PER QUè ENS AGRADA EL TOUR?
Esquí de muntanya | 25/07/2017

Si el Tour de França genera gran expectació, si les persones s’apropen en massa a les carreteres per animar i si enganxa tants espectadors cada tarda al sofà no és només per l’espectacle merament esportiu. Si el Tour és una cursa més important que els propis corredors és per alguna cosa més. I potser ho és perquè ens retrata un món perfecte que tots voldríem que fos real.

Durant les etapes planes veiem un grup de ciclistes entusiastes i optimistes que veuen el món ple d’esperança escapats durant quilòmetres tot i saber que seran caçats pel gran grup. Ara bé, només en veiem una part. La del coratge, la lluita i la valentia envejable d’uns nois que no perden ni la fe ni l’esperança tot i saber que seran engolits durant els últims quilòmetres pels sprinters. El que se’ns escapa són els pactes ocults de dins del pilot. Com va passar aquest any  quan Stefan Küng del BMC es volia escapar durant una etapa plana. Els equips dels sprinters van evitar-ho sortint a tapar tots els atacs del jove corredor del BMC evitant que s’escapés amb altres corredors. Un cop va haver abaixat els braços es va consentir l’escapada del dia. Un cop a dins del pilot van confessar-li que a ell –diuen que és un Cancellara- no el deixaven escapar perquè era massa bo. Això volia dir que al final de l’etapa haurien hagut d’esforçar-se massa per atrapar-lo i poder permetre la guerra dels sprinters a la recta de meta. D’aquesta manera els gregaris dels equips de Kittel, Cavendish o Greipel tenien un dia més tranquil.

Malgrat ser un model de gestió en tots els àmbits –mèdic, físic, tècnic, estratègic, empresarial, nutricional i tot el que us pugueu imaginar- a l’equip Sky no tot són llums que enlluernen el món i les escoles de negoci. Darrera de la perfecció i avantguarda d’aquest equip hi ha la submissió estricta a una jerarquia. Primer va ser el propi Froome que va haver d’acotar el cap i posar-se al servei de Wiggins. Ara li ha tocat a Landa sotmetre’s a les ordres d’equip que tallen l’instint competitiu que porten els corredors dins seu. El pobre Landa ha descobert –tot i que en el fons ja ho deuria saber- que ni els homes són bons per naturalesa ni el ciclisme és aquell esport lliure on pots arribar tant lluny com et deixin les cames. I és que tant el Tour com l’esport també contenen totes les misèries d’aquest món.

Si vam poder veure en Warren Barguil aixecar els braços victoriós al cim de l’Isoard amb el mallot de millor escalador com un acte de justícia poètica després de perdre per un tubular l’etapa reina del Tour i d’haver-se fracturat la pelvis a final d’Abril va ser per tot el que no vam veure. Ningú li va fer cas tots els anys que com a jove promesa francesa –sempre assedegats d’un relleu a Hinault- havia fracassat en les edicions anteriors encadenant caigudes i mala sort. Com tampoc ningú ens va ensenyar les hores de recuperació amb fisioterapeutes i entrenadors. Com tampoc ningú ens ensenya les hores passades a la carretera entrenant. Com tampoc ningú es pot arribar a fer la idea del patiment de segons quins entrenaments i de la gana que han de passar per arribar al pes desitjat per poder pujar més ràpid. O algun dels trastorns mentals que comporta tant de sacrifici. Com tampoc ningú ens ensenya els corredors que arriben després del primer esgotats per l’esforç i que hauran fet sacrificis similars, però que a ulls de tothom seran uns fracassats. Evidentment tampoc ningