

Portava temps sentint sonar campanes sobre en Zait Ait Malek. El safareig del món de les curses parlava d’en Zait com un noi que a part de córrer i fer-ho molt ràpid com molts altres marroquins havia provat sort a Europa emigrant del seu país. L’any 2006 va decidir abandonar el Marroc per aventurar-se en el somni europeu. És més, va creuar els catorze quilòmetres de mar que separen la Península Ibèrica de l’Àfrica a sota d’un camió. Encara existeixen murs per molt que a vegades no es vegin. Han passat els anys, Espanya jo no és aquell país tant atractiu per fer-hi fortuna, els diners que semblava que hi havia ja no hi són i en Zait, després de córrer escapant d’algun cotxe de la Guardia Civil, ara viu a Baena sota els auspicis del mossèn del seu poble d’acollida. Allà en Zait ha cultivat els bons resultats que, entre d’altres, l’han conduït a guanyar un títol de campió d’Espanya, no reconegut per culpa de la burocràcia estatal -un altre mur imaginari- i així poder complir el seu somni de competir a la copa del món.

 

Ara viatgem cap al Lago di Garda per córrer l’última prova de la Copa del Món, on tinc el plaer de conèixer el famós Zait i de poder lluitar amb ell tota la cursa per un dels llocs d’honor. Són les nou del matí i els corredors som a la sortida per afrontar un circuit espectacular, que s’enfila per les parets que cauen sobre el llac i que li donen un aspecte de fiord noruec. La sortida sempre és un moment on els corredors ens fem massa preguntes, quan el millor per un esport tant primitiu com el nostre és no pensar massa. Normalment, a un li passa pel cap preguntar-se què hi fa a les nou del matí d’un diumenge, preparat per córrer  durant més de dues hores per muntanya a un ritme infernal, quan podria estar tranquil·lament dormint després d’una nit de festa. Aquest dia, però, al clàssic pensament en el moment de la sortida s’hi suma la reflexió que es produeix després d’observar com dues trajectòries vitals tant diferents, la d’en Zait i la meva, es troben juntes compartint un mateix espai i destí. A partir del toc de sortida, tots els condicionants amb què ens ha vestit la vida pel fet d’haver nascut en llocs tant diferents quedaran en res. Tenir una situació econòmica més favorable, haver rebut una educació durant tota la infantesa o haver pogut anar al metge tants cops com fes falta ja no comptaran. A partir d’aquest moment, el passaport que davant de qualsevol policia em faria passar a mi al davant no existirà. La cursa és l’espai on la igualtat d’oportunitats és totalment real, no hi ha condicionants previs i tots som iguals davant la llei.

 

Ni la competició ni la muntanya no hi entenen massa, a l’hora de conèixer la trajectòria de les persones que s’atreveixen a desafiar-les, i tracten a tothom per igual. Tant els fa que siguis un immigrant sense papers o un occidental amb targeta sanitària i compte corrent al banc. En el moment de la sortida o en el moment de començar a realitzar una empresa alpinística tothom surt amb les butxaques buides. Les medalles que hàgim guanyat i que lluïm penjades al coll, o la sort d’haver nascut en un lloc o a un altre no compten. Només poden ser uns maleits traïdors que ens omplin d’autocomplaença i ens facin mirar per sobre l’espatlla aquells que tenim al costat.

 

I des de la riba del Lago di Garda a les nou del matí, l’speaker italià dona la sortida per en Zait, jo i sis cents corredors més...

(Article publicat al Vèrtex novembre 2013) 

Leer Más

Esquí de montaña| 03/09/2014

El lector pot estar tranquil que això no va ni de sexe, ni d’erotisme, ni de membres virils. Tot i que sí que pot anar, en certa manera, d’exhibicionisme. D’exhibicionisme amb calça curta i bambes de córrer penjades a la xarxa. La irrupció de les xarxes socials i el poder de la imatge afecta, també, el món de les curses de muntanya. Em refereixo a les curses de muntanya perquè és, dels esports de muntanya, el més popular i, per tant, en el qual els comportaments tenen una visualització més gran. Al capdavall, però, no descobriré res que ningú no hagi vist mirant atentament la secció de política d’un telenotícies.

El fet de ser un estrany en el món de les curses de muntanya em permet tenir certa perspectiva i veure des de l’òptica d’un esquiador de muntanya comportaments que potser pels qui viuen immersos els 365 dies de l’any en el món del Trail no veuen. Els qui competim a l’hivern sobre esquís seguim una copa del món estructurada, ordenada, que aconsegueix reunir a cada una de les curses els millors del món i permet que les grans clàssiques (Pierra Menta o Mezzalama) també puguin gaudir de la participació dels millors atletes gràcies a una bona distribució del calendari. Quan a finals d’abril deixem els esquís i ens posem a córrer ens sobta el caos en què viu el món del Trail.  Hi ha moltes distàncies diferents, moltes curses cada cap de setmana, molts circuits paral·lels i, per tant, moltes dificultats perquè a les curses es reuneixin els millors de l’esport. Fins i tot aquest any s’arriba a l’extrem que una de les proves de la Copa del Món de llarga distància, el Troffeo Kima, coincideix amb la prova reina de la llarga distància, l’Ultra Trail del Mont Blanc. A aquest caos s’hi suma el paper comunicador de les xarxes socials dels nostres dies per abonar un terreny a la confusió. Aquest nou mitjà de comunicació del segle XXI, on el poder de comunicació ha esdevingut horitzontal i s’ha democratitzat, pot incidir directament en la valoració d’un atleta, creant un cercle mediàtic virtuós que  a vegades descansa sobre terreny pantanós. Cuidant la imatge, adoptant un perfil que no passi desapercebut, comunicant tot el que un fa, triant les curses on poder brillar per absència de tots els galls -i tot això suportat per una marca amb un fort poder mediàtic- pot fer avançar molts i molts corredors en la imaginació de les persones que admiren aquests esportistes. Per tant, es generen una sèrie de disfuncions entre el nivell mediàtic i el nivell esportiu d’un atleta. Seguint aquesta deriva, un atleta pot arribar a dubtar de si és més important tenir cura del rendiment fimatge i les seves habilitats comunicactives. ísic o la imatge i les habilitats comunicatives. 

Aquella famosa frase que una imatge val més que mil paraules no és gens innocent, i defineix molt bé els temps que ens han tocat viure. És l’enlluernament que provoca el poder mediàtic que fa que a vegades sigui més important tatuar-se el cos de dalt a baix, o córrer sense samarreta amb una frondosa barba, que no pas entrenar i guanyar curses. Qui sap si el món de l’esport a muntanya no viu tant allunyat de la crua realitat quotidiana i pateix dels mateixos mals. Potser li passa com a la política, que es preocupa molt més abans de treure un gran titular de deu segons que no pas d’omplir de contingut un discurs i una acció de govern. Ara bé, al final i després de tot, suposo que tots sabem qui és el millor pujant i baixant muntanyes amb un dorsal al pit.  

(article publicat al Vèrtex nº253)

Leer Más

Pensamientos| 07/08/2014

De Cervinia a Palau

Vestit amb un xandall d’atletisme, bambes blanques voladores, una cara marcada per les curses, les inclemències de la muntanya i per una vida exposada a l’hostilitat alpina, apareix a l’escenari del Palau de la Música en Bruno Brunod. Té un posat desconcertat, intimidat per la solemnitat del lloc i pels crits i aplaudiments d’un públic entregat a la devoció dels seus ídols. Sens dubte que aquest home de 52 anys, lleuger com tot bon fondista, no està acostumat als focus, als flaixos i als banys de masses, contràriament a la majoria de personatges que trepitgen l’escenari del Palau. En Brunod va aterrar a Barcelona sense saber massa bé on anava i què es trobaria. I no només per com anava vestit que contrastava amb l’ostentació de catifes, rajoles i vitralls. Potser aquest bany de masses de reconeixement a tota una carrera esportiva ja no l’esperava a la seva edat i lluny del seu zenit com a esportista. Però en Kilian Jornet és capaç de tot.

 

Parlo de l’estrena de l’última pel·lícula del projecte Summits of my life al Palau de la Música, a mitjans de maig. A part de la projecció del film, l’acte va comptar amb la presència del propi Kilian, en Seb Montaz, el geni de la càmera, i el propi Bruno Brunod com a protagonista i inspirador de part dels projectes i somnis d’en Kilian. En Kilian va pensar el projecte Summits of my life per sortir de la seva zona de confort, en la qual vivia instal·lat guanyant curses cada cap de setmana. Volia seguir sentint-se viu, i tornar a la por i la incertesa dels nous reptes, i per això va anar un pas més enllà intentant desafiar aquelles muntanyes, aquells indrets i aquells rècords que fins al moment veia impossibles. Camins marcats són culs de sac, diu la cançó, i en Kilian es va començar a complicar la vida; segurament aquesta és la gràcia per trobar suc a la nostra existència. El resultat de tot aquest canvi és més o menys conegut per tothom.  Ara bé, aquest projecte personal ha significat alguna cosa més. Gràcies al poder mediàtic d’en Kilian i a la seva generositat amb els seus referents i la seva gent, aquest projecte també ha servit per homenatjar, amb tots els honors, els grans campions anònims de les curses per muntanya i de l’esquí de muntanya, que vivien tranquil·lament en l’anonimat. En la primera entrega per fi vam veure l’admiració i els aplaudiments generalitzats per la carrera esportiva i la vida de l’Stephane Brosse. Amb l’acte del Palau hem vist com el pioner de les curses per muntanya, en Brunod, rebia els aplaudiments de la multitud que durant els seus anys de glòria havien quedat reduïts al familiar món de la muntanya. Aquests exemples serveixen per veure que no tot està perdut i per adonar-nos que la vida acaba essent justa amb aquells que han seguit el camí que els dictava el seu instint.

 

Mentre en Brunod rebia el bany de masses aquella nit a Barcelona, hi havia altres estrelles que anaven brillant sense que la multitud ho sabés. Reichegger, Troillet, Gignoux, Meraldi o Mejía seguien vivint a l’ombra per rebre, qui sap si algun dia, els honors que reconeguin la seva carrera i el seu exemple amb justícia. Ara bé, segur que tots ells aquella nit van anar a dormir pensant on anirien a entrenar o quina muntanya pujar el dia següent, sense esperar res més a canvi que aquella satisfacció de quan assoleixes un petit repte personal. El palau de cadascú.

(article publicat al Vèrtex nº254)

Leer Más

Esquí de montaña| 27/04/2014

Marc Pinsach va finalitzar la setmana passada una nova temporada en l’èlit de l’esquí de la muntanya. Ara, després de descansar uns dies i poder mirar-se els últims mesos en perspectiva, en fa una valoració positiva: “Aquesta ha estat la meva millor temporada amb curses molt i molt bones, a prop del cap de cursa i de ser molt regular durant tot l’any. Tot i això, l’èsser humà sempre en vol més. Ara bé, si ho penso fredament la sensació és molt i molt bona complint els objectius que m’havia marcat a principi de temporada, la satisfacció i la tranquil·litat d’haver-ho donat tot tant entrenant com competint i d’haver fet bé les coses. La sensació d’autocomplaent personal és molt gran després de 4 mesos amb 25 dies de competició.”
 
Aquesta ha estat una temporada llarga, que va començar el passat mes de desemre a l’estació cerdana de la Molina, on Pinsach es va imposar a la Crononiu. Al gener va començar la Copa del Món, que era el gran objectiu de Pinsach, segons comentava: “Sense cap mena de dubte, si m’he de quedar amb una de les competicions ho faria amb la Copa del Món. És la competició on hi ha els millors i al ser una competició llarga, amb moltes curses i al llarg de tot l’hivern exigeix una regularitat i concentració màxima durant tot l’hivern. En aquest sentit és també d’aquesta competició de la qual n’estic més orgullós d’haver pogut acabar dins dels 10 primers sobre un campionat de 10 curses que per tant et demana el millor de tu mateix durant molt de temps. Aquesta regularitat demostra que aquest any hem fet bé les coses i que hem aconseguit un nivell competitiu molt bo. Potser ha faltat un gran resultat, però el dia a dia ha estat meravellós.”
 
Pinsach va competir a Verbier (quinzena posició en la prova individual i catorzena en la prova individual), Courchevel (desè en amdues proves), Pitturina (tretzè en la prova individual i en l’sprint), Diablerets (vuitè en ambdues proves) i Artic Race (novè en la prova individual). Amb el cúmul de resultats, Pinsach es va situar en la novena posició del rànking, tant individual com combinat, aconseguint així un dels millors resultats en la seva carrera esportiva.
 
Pinsach, a més, ha participat en altres curses al llarg de l’hivern. Al Campionat d’Europa, disputat a Andorra al mes de febrer, Pinsach va acabar en setena posició en la vertical race i en desena en la prova individual, situant-se així com el millor esquiador del país. A més, va alçar-se un any més campió d’Espanya individual, després de vèncer per segon any consecutiu a Formigal. Juntament amb el gironí Nil Cardona també van adjudicar-se el campionat d’Espanya per equips a la Vall de Núria. Amb Cardona també va disputar la Pierra Menta, on van finalitzar en onzena posició en una prova clàssica en l’esquí de muntanya. Segons declarava Pinsach: “Si hagués d’escollir una de les curses de tot l’any, seria la Pierra Menta, la cursa de les curses, tot i que aquest any els problemes tècnics ens van obligar a fer una mala classificació. D’allà no me n’enduc el resultat, però sí que la satisfacció arriba per una cursa que depassa l’escala dels corredors. Aquella cursa ja forma part de la cultura d’aquella regió dels Alps i és una perfecte combinació de tradició i competició que la fa una cursa especial i molt diferent a la resta.”
 
Ara, un cop finalitzada la temporada, Marc Pinsach penjarà els esquís per canviar-los per les sabatilles, i així afrontar la seva segona temporada de trail running. En la temporada 2013 Pinsach va fer bones marques en les dues proves de les Sky Running World Series que es varen disputar, amb una sisena posició a la Matterhorn Ultraks i un setè lloc a la Limone Extreme. Per aquest motiu, el de Cassà participarà en algunes proves més d’aquest circuit amb l’idea de fer un bon resultat. Segons comentava: “Aquest any els meus objectius són en fer una bona classificació general en la Sky Running World Series (20-40km). L’any passat vaig fer dues curses del circuit amb molt bon resultat i això em fa pensar que si completo tot el circuit potser puc somiar en acabar entre els 5 primers. També disputaré altres curses atractives com l’Olla de Núria, la Marathon du Montcalm o l’OCC by UTMB. He escollit aquest programa d’un costat per poder seguir la copa del món on l’atractiu rau en poder-se mesurar amb els millors encara que això t’impedeixi fer un millor resultat i per l’altre perquè totes aquestes curses m’atrauen des d’una òptica muntanyenca. Són curses tècniques, a muntanya, on hi haurà molt de nivell, lògiques i que formen part de la història d’aquest esport.”
 
Així, al calendari hi haurà la Zegama Aizkorri al maig, la Volta a la Cerdanya al juny, l’Olla de Núria i la Dolomites Sky Race al juliol, la Marathon du Montcalm, la Matterhorn Ultraks i la OCC a l’agost, finalitzant la temporada a Itàlia disputant la Limone Extreme. Fins aleshores, Pinsach descansarà i començarà a preparar el cos per adaptar-lo per afrontar aquesta nova temporada de reptes.

 

Leer Más

Esquí de montaña| 27/04/2014

Marc Pinsach finalizó la semana pasada una nueva temporada en la élite del esquí de la montaña. Ahora, después de descansar unos días y poder mirar los últimos meses en perspectiva , hace una valoración positiva : "Esta ha sido mi mejor temporada con carreras muy buena, cerca de la cabeza y siendo muy regular durante todo el año. Sin embargo, el ser humano siempre quiere más. Ahora bien, si lo pienso fríamente la sensación es muy, muy buena cumpliendo los objetivos que me había marcado a principio de temporada, la satisfacción y la tranquilidad de haberlo dado todo tanto entrenando como compitiendo y de haber hecho bien las cosas. La sensación de superaciñin personal es muy grande después de 4 meses con 25 días de competición . "
 
Esta ha sido una temporada larga, que comenzó el pasado mes de diciembre en la estación ceretana de la Molina, donde Pinsach se impuso a la Crononiu. En enero comenzó la Copa del Mundo, que era el gran objetivo de Pinsach, según comentaba: "Sin duda, si me tengo que quedar con una de las competiciones lo haría con la Copa del Mundo. Es la competición donde están los mejores y al ser una competición larga, con muchas carreras a lo largo de todo el invierno exige una regularidad y concentración máxima durante todos estos meses. En este sentido es también de esta competición de la que estoy más orgulloso de haber podido terminar dentro de los 10 primeros sobre un campeonato de 10 carreras que por tanto te pide lo mejor de ti mismo durante mucho tiempo. Esta regularidad demuestra que este año hemos hecho bien las cosas y que hemos conseguido un nivel competitivo muy bueno. Quizás ha faltado un gran resultado, pero el día a día ha sido maravilloso. 
 
Pinsach compitió en Verbier (decimoquinta posición en la prueba individual y decimocuarta en la prueba individual), Courchevel (décimo en ambas pruebas), Pitturina (decimotercero en la prueba individual y en el sprint), Diablerets (octavo en ambas pruebas) y Artic Race (noveno en la prueba individual). Con el cúmulo de resultados, Pinsach se situó en la novena posición del ranking, tanto individual como combinado, logrando así uno de los mejores resultados en su carrera deportiva.
 
Pinsach, además, ha participado en otras carreras a lo largo del invierno. En el Campeonato de Europa, disputado en Andorra en el mes de febrero, Pinsach terminó en séptima posición en la vertical race y en décima en la prueba individual, situándose así como el mejor esquiador del país. Además, se alzó un año más campeón de España individual, tras vencer por segundo año consecutivo en Formigal. Junto con Nil Cardona también se adjudicaron el campeonato de España por equipos en la Vall de Núria. Con Cardona también disputó la Pierra Menta, donde finalizaron en undécima posición en una prueba clásica en el esquí de montaña. Según declaraba Pinsach: "Si tuviera que escoger una de las carreras de todo el año, sería la Pierra Menta, la carrera de las carreras, aunque este año los problemas técnicos nos obligaron a hacer una mala clasificación. De allí no me llevo el resultado, pero sí la satisfacción. Aquella carrera ya forma parte de la cultura de esa región de los Alpes y es una perfecta combinación de tradición y competición que la hace una carrera especial y muy diferente al resto."
 
Ahora, una vez finalizada la temporada, Marc Pinsach colgará los esquís para cambiarlos por las zapatillas, y así afrontar su segunda temporada de trail running. En la temporada 2013 Pinsach hizo buenas marcas en las dos pruebas de las Sky Running World Series que disputó, con una sexta posición en la Matterhorn Ultraks y un séptimo lugar en la Limone Extreme. Por este motivo, el de Cassà participará en algunas pruebas más de este circuito con la idea de hacer un buen resultado. Según comentaba: "Este año mis objetivos son en hacer una buena clasificación general en la Sky Running World Series (20- 40km). El año pasado hice dos carreras del circuito con muy buen resultado y eso me hace pensar que si completo todo el circuito quizás puedo soñar en acabar entre los 5 primeros. También disputar otras carreras atractivas como la Olla de Núria, la Marathon du Montcalm o la OCC by UTMB. He escogido este programa de un lado para poder seguir la copa del mundo donde el atractivo radica en poder medirse con los mejores aunque esto impida hacer un mejor resultado y por el otro porque todas estas carreras me atraen desde una óptica montañera. Son carreras técnicas, en la montaña, donde habrá mucho nivel, lógicas y que forman parte de la historia de este deporte . "
 
Así, el calendario será la Zegama Aizkorri en mayo, la Vuelta a la Cerdanya en junio, la Olla de Núria y la Dolomites Sky Race en julio, la Marathon du Montcalm, la Matterhorn Ultraks y la OCC en agosto, finalizando la temporada en Italia disputando la Limone Extreme. Hasta entonces, Pinsach descansará y comenzará a preparar el cuerpo para adaptarlo para afrontar esta nueva temporada de retos.

Leer Más

Carreras de montaña| 18/10/2013

 

Pinsach, esquiador de muntanya , ha fet aquest 2013 la seva primera incursió en el trail running

L'atleta ha participat en un total de 8 competicions tant en territori nacional com a Europa, obtenint victòries en 4 d'elles i top 10 en les altres, a excepció d'una retirada

Marc Pinsach ha finalitzat la primera temporada de trail running de la seva carrera, després d'anys en l'elit de l'esquí de muntanya. Pinsach s'ha endinsat en el trail running , començant amb carreres de fins 42km. L'objectiu, adaptar-se progressivament i evitar lesions, tal com comenta el mateix : "Fins ara mai m'havia plantejat competir en trail, però aquest any em venia de gust. He entrat progressivament ja que les lesions són molt recurrents i no volia que repercutís en la meva temporada d'hivern. Per això, he respectat molt els períodes de descans per anar-me adaptant a poc a poc. He anat fent bons resultats i m'he anat animant a seguir competint "

Pinsach ha participat en un total de 8 competicions aquest estiu, tant en territori nacional com a la resta d'Europa, obtenint victòries en quatre d'elles. En les restants, dues d'elles a la Copa del Món de Skyrunning, Pinsach va quedar entre els deu primers, uns resultats molt satisfactoris per al de Cassà .

Pinsach guarda un record especial de cada cursa, tal com ell mateix explica . En la Volta a la Cerdanya (35 km) explica que "va ser una cursa entre amics per posar-nos al dia . Arribem primers amb Kilian i va ser un bon entrenament per anar sumant quilòmetres ". A la Ronda de la Carançà (18 km, 1800D+), on també va sumar victòria: " Una cursa que també va ser un entrenament de qualitat, en un recorregut i un ambient esplèndids de muntanya" .

Al juliol, Pinsach va participar i va vèncer a casa, a l’Olla de Núria (21 km, 1940D+): "Diuen que ser profeta a la teva terra és difícil . Per a mi l'Olla de Núria és això, una cursa on ets favorit però on la pressió pot jugar males passades. Tot i així, la carrera va ser esplèndida i vaig poder guanyar gaudint molt del recorregut!" . En aquest mateix mes també es va desplaçar a Itàlia per disputar la Maratona del Cielo Sentiero 4 Giulio (42km, 3090D+) , on va acabar tercer: "Una cursa espectacular amb neu, passatges tècnics, aeris i una mica d'escalada. Estic content per la tercera posició tot i la sensació que vaig perdre la segona plaça per una qüestió més tècnica que de condició física". A finals de juliol Pinsach també va ser a Itàlia per disputar el Giir di Mont (32km, 2400D+), del qual malauradament es va haver de retirar: "Els

page1image26520 page1image26680 page1image26840 page1image27000 page1image27160 page1image27320 page1image27480

excessos es paguen cars i la fatiga acumulada durant les altres carreres em va jugar una mala passada . Vaig haver de retirar perquè el meu cos demanava un descans . Això sí, sempre és bo anar-hi, córrer i gaudir de l' ambient de primera mà, en una de les capitals de l’skyrunning " .

A l'agost, Pinsach va vèncer en la clàssica Marathon du Montcalm (42km, 2500D+): "Molt content de poder inscriure el meu nom en una de les curses clàssiques del Pirineu. A més vaig tenir l'oportunitat de gaudir d'un recorregut espectacular molt muntanyós pujant fins pics de 3000m". En aquest mateix mes Pinsach va participar en la que va ser primera cursa a la Copa del Món de Skyrunning , la Matterhorn Ultraks (46km, 3600D+), on va acabar sisè: "Vaig estar molt content de poder competir al costat dels millors atletes del món i veure que podia acabar en tan bona posició. Va ser una cursa molt dura, amb molt desnivell i on vaig haver de regular bé les forces per poder arribar al final. Destacaria la bellesa del paisatge, sempre sota l'atenta mirada del Cerví, Liskamm i Monte Rosa".

Finalment, la passada setmana l'atleta va córrer la Limone Extreme, tant en quilòmetre vertical (11a posició) com la cursa de skyrunning (7a posició): "En el quilòmetre vertical hi havia un gran nivell , i en la cursa de skyrunning vaig acabar setè malgrat una caiguda. Són molt bons resultats que em fan acabar la temporada amb bones sensacions i molt satisfet " .

Com comenta el mateix Pinsach : "La veritat és que estic molt content amb les sensacions i resultats d'aquesta temporada. M'he sorprès a mi mateix ja que en algunes curses he fet millors resultats del que m'esperava. L'únic punt amarg és que vaig haver de retirar del Giir di Mont, una cursa que m'agrada molt. Malgrat tot, ha estat un estiu molt eficient , i sento que no he fet la feina en va. Els objectius s'han complert i esperem que aquesta forma que he anat agafant es mantingui en la temporada d' hivern" .

A partir d'ara , Pinsach se centrarà en començar a preparar la temporada d'esquí de muntanya , que començarà al desembre. Una ptemporada que a la primera copa del món ho haurme de otrnar a fer tot. Per molt que la temporada d'estiu hagi anat bé això no presuposa res. No sortiré a la priemra cursa amb 1' d'aventage sobre els meus rivals. Allà tots serem iguals. I el que haguem fet en el passat només serà un traidor que ens podrà jugar alguna mala passada emplanant-nos d'autocmplaença!  

Leer Más

Esquí de montaña| 18/10/2013

Marc Pinsach ha finalizado la primera temporada de trail running de su carrera, después de años en la élite del esquí de montaña. Pinsach se ha adentrado en el trail running, empezando con carreras de hasta 42km. El objetivo, adaptarse progresivamente y evitar lesiones, tal y como comenta el mismo: “Hasta ahora nunca me había planteado competir en trail, pero este año me apetecía. He entrado progresivamente pues las lesiones son muy recurrentes y no quería que repercutiera en mi temporada de invierno. Por ello, he respetado mucho los periodos de descanso para irme adaptando poco a poco. He ido haciendo buenos resultados y me he ido animando a seguir compitiendo
 
Pinsach ha participado en un total de 8 competiciones este verano, tanto en territorio nacional como en el resto de Europa, obteniendo victorias en cuatro de ellas. En las restantes, dos de ellas en la Copa del Mundo de Skyrunning, Pinsach quedó entre los diez primeros, unos resultados muy satisfactorios para el de Cassà.
 
Pinsach guarda un recuerdo especial de cada carrera, tal y como él mismo explica. En la Volta a la Cerdanya (35 km) explica que “fue una carrera entre amigos para ponernos al día. Llegamos primeros con Kilian y fue un buen entreno para ir sumando kilómetros”. En la Ronda de la Carançà (18 km, 1800D+), donde también sumó victoria: “Una carrera que fue también como un entreno de calidad, en un recorrido y un ambiente espléndidos de montaña”.
 
En julio, Pinsach participó y venció en casa, en la Olla de Núria (21 km, 1940D+): “Dicen que ser profeta en tu tierra es difícil. Para mi la Olla de Núria es eso; una carrera donde eres favorito pero donde la presión puede jugar malas pasadas. ¡Aun así, la carrera fue fenomenal y pude ganar disfrutando mucho del recorrido!”. En ese mismo mes también se desplazó a Italia para disputar la Maratona del Cielo Sentiero 4 Giulio (42km, 3090D+), donde acabó tercero: “Una carrera espectacular con nieve, pasajes técnicos, aéreos y un poco de escalada. Estoy contento por la tercera posición a pesar de la sensación que perdí la segunda plaza por una cuestión más técnica que de condición física”. A finales de Julio Pinsach también estuvo en Italia para disputar el Giir di Mont (32km, 2400D+), del que desafortunadamente tubo que retirarse: “Los excesos se pagan caros y la fatiga acumulada durante las otras carreras me jugó una mala pasada. Tuve que retirarme porque mi cuerpo pedía un descanso. Aun así siempre es bueno ir, correr y disfrutar del ambiente de primera mano, en una de las capitales del skyrunning”.
 
En agosto, Pinsach venció en la clásica Marathon du Montcalm (42km, 2500D+): “Muy contento de poder inscribir mi nombre en una de las carreras clásicas del Pirineo. Además tuve la oportunidad de disfrutar de un recorrido espectacular muy montañoso subiendo hasta picos de 3000m”. En ese mismo mes Pinsach participó en la que fue su primera carrera en la Copa del Mundo de Skyrunning, la Matterhorn Ultraks (46km, 3600D+), donde terminó sexto: “Estuve muy contento de poder competir junto a los mejores atletas del mundo y ver que podía terminae en tan buena posición. Fue una carrera muy dura, con mucho desnivel y donde tuve que regular bien las fuerzas para poder llegar al final. Destacaría la belleza del paisaje, siempre bajo la atenta mirada del Cervino, Liskamm y Monte Rosa”.
 
Finalmente, la pasada semana el atleta corrió la Limone Extreme, tanto en kilómetro vertical (11ª posición) como la carrera de skyrunning (7ª posición): “En el kilómetro vertical había un gran nivel, y en la carrera de skyrunning terminé séptimo a pesar de una caída. Son muy buenos resultados que me hacen terminar la temporada con buenas sensaciones y muy satisfecho”.
 
Como comenta el mismo Pinsach:  “La verdad es que estoy muy contento con las sensaciones y resultados de esta temporada. Me he sorprendido a mi mismo pues en algunas carreras he hecho mejores resultados de lo que me esperaba. El único punto amargo es que tuve que retirarme del Giir di Mont, una carrera que me gusta mucho. A pesar de todo, ha sido un verano muy eficiente, y siento que no he hecho el trabajo en vano. Los objetivos se han cumplido y esperemos que esta forma que he ido cogiendo se mantenga en la temporada de invierno”.
 
A partir de ahora, Pinsach se centrará en empezar a preparar la temporada de esquí de montaña, que empezará en diciembre. Una temporada donde lo tendremos que volver a hacer todo. En la primera copa del mundo todo el mundo será igual en la salida y los buenos resultados de este verano no van a presuponer nada. Por haber hecho un buen verano no voy a salir con 1' de ventaja respeto con mis adversarios. El pasado solo será un traidor capaz de jugarnos malas jugadas llenandonos de autocomplacencia! 
 

Leer Más

Esquí de montaña| 20/05/2013

 

(article piblicat a la revista Vèrtex gener-febrer 2013) 

Per entendre i conèixer millor una persona o uns temps històrics es busca sovint entre els al·luvions que transportats pel riu dels anys condicionen i conformen el que som ara. Els esports de muntanya no s’escapen del pes de la tradició. El bon moment esportiu de l’esquí de muntanya i de les curses de muntanya a casa nostra no s’entenen sense les pedres, còdols o sorres que porten els rius de muntanya. Som els seus sediments. Cendres de pedra.

Part del material al·luvial que ens permet entendre l’èxit d’esportistes com Kilian Jornet ens arriba en la forma del Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya (CTEMC). Des de fa quinze anys cada primer cap de setmana d’octubre els membres del centre es reuneixen a la Molina per donar el tret de sortida a la temporada. Aquest contacte inicial és com el primer dia d’escola on, malgrat no haver-hi els llibres nous folrats desprenent aquella olor tant característica del mes de setembre, és el moment per retrobar cares conegudes i començar un viatge educatiu que durarà fins el mes d’abril. El Centre és el lloc on es posen els fonaments de l’edifici esportiu de cada jove, però per sobre de tot, i igual que passa amb l’escola, és on s’ajuda a construir els fonaments del futur adult. Al Centre descobreixes totes les tècniques, trucs, detalls i secrets que amaga l’esquí de muntanya i que et permeten jugar amb ell durant una cursa. Ara bé, com passa sovint en molts aprenentatges de la vida,és més important el com que no pas el què. I és que la competició, i més d’un esport de muntanya, porta associats una sèrie de valors i aprenentatges que potser els nostres temps han deixat un pèl marginats. Parlem del respecte per la natura, de la cultura de l’esforç, d’assumir pel bé i pel mal les conseqüències dels teus actes o de saber que per menjar-te el tall també t’has de menjar els ossos.

El Centre és per la Mireia Miró, per a mi mateix i per a tants adolescents que hi entren cada any, una font d’on beure-hi per motivar-se i progressar. Ara bé,el riu de muntanya també transporta altres al·luvions que ens fan ser el que som. Penso en tots aquells esportistes que ens han precedit en aquesta dèria nostra de pujar i baixar muntanyes a gran velocitat. Gent com en Jordi Canals, en Jaques Soulié, en Joan Cardona, en Kiku Soler, en Toti Bes, l’Emma Roca o l’Agustí Roc ja formen part de la nostra tradició i d’alguna manera també donen forma al que nosaltres som. L’escriptor israelià John Oz diu que una persona és com una península; la part ancorada al continent condiciona i embasta la llengua de terra que s’endinsa cap al mar de la vida. No només les curses tenen forma de península i segur que els grans alpinistes d’aquest país també tenen els seus referents que conformen la meitat de península que enganxada al continent condiciona els camins i els desitjos de llibertat que van mirant cap a l’oceà. És fàcil pensar que dos dels grans alpinistes d’aquest país, i alhora excel·lents espontanis competidors, com l’Alfons Gastón o l’Alfons Valls quan agafen una presa del conglomerat de Montserrat d’alguna manera reviuen les emocions que van sentir en Picazo, l’Anglada o en Pons quan molts anys abans imaginaven aquells camins de roca.

Si mai, enmig d’una cursa o d’una activitat a la muntanya, us deixeu endur per les emocions, atureu-vos un moment i pareu bé l’orella. Podreu escoltar com el vent de muntanya transporta les cendres del Petit de Cal’Eril cantant: “Som el que vosaltres hereu, sereu el que nosaltres som”.

Leer Más

Esquí de montaña| 12/05/2013

 

La idea sempre ens havia rondat pel cap. Això d’unir mar i muntanya, aigua i neu i els tres esports que practiquem més (bici, córrer i esquí) sempre és una cosa atractiva i seductora de fer. Com moltes vegades passa una trobada o una trucada encén la metxa. Com que som uns emocionats (o com algú diria uns encigalats) anem parlant i un per l’altre amb pocs minuts ja havíem dissenyat la ruta. Així és com amb en Marc Solà, Poma pels amics, vam decidir fer aquest particular mar i muntanya. De Sant Feliu de Guíxols, al cor de la Costa Brava, al cim del Bastiments, punt neuràlgic de l’esquí de muntanya gironí. Unir mar i muntanya en un dia és un joc de contraris, fer realitat una paradoxa que als humans sempre ens ha atret i descol·locat a nivell mental. Com pot ser al matí estar al costat d’un xiringuito de mar i al cap de poques hores a un cim amb esquís? Una paradoxa que als humans ens costa d’entendre, però que la natura amb el curs dels rius de sempre ha fet possible…

Dissabte a les vuit del matí arrenquem amb les bicis de carretera de la platja de Sant Feliu de Guíxols, encara calmada esperant el bullici de l’estiu. De Sant Feliu enfilem cap a Girona a un bon ritme des d’on comencem a resseguir el riu Ter per Bescanó, Anglès, la Cellera. Al Pestaral abandonem el riu Ter (ja el recuperarem al seu naixement a les faldes del Bastiments) i seguim direcció Olot per Amer, les Planes d’Hostoles i arribem a la Vall d’en Bas a les portes d’Olot. No fa falta dir que el verd primaveral i els camps treballats ens ofereixen un bon espectacle que després d’estar tot un hivern voltant i veient altres paisatges ens fan valorar, també, el que tenim aquí. D’Olot anem direcció al Capsacosta per entrar a la Vall de Camprodon. On ens esperava la coneguda presència del nostre amic “el hombre del mazo”. Bé doncs, de Camprodon a Setcases la ruta es converteix en un martiri, la sensació de buidor i pàjara és brutal i arribem a dures penes, fent alguna tintina per la carretera i pujant a 12km/h en un falso llano. Sort en tenim de les nostres assistents, la Naila i la Laura, que ens tenen preparat un bon plat de macarrons que fem baixar amb quatre queixalades. A part del plat de macarrons, també ens tenien preparades les bambes per pujar corrent fins a l’estació de Vallter 2000. Amb la planxa plena i en una activitat que coneixem i dominem millor recuperem les bones sensacions i pugem corrent i força bé pel camí vell fins a trobar la neu al pàrking superior de l’estació de Vallter. Allà, amb els esquís als peus i encara amb unes condicions de neu espectaculars ja només en falta fer una pujada al Bastiments. Una pujada que coneixem a la perfecció i 800m de desnivell que ens separen del nostre objectiu. Una distància i un terreny que durant l’hivern feríem en un obrir i tancar d’ulls i sense témer res, ara amb el cansament acumulat de tot el dia ens fa pensar que segurament ens costarà més. La muntanya i els metres són els mateixos; nosaltres no. Amb els esquís als peus sempre ens trobem còmodes i lleugers (és la nostra zona!) i amb més rapidesa i facilitat de l’esperada arribem al cim del Bastiments, el nostre objectiu del dia després de 7h 45’, 130km amb bici, 13km corrent, 3,5km amb esquí i 3500m de desnivell positiu acumulat.

A part de resseguir el curs d’un riu, a part de fer un joc de contraris i d’unir dos móns aparentment antagònics com poden ser els de la platja i la muntanya aquesta activitat no deixa de ser el que nosaltres en diem un entrenament full equipe. Ha sigut una activitat que ens feia gràcia fer, que amb un bon amic com en Poma és divertida i totalment allunyada de la pressió de les curses (de tant en tant també va bé deixar els dorsals!) i a part va posant les bases per la temporada d’estiu. I me’n oblidava! Ens ha fet veure que, d’acord que hi ha altres llocs amb millors muntanyes, millor neu, millors paisatges etc, etc, etc, però a pocs llocs es pot fer una activitat com aquesta. Amb poques hores passar del mar a la muntanya, de la platja a l’esquí  i això només ho podem fer al nostre Pirineu. I és que com deia la cançó: vaya, vaya allí no hay playa! 

Link amb el track: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4452991

Leer Más

Esquí de montaña| 12/05/2013

 

La idea siempre nos había seducido. Esto de unir mar y montaña, agua y nieve y los tres deportes que más practicamos (bici, correr y esquí) siempre es una cosa atractiva i seductora de realizar.  Como es costumbre un encuentro o una llamada enciende la mecha. Como somos unos emocionados vamos hablando y en pocos minutos ya teníamos la ruta diseñada. Así es como con Marc Solà, Poma para los amigos, decidimos hacer este particular mar y montaña. De Sant Feliu de Guíxols, en el corazón de la Costa Brava, a la cima del Bastiments, punto neurálgico del esquí de montaña gerundense. Unir mar y montaña en un día es una paradoja y la unión de dos mundos opuestos que siempre nos ha alterado y descolocado un poco a los humanos. ¿Cómo puede ser que por la mañana estemos en un chiringuito de la playa y en pocas horas a la cima de una montaña en esquís? Una paradoja que a los humanos nos cuesta entender pero que la natura a través del curso de los ríos lleva des de siempre haciendo...

Salimos el Sábado a las ocho de la mañana des de la playa de Sant Feliu de Guíxols dirección Girona con nuestras bicis de carretera. Des de Girona y a un buen ritmo empezamos a reseguir el curso del río Ter por Bescanó, Anglès, la Cellera. En el Pestaral abandonamos el río Ter (ya lo recuperaremos a su nacimiento en las faldas del Bastiments) i seguimos dirección Olot por Amer, les Planes d’Hostoles y llegamos a la Vall d’en Bas a las puertas de Olot. No hace falta comentar que el verde primaveral y los campos bien trabajados por los payeses nos ofrecen un verdadero espectáculo que después de todo un invierno viajando por otros paisajes, también, nos hace valorar lo que tenemos. De Olot hacia el Capsacosta para entrar en la Vall de Camprodon donde no espera nuestro amigo el Hombre del Mazo. Bien, pues, de Camprodnon a Setcases la sensación de flojera y pájara son brutales y llegamos a duras penas y subiendo a 12km/h por un falso llano a Setcases. Suerte de nuestras dos asistentes, Naila y Laura, que nos tienen preparado un buen plato de macarrones que nos zampamos en un abrir i cerrar de ojos. A parte de los macarrones también nos llevan las zapatillas para subir corriendo a buscar la nieve en la estación de Vallter 2000. Con la barriga llena i en una actividad que conocemos y nos sentimos mejor empezamos a correr y subimos por el fondo del valle y el “Camí Vell” hasta el parquin superior de la estación de esquí de Vallter donde nos esperan la nieve y los esquís. Con los esquís en los pies y con unas condiciones de nieve espectaculares solo nos falta por hacer una subida al Bastiments. Una subida que conocemos a la perfección y 800m de desnivel positivo que nos separan de nuestro objetivo. Una distancia y un terreno que durante el invierno haríamos en un santiamén pero que ahora con el cansancio acumulado durante toda la jornada nos costará un poco más. La montaña y los metros son los mismos; nosotros no. Con los esquís en los pies siempre nos sentimos ligeros y cómodos (¡es nuestra zona!) y con más velocidad y comodidad de la esperada llegamos a la cima del Bastiments, nuestro objetivo del día después de 7h 45’, 130km en bici, 13km corriendo, 3,5 en esquí y 3500m de desnivel positivo acumulado.

Aparte de reseguir el curso de un río, aparte de jugar con las paradojas y de unir dos mundos aparentemente antagónicos como son los de la playa y la montaña esta actividad no deja de ser lo que nosotros denominamos un entreno full equipe. Era una actividad que nos motivaba hacer, con un buen amigo como Poma se hace muy llevadera y totalmente alejada de la presión de las carreras (que de vez en cuando también es bueno dejar los dorsales) y a parte va poniendo las bases para la temporada de verano. ¡A, que ya no me acordaba! Nos ha ayudado a ver que a pesar de que haya sitios con mejores montañas, más nieve, paisajes quizá más bellos etc., etc., etc. en pocos sitios se puede hacer una actividad como esta. En pocas horas pasar del mar a la montaña, de la playa al esquí i esto solo lo podemos hacer en nuestro Pirineo. Y es que como decía la canción: ¡vaya, vaya, allí no hay playa!

 Link con el track: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4452991

Leer Más

Esquí de montaña| 27/04/2013

 

Des del Maig 2012 al maig 2013. Temporada d’estiu, temporada d’hivern. 35 dies de competició: 10 corrent, 25 d’esquí de muntanya. 700 hores entrenades. Córrer, bici de carretera o esquí de muntanya. 210000 metres de desnivell positiu acumulat al llarg de l’any amb esquís. 120 dies d’esquí. Temporada d’hivern. De final de Desembre a final d’Abril. Quatre mesos frenètics de competicions amb curses gairebé cada setmana. Maletes a munt, maletes avall. Maletes que en quatre mesos no s’arriben a desfer mai. La vida en una maleta. No passar més de quatre nits seguides al mateix llit. Ser tot un expert en habitacions d’hotel, àrees de servei d’autopista o aeroports.

Aquesta podria ser una manera de resumir el que és un any de curses. El resum de quatre mesos de competicions d’esquí de muntanya o com dirien els italians de stagione agonistica. Els italians que són molt explícits a l’hora d’expressar-se, de la competició també en diuen agonistica. I fent una ràpida, imperfecte i matussera traducció al català ens ve el cap una paraula que podria definir molt bé el que és una temporada de competició. Sí! En certa manera la competició a l’alt nivell és una mica agònica... Una temporada a l’alt nivell, a part d’agonistica, també és un exercici d’agafar un compromís fort amb un mateix. Un compromís per complir amb un deure que ens marquem. Un pacte amb la moral individual de cadascú. Un deure que primer de tot ve marcat pel pacte amb un mateix. Després ja vindran els compromisos amb els espònsors, la federació, les compensacions (encara que minses) econòmiques o amb el reconeixement social que vulguis tenir. Primer de tot es tracta de ser fidel a un mateix per complir amb el deure d’un pacte fet amb tu mateix. Això suposa un compromís i un pacte dur. La competició reclama valors i compromisos durs en l’època de la modernitat líquida. En el moment on tot és un fluït; en l’època on tot és d’usar i llençar; en l’època on res és per tota la vida; en l’època on tot canvia ràpidament; on tot és efímer; on el temps se’ns escola entre les mans com la sorra de la platja; on res és del tot segur la competició demana ser-hi contínuament, reclama que n’ estiguem segurs. És com un negoci familiar on cada dia s’hi ha de ser per pujar la persiana. Per competir no serveix un compromís líquid, sinó que reclama un compromís a llarg terme, reclama ser constant, vol que siguem tossuts i no defallim. A l’alt nivell no li serveixen els temps líquids que vivim.  

Després d’una pausa primaveral per oxigenar cames i cap tornarem als entrenaments cap a mig Maig per començar a preparar la temporada de curses de muntanya que, al mateix temps, servirà de preparació per la següent temporada d’esquí i així anar fent cada any. Una roda que va girant; un cercle virtuós. I tornarà la primavera amb uns altres números, amb unes altres curses fetes, amb uns altres resultats. Esperem que siguin millors que els d’aquest any. Ara bé, si arribem al Maig sense parlar de competició, compromisos o entrenaments líquids i si (tal i com deia el poeta) ens mantenim fidels i complim amb tossuderia el pacte que ens hem fet els números que hi hagi a les classificacions s’oblidaran ràpidament al cap d’unes setmanes. Haurem de recórrer a l’hemeroteca per saber què deien la fredor de les calcificacions sobre els nostres resultats. Potser seran els rius de muntanya que se’ls emportaran. Potser seran els rius líquids del nostre temps que arrossegaran riu avall els resultats que haurem fet… 

Leer Más

Esquí de montaña| 27/04/2013

 

Des de Mayo 2012 a Mayo 2013. Temporada de verano, temporada de invierno. 35 días de competición: 10 corriendo, 25 de esquí de montaña. 700 horas entrenadas. Correr, bici de carretera o esquí de montaña. 210000 metros de desnivel positivo acumulados en esquís. 120 días de nieve. Temporada de invierno. De final de Diciembre a final de Abril. Cuatro meses frenéticos con competiciones casi cada semana. Maletas van maletas vienen. Maletas que en cuatro meses no llegan a deshacerse nunca. La vida en una maleta. No pasar más de cuatro noches seguidas en la misma cama. Ser todo un experto en habitaciones de hotel, aeropuertos o estaciones de servicio de autopistas.

Esta podría ser una forma de resumir lo que es un año de carreras. El resumen de cuatro meses de competición en esquí de montaña o bien como dirían los italianos de la staginoe agonistica. La lengua italiana es muy explícita y tiene en la palabra agonistica otra forma de llamar a la competición. Y haciendo una rápida, torpe e imperfecta traducción al castellano nos viene a la cabeza la palabra que bien podría definir lo que es una temporada de competición. ¡Sí! En cierto modo la competición al alto nivel es un poco agónica... Una temporada al alto nivel, a parte d’agosintica, es un ejercicio de coger un compromiso fuerte con uno mismo. Un compromiso para cumplir con el deber que nos marquemos. Un pacto con la moral individual de cada uno. Un deber que en primera instancia  viene marcado por el pacto hecho con uno mismo. Después vendrán los compromisos con los sponsors, las federaciones, las compensaciones (más bien insignificantes) económicas o el reconocimiento social que queras tener. Esto supone un compromiso y un pacto duro y firme. La competición reclama valores y compromisos firmes y duros en la época de la modernidad liquida. En el momento en que todo adopta el estado liquido; en la época del usar y tirar; cuando nada es para toda la vida; en la época en que todo cambia rápidamente; cuando todo es efímero; cuando el tiempo se nos escapa de las manos como la arena de la playa entre nuestros dedos; cuando nada es seguro la competición reclama estar allí continuamente, reclama que estemos seguros. Es como un negocio familiar en que todos los días hay que estar allí para levantar la persiana. Para competir no nos sirve un compromiso líquido, sino que la competición exige un compromiso a largo plazo, reclama ser constante, quiere que seamos firmes y no bajemos los brazos. Al alto nivel no le sirven los tiempos líquidos en que vivimos.

Después del típico parón primaveral para oxigenar piernas y mente volveremos a los entrenamientos hacia mediados de Mayo para empezar a preparar las carreras de montaña que a su vez servirán también como entreno para el invierno y así año tras año. Una rueda que va girando; un círculo virtuoso. Y volverá la primavera con otros números en nuestras bases de Excel, con otras carreras hechas y con otros resultados. Desear que sean mejores que los de este año. Pero si llegamos a Mayo sin hablar de competiciones, compromisos o entrenamientos líquidos y si nos mantenemos fieles y cumplimos con firmeza nuestro pacto los números que haya en las clasificaciones se olvidaran rápidamente a las pocas semanas. Tendremos que buscar en las hemerotecas para saber que nos decían las  y frías clasificaciones sobre nuestros resultados. Quizá serán los ríos de los montes que se los llevaran. Quizá serán los ríos líquidos de nuestro tiempo que arrastraran rio abajo los resultados que habremos hecho... 

Leer Más

Esquí de montaña| 25/02/2013

Avui hauria d'estar explicant com va anar la cursa de la Vall Fosca, però els capicis del temps ho han impedit. La cursa es va haver d'anul·lar per culpa del vent i el perill que això suposava pels prop de 400 participants. Una decisió impopular, valenta i necessària que diu molt de l'organització. A partir d'aquí trobo oportú recuperar un article que vaig escriure pel número de desembre-gener del Vèrtex refelxionant al voltant de la seguretat a les curses arrel dels tràgics aconteixaments de la passada edició de Cavalls del Vent: "És trist, però sovint ha de passar una desgràcia perquè s'obrin debats necessaris. Això és el que ha passat arran de la tràgica mort d'una participant i l'abandonament del 80% dels participants a la cursa Cavalls del Vent. La Cavalls d'aquest any va ser una cursa d'extrems. No només per la duresa intrínseca d'una prova com aquesta, sinó també per les dures condicions meteorològiques i per l'espectacular xifra d'inscrits.

Quan ens trobem davant d'una situació com aquesta, les preguntes que ens venen al cap són: qui ha de ser el responsable de limitar el nombre de participants, de retallar la cursa o bé d'anul·lar-la? La resposta és fàcil: el primer i l'últim responsable ha de ser un mateix. Si un ha estat prou valent per voler afrontar un repte d'aquestes dimensions, també ha de ser-ho per, en un moment donat, saber dir no. S'ha de tenir clar que el camí de muntanya ensenya a assumir responsabilitats de les nostres accions i que no podem anar delegant la nostra seguretat a tercers. Ara bé, organitzacions i institucions han d'acompanyar i aconsellar els esportistes. I en última instància actuar en nom d'aquells corredors que no siguin prou responsables per evitar posar en perill la seva vida.

Els mil inscrits a Cavalls són el reflex del brutal augment que els últims anys estan vivint les curses de muntanya. Ara bé, enmig d'aquesta onada gegantina potser s'observa en alguns participants falta de preparació o d'adaptació al medi. De la mateixa manera que a un alpinista que comença no se li acudirà mai desafiar la nord del Cerví, un corredor que tot just s'inicia a córrer per la muntanya no s'hauria d'endinsar en segons quines curses extremes. Aquí potser hauríem d'aprendre a reprimir aquest impuls d'immediatesa, tan propi dels nostres dies, quan volem les coses ara i aquí. Hauríem d'anar cremant etapes i evitar fer Pasqua abans de Rams.

L'equipament que s'ha de dur en aquestes competicions per protegir-se de les inclemències del temps també és un punt calent i de debat. Aquí organitzacions i esportistes han de tenir clar que no pot portar el mateix tipus d'equipament el primer corredor que l'últim. Les hores exposat als perills objectius de la muntanya seran molt diferents i per tant també haurà de ser diferent el material per adaptar-nos a aquests perills. En Kilian Jornet va tardar prop de 9h per acabar Cavalls, mentre que el gran gruix de corredors ho va fer sobre les 15h. Llavors, per posar un exemple, no pot portar el mateix tipus de paravent una persona que passarà 9h sota la pluja que una que n'hi passarà quinze (o més) i, a sobre, les últimes seran de nit.

Segurament el gran Bonatti posaria llum al debat sobre el que va succeir la tràgica nit del 29 de setembre d'enguany, sobre el pas dels Gosolans: "Si en situacions normals és l'habilitat, en les més extremes és l'esperit el que et salva". Ara bé, ni l'esperit, ni les paraules, ni els metges, ni els debats que generem van poder fer res per evitar la mort. I és que aquella nit tots hauríem pogut ser Teresa Ferriol."

Leer Más

Esquí de montaña| 18/02/2013

El Mundial ha seguit i ha acabat. Després de la cursa per Equips; Individual, Vertical Race i Relleus. Després del 7è lloc; 15è, 18è i 4ts. Competir, menjar, dormir. Dorsals i agulles imperdibles. Nervis d’abans de la cursa que al final ja ni posen nerviós. ARVA, pala, sonda, pells, manta tèrmica... tot a la motxilla. Després d’un Mundial on amb menys d’una setmana hem fet quatre curses immunitzen a qualsevol davant del nervis i fan que al final totes aquelles accions que es fan abans d’una cursa de manera excepcional ja no siguin més que una rutina. Al final fins i tot ens acostumem a l’ estrés de les curses i a les nits ja ni costa dormir dels nervis.

A nivell personal aquest ha sigut el Mundial dels puntets. Per un puntet no arribem quarts a la cursa per equips. Per un puntet de debilitat a mitja cursa Individual vaig perdre el tren dels deu primers. Per un puntet de sortir massa ràpid a la Vertical Race vaig estar demanant l’hora des de la meitat patint molt al final de la cursa per arribar a la meta intentant que no em passés més gent. La forma física hi era, hem estat lluitant amb els de davant, però aquest cop no he rematat la feina. També a nivell general aquest és el Mundial dels puntets perquè han sigut els Campionats on el nivell ha estat més alt i on qualsevol petit detall feia perdre o guanyar molts llocs. Ha augmentat el nivell dels corredors, però també el nombre. Nous països apreten fort al mateix temps que les grans potències com França o Itàlia han pogut portar molts i molt bons corredors. Això dona credibilitat al nostre esport i fa goig veure classificacions apretadets amb molts corredors en poc temps i la incertesa de veure com una corredor un dia pot petar i l’endemà estar allà davant donant guerra.

A partir d’ara haurem d’aprendre a dirigir cap al nostre favor tots aquests puntets que separen un bon resultat d’un resultat modest. Són petits detalls; un canvi de pells més ràpid que un altre, una baixada més inspirada o una visita del hombre del mazo quan no toca. Petits detalls que separen corredors amb la mateixa forma física. Petis detalls que separen l’estat d’alegria i plenitud de l’apatia en creuar la meta. La frontera és molt fina i mai sabem a quin dels dos costats caurem.  Una frontera feta de segons, minuts i corredors que es col·loquen entre nosaltres i el nostre objectiu. La competició és capriciosa i fa que mai sapiguem a priori si estarem a un costat o l’altre. Volem jugar a aquest joc. I fem que l’alegria, la felicitat i els bons moments depenguin d’aquestes fronteres. Unes fronteres que, malgrat tot, són poroses i depenen d’on nosaltres volem posar -hi el límit. Per sort i a diferencia de moltes altres fronteres que hi ha al món i a la vida aquestes ens les marquem i depenen només de nosaltres mateixos. 

Leer Más

Esquí de montaña| 18/02/2013

Los Mundiales han seguido y se ha terminado. Después de la carrera por equipos; Individual, Vertical Race i Relevos. Después del 7o puesto en equipos; 15º, º18 y 4º. Competir, comer y dormir. Dorsales e imperdibles. Nervios previos a la carrera que al final ya ni ponen nervioso. ARAVA, pala, sonda, pieles, manta térmica... todo dentro la mochila. Después de un Mundial donde en menos de una semana hacemos cuatro carreras inmunizan a cualquiera de nervios y hacen que todas aquellas acciones que hacemos antes de una carrera de forma excepcional ya no sean más que una rutina. Al final nos acostumbramos al estrés de las carreras y las noches previas a carrera ya ni nos cuesta dormir.

A nivel personal este han sido los Mundiales de los puntitos. Por un puntito que no llegamos cuartos a la carrera por equipos. Por un puntito de debilidad a media carrera Individual perdí el tren de los diez primeros. Por un puntito de salir demasiado rápido en la Vertical Rcae estuve pidiendo la hora des de la mitad de la carrera luchando porque no me pasasen más corredores. La forma estaba allí, hemos luchado con los de adelante, pero no se ha rematado la faena. También a nivel general este han sido los Mundiales de los puntitos, porque con el nivel altísimo que ha habido cualquier detalle te permitía ganar o perder muchas posiciones. En estos Campeonatos ha aumentado el nivel de los corredores, pero también el número. Nuevos países aprietan por detrás al mismo tiempo que las grandes potencias como Francia e Italia han podido llevar muchos y muy buenos corredores. Esto ayuda a dar credibilidad al deporte y da gusto ver clasificaciones apretadas con muchos corredores en poco tiempo y la incertidumbre de ver como un corredor un día puede petar y a la mañana siguiente estar adelante dando guerra.  

Ahora es momento de aprender a dirigir hacia nuestro favor todos estos puntitos que separan un buen resultado de un resultado modesto. Son pequeños detalles; un cambio rápido de pieles, una bajada inspirada o la visita del hombre del mazo cuando no toca. Pequeños detalles que separan corredores con la misma forma física. Pequeños detalles que separan el estado de alegría de la apatía al cruzar la línea de meta. La frontera es muy delgada y no sabemos hacia qué lado caeremos. Una frontera hecha de segundos, minutos y corredores que se meten entre mostros y nuestro objetivo. La competición es capciosa y, a priori, nunca sabemos si estaremos a un lado o al otro. Queremos jugar a este juego. Y hacemos que la alegría, la felicidad y los buenos momentos dependan de estas fronteras. Unas fronteras que a pesar de todo son permeables y dependen de donde nosotros pongamos el límite. Por suerte y a diferencia de muchas otras fronteras que encontramos en el mundo y en la vida estas dependen y nos las marcamos solo nosotros mismos. 

Leer Más

Esquí de montaña| 11/02/2013

Comencem forts! Sense perdre el temps ni adormir-nos a la palla hem començat els Campionats del Món de Pelvoux amb la cursa més exigent i dura: els equips. A part de la duresa d’un recorregut de 2500m positius i 24km de distància vam haver d’afegir-hi la duresa dels vint graus sota zero que ens va regalar el temps i, a nivell personal, la duresa de fer equip amb en Kilian. Córrer amb en Kilian, a part de córrer amb un bon amic, significa anar collat tota la cursa, però també la possibilitat de fer un molt bon resultat.  Per tant, sempre que sorgeix l’oportunitat el repte fa un pèl de por però és del tot seductor.

Des de la sortida la parella de l’any, Jaquemod-Bon Mardion, van encapçalar la cursa, mentre que per darrera es formava un grup amb italians, suissos i francesos intentant seguir-los. Una mica més endarrere jo passava el meu viacrucis particular intentant agafar un ritme que no trobava per enlloc amb unes cames com pedres per culpa de la fred (coses de ser africans i de viure al tròpic). No va ser fins ben passada la meitat de la cursa que em vaig començar a trobar bé i a veure com els altres equips tampoc estaven tant lluny. Tant és així que vam arribar a la curta pujadeta que conduïa a la plaça del poble de Vallouise, on hi havia la línia de meta, junts amb un equip d’italians i un de suissos. Veient com havia anat la primera meitat de la cursa al final vam salvar el dia arribant setens  a tant sols dos minuts de la quarta posició i a sis del podi. D’en Kilian no en parlo perquè com és de suposar ell anava fent sobradíssim i ajudant-me en tot el que podia; un cop més moltes gràcies amic!

Per en Kilian i per mi el resultat de la cursa per  equips a part de tenir un valor en ell mateix també serveix per agafar distància i valorar tots els resultats que anem fent. Curses com les del diumenge ensenyen que el nivell és molt alt i que el que fa gent com en Kilian o la Mireia de guanyar cap de setmana si cap de setmana també no és ni normal, ni freqüent,  ni fàcil. Cerc que curses com aquesta poden ajudar a valorar més i prendre consciència de la dificultat i el mèrit que comporta fer el que fan aquests fora de sèrie. Que els humans a allò bo ens hi acostumem molt ràpid i això no ens ha de fer perdre la realitat de vista...  

Ah! Per cert! Les conseqüències d’una Operación Puerto i d’un país desordenat amb el tema del dopatge arriben fins a Pelvoux. Des que hem arribat tant en Kilian com jo ja portem dos controls antidoping. Serà cosa de l’atzar?

 

 

Leer Más

Esquí de montaña| 11/02/2013

Empezamos fuertes! Sin perder el tiempo y sin irnos por las ramas empezamos los Campeonatos del Mundo de Pelvoux con la carrera más dura y exigente: los equipos. A parte de la dureza del recorrido con sus 2500m de subida y sus 24km de distancia tenemos que añadir los veinte grados bajo cero con los que nos obsequió el tiempo y, a nivel personal, la dureza de hacer equipo con Kilian. Correr con Kilian, aparte de competir junto a un buen amigo, supone ir con las tuercas apretadas des del inicio, pero al mismo tiempo la posibilidad de hacer un muy buen resultado. Por lo tanto, siempre que surge la posibilidad el reto hace un poco de miedo, pero es de lo más seductor. 

Desde la salida la pareja del año, Jaquemod-BonMardion, encabezaron la carrera, por detrás se formaba un grupo de italianos, franceses y suizos que lucharían por las medallas. Un poco más atrás yo pasaba mi viacrucis particular intentando coger un ritmo que no encontraba con unas piernas duras como piedras por culpa del frío (cosas de ser africanos y vivir en el trópico).  No fue hasta pasada más de la mitad de carrera que no empecé a encontrarme bien e ir recortando distancias con los de adelante. De esta forma llegamos a la última subidita que nos conducía hasta la plaza del pueblo de Vallouise, dónde había la línea de meta, junto a un equipo de italianos y uno de suizos. Visto lo visto en la primera mitad de la carrera salvamos el día llegando séptimos a solo dos minutos de la cuarta plaza y a seis del pódium.  De Kilian no hablo porque como ya es de suponer iba haciendo a su ritmo sobradísimo y ayudándome en todo lo que podía; una vez más muchas gracias!

Por Kilian y por mí el resultado de la carrera aparte de tener un valor en él mismo también sirve para coger distancia i valorar los resultados que vamos haciendo. Carreras como las del domingo nos enseñan una vez más que el nivel es muy alto y que lo que hacen gente como KIlian y Mireia de ganar fin de semana si fin de semana también no es ni normal, ni frecuente, ni fácil. Creo que carreras como esta pueden ayudar a valorar más y coger consciencia de la dificultad y el mérito de lo que hacen estos fuera de serie. Luego los humanos nos acostumbramos a lo bueno demasiado rápido i esto nos hace perder de vista la realidad de las cosas.

Ah! Por cierto que ya me olvidaba! Las consecuencias de una Operación Puerto y de un país desordenado en el tema del dopaje llegan hasta Pelvoux. Des de nuestra llegada Kilian y yo ya llevamos dos controles antidoping. Serán cosas del azar?

 

Leer Más

Esquí de montaña| 04/02/2013

Altitoy es el nombre de la carrera de esquí de montaña que durante dos días y al estilo Pierra Menta visita los montes del Pays du Toy. Con esto de Pays du Toy seguramente nos cuesta situarlo en el mapa y hacernos una idea exacta de que sitio estamos ablando. Pero si en lugar de Pays de Toy decimos que a partir del momento que dejas atrás Lourdes y empiezas a subir el valle que conduce a Luz Saint Suaver, epicentro del Altitoy, no dejas de ver carteles con nombres como Aubisque, Hautacam, Luz Arddiden o Tourmalet la cosa ya cambia. Durante este trayecto en coche respiras y revives el ambiente de aquellas calorosas y bochornosas tardes del mes de Julio. E inevitablemente piensas y comparas los dos días de competición que nos esperan con las imagenes del pelotón pasando por aquellas carreteras.

La realidad es totalmente distinta y las comparaciones hechas el viernes subiendo en coche entre el mundo de la bicicleta y el del esquí de montaña caen por los suelos cuando el sábado se nos presenta con una etapa de 2200m positivos, con una intensa nevada, viento y frío. Bienvenido al mundo real!!!! Con mi compañero, Poma o como su DNI indica Marc Solà, planteamos una carrera conservadora evitando lesiones y resfriados (queda una semana para el Mundial y tampoco es cuestión de hacer locuras). La lucha deportiva no tuvo mucha miga: salida; Jaquemoud y Bon Mardion lideran la carrera de inicio a fin; Eidalyn y Lenzi los siguen de cerca; más lejos Beccari y Galizi los persiguen con la impotencia de no poder hacer nada para cogerlos; el mismo conformismo que respiramos nosotros viendo imposible su caza. Toda la primera etapa solos, sin poder interactuar con ningún equipo como si nada se pudiera mover, quizá un poco aburrido. Al contrario, para nada aburridas fueron las bajadas en medio del bosque con medio metro de nieve polvo, las subidas en medio de ramas cargadas de nieve (a veces tenias que agacharte para poder pasar) y el laborioso trabajo de la organización para presentar un recorrido a la altura del circuito de la Grande Course que le ha dado una dimensión internacional a la carrera.  Domingo cambio radical, sol y salida de la plaza de Luz corriendo y con los esquís en la mochila para atacar los 1800m de desnivel positivo que una vez más la organización se había trabajado durante la noche. A nivel deportivo la carrera fue una copia del sábado, posiciones fijas de inicio a fin y con las mismas diferencias. Todo el fin de semana a la cuarta posición, ergo terminamos el Altitoy comiéndonos la medalla de chocolate.

Del Altitoy a parte de llevarnos el premio, los puntos de la Grande Course y dos días de esquí de montaña de verdad me llevo dos entrenos de muchísima calidad, con buen ritmo de bajada, cambios, subidas técnicas y muy buenas sensaciones físicas. Ahora solo falta que todos estos elementos subjetivos cristalicen y se traduzcan en un buen resultado en los Campeonatos del Mundo de la próxima semana en Pelvoux. Mientras, el Altitoy y sus montes del Pays de Toy seguirán viviendo a la sombra de sus míticas carreteras esperando que algún día los abuelos del pueblo de Luz Saint Sauver hablen con la misma fascinación de los aventureros que cruzaban el Tourmalet en bici que aquellos que la hacían calzados con esquís y pieles de foca. 

Leer Más

Esquí de montaña| 04/02/2013

Altitoy és el nom que pren la cursa d’esquí de muntanya que durant dos dies i a l’estil Pierra Menta transita per les muntanyes del Pays du Toy. Amb el nom de Pays du Toy ens costa situar-ho al mapa i fer-nos una idea de quin indret estem parlant. Ara bé, si enlloc de Pays du Toy diem que a partir del moment que passes Lourdes i enfiles la vall cap a Luz Saint Sauver, epicentre de l’Altitoy, no pares de veure trencalls amb noms com Aubisque, Hautacam, Luz Arddien o Tourmalet, la cosa ja queda més clara. Durant aquest trajecte respires i revius l’ambient d’aquelles tardes caloroses i xafogoses del mes de Juliol. I inevitablement penses i compares els dos dies de cursa que ens esperen amb les imatges del pilot pujant per aquelles carreteres.

La realitat és ben diferent i totes les comparacions fetes el divendres pujant amb el cotxe entre el món de la bicicleta i el de l’esquí de muntanya cauen per terra quan el dissabte se’ns presenta una etapa de 2200m positius, amb una intensa nevada, vent i fred. Benvingut al món real!!! Amb el meu company, en Poma o com diu el seu DNI en Marc Solà, plantegem una cursa conservadora intentant evitar lesions i refredats (queda una setmana pel Mundial i tampoc es tracta de fer bogeries). La disputa esportiva va tenir poca història: sortida; Jaquemoud i BonMardion encapçalen la cursa d’inci a fi; Eidalyn i Lenzi els segueix de prop; més lluny Beccari i Galizi s’ho miren amb la impotència de no poder fer res per atrapar-los; el mateix conformisme que desprenem nosaltres veient que no els podrem atrapar. Fem la primera etapa de cap a peus sols sense interactuar amb cap altre equip com si res es pogués moure, potser un pèl avorrit. Ara bé, gens avorrides van ser les baixades per dintre el bosc amb mig metre de neu pols, les pujades entre branques carregades de neu (a vegades t’havies d’ajupir per poder passar) i la meteòrica feina de l’organització per presentar un recorregut a l’alçada del circuit de la Grande Course que li ha donat una dimensió internacional a la prova. El diumenge canvi radical, sol i sortida de la plaça de Luz corrents i amb els esquís a l’esquena per atacar els 1800m de desnivell positiu que l’organització un cop més s’havia estat treballant durant tota la nit. A nivell esportiu la cursa va ser una còpia del dissabte, posicions fixes de sortida a final i amb les mateixes diferències.  Tot el cap de setmana a la curta posició, per tant acabem l’Altitoy menjant-nos la medalla de xocolata.

De l’Altitoy a part d’emportar-nos el premi, els punts per la Grande Course i dos dies d’esquí de muntanya de veritat me n’emporto un bon pòsit que espero que cristal·litzi la setmana que ve al Mundial. Han sigut dos dies de cursa, però també dos entrenaments de moltíssima qualitat, amb bon ritme de baixada, canvis, pujades tècniques i unes boníssimes sensacions físiques. Ara només falta traduir tots aquests elements subjectius amb un bon resultat als Campionats del Món de Pelvoux.  Mentrestant l’Altitoy i les muntanyes del Pays du Toy seguiran vivint a l’ombra de les seves mítiques carreteres tot esperant que algun dia els avis del poble de Luz Sanit Suaver expliquin amb la mateixa fascinació les aventures dels que transitaven pel Tourmalet amb bicicletes que els que ho feien calçats amb esquís i pells de foca. 

Leer Más

Esquí de montaña| 28/01/2013

Una web com la que avui posem en funcionament no és més que un ocell missatger dels nostres dies que a través del codi binari i d’una pantalla intentarà transmetre emocions, resultats, entrenaments, pedalades, esquiades, petjades, viatges o pensaments. En definitiva és una eina més que tenim per reduir la mida del món on vivim escorçant distàncies i facilitar l’ intercanvi d’informació, continguts o impressions. Tot això serveix d’excusa per explicar curses com les del cap de setmana passat.

Dijous marxàvem cap a Suïssa (no penseu malament que no portàvem cap sobre) a fer la segona etapa de la Copa del Món al Valais. Al costat de Martigny, enfilats a sobre la vall, amb un sol radiant, amb vistes sobre el Mont Blanc, la Verte, el Dru, els Combains i tot el Valais a les Marecottes es van disputar els Sprints i la Individual; un aparador excepcional per practicar el nostre esport (llàstima que durant la cursa no aixequem massa el cap). El divendres tocava fer la gimcana dels Sprints, una loteria a la qual la majoria d’atletes no ens agrada jugar. Al final 20a posició rascant uns bons punts per la general de la Copa del Món. Parlo dels Sprints com una gimcana desagradable, perquè nosaltres no entrenem per això, som esquiadors de muntanya i la veritat és que fer voltes de 3’ a un circuit no és el que més ens agrada. Entrenem i competim per fer curses com les del dissabte. La individual va ser una cursa cinc estrelles de 2100m positius amb un recorregut espectacular pel paisatge, pel traçat, per l’organització i per l’ambient que sempre es viu a Suïssa. I és que estem en territori Patrouille des Glaciers!!!!! A nivell esportiu i personal de la cursa me n’enduc un record molt positiu. Després d’una temporada passada força dolenta i un començament d’aquesta on a la Copa del Món em faltava una marxa per fi em vaig retrobar amb els rivals amb els quals sempre m'he anat barallant a les curses. Ja trobava a faltar els avançaments de l’Antonioli baixant, l’estil d’en Yannik Ecoeur o el cap tort d’en Boscacci. Després d’estar tota la cursa entre el 10è i el 15è lloc arribo a la 14a posició veient que la forma poc a poc va venint i mirant el futur amb optimisme. Propera parada Altitoy per acabar d’afinar la forma pels Mundials que a partir del dia 10 de febrer es celebraran a Pelvoux, França.

Si no recordeu ben bé el resultat que vaig fer tampoc passa res, crec que jo d’aquí un parell de mesos segurament també me n’hauré oblidat. I és que la competició ho redueix tot a la fredor d’uns números que el nostre cervell recorda amb dificultat. Segurament que d’aquest dos dies de curses en recordaré amb més facilitat els ponis que l’Arnau veia per la carretera, les bromes i acudits d'en Miguel Caballero, la sauna reperadora de després de la cursa, en Kilian forçant la màquina per alguna banda, en Garreta controlant el cotarro i sobretot l’aparició estel·lar i per sorpresa entre el públic animant de l’antic company de selecció el gran Joan Maria Vendrell àlies el Punky Vendri.  

Leer Más

Esquí de montaña| 28/01/2013

Una web como la que hoy ponemos en marcha no es más que un pájaro mensajero de nuestros días que mediante el código binario y una pantalla intentará transmitir emociones, resultados, entrenamientos, pedaladas, esquiadas, huellas, viajes o pensamientos. Resumiendo, es una herramienta que tenemos para reducir el tamaño de nuestro mundo y facilitar el intercambio de información o impresiones. Todo esto sirve de excusa para hablaros de carreras como las del fin de semana pasado.

El Jueves cogimos un avión dirección Suiza (tranquilos que no llevábamos ningún sobre con dinero) por participar en la segunda etapa de la Copa del Mundo en el Valais. Al lado de Martigny, encima del valle, con un sol radiante y con vistas al Mont Blanc, al Dru, a la Verte, a los Combains y todo el Valais se disputaron los Sprints y la Individual; un escaparate perfecto para practicar nuestro deporte (lástima que en una carrera no levantas demasiado la cabeza).  El viernes tocaba hacer el jugo de los Sprints, una lotería a la que los atletas no nos justa demasiado jugar. Al final 20a posición rascando unos buenos puntos para la general de la copa del mundo. Hablo de los Sprints como un juego desagradable porqué nosotros no entrenamos para esto, somos esquiadores de montaña y dar vueltas a lo hamster en un circuito de 3’ no es lo que más nos gusta. Entrenamos y competimos para hacer carreras como las del sábado. La carrera individual fue una carrera de cinco estrellas de 2100m de desnivel positivo con un recorrido espectacular en cuanto a paisaje, trazado, organización y ambiente. Y es que estamos en territorio Patrouille des Glaciers!!!!  A nivel deportivo y personal de la carrera me llevo un recuerdo muy positivo. Después de un año un poco malo y de un arranque de Copa del Mundo donde me faltaba una marcha por fin me he reencontrado con mis compañeros de batallas habituales. Ya echaba de menos los adelantamientos en bajada de Antonioli, el estilo de Yannik Ecoueur o la cabeza retorcida de Boscacci. Después de estar toda la carrera entre la 10a y la 15a posición logro terminar 14o observando que poco a poco la forma va llegando y mirando el futuro con optimismo. Próxima parada en el Altitoy donde terminaremos de afinar la forma para los Mundiales que se celebraran a partir del 10 de febrero en Pelvoux, Francia.

Si no recordáis muy bien el resultado que hice tampoco pasa nada, seguramente que dentro de dos meses ni yo me acordaré. Y es que la competición tiende a reducirlo todo a la impersonalidad de los números de una clasificación que a nuestro cerebro le cuesta recordar. Seguramente que de estos días de carreras me acordaré con más facilidad de los ponis que Arnau veía en medio de la carretera, de las bromas y chistes de Miguel Caballero, de la sauna reparadora de después de la carrera, de las ideas de bombero de Kilian, de Garreta controlando el cotarro y sobre todo de la aparición sorpresa y estelar animando entre el público del antiguo compañero de selección Jon Maria Vendrell alias el Punky Vendri. 

Leer Más

SELECCIONA IDIOMA (ES)
CREDITOS
programador web freelance Barcelona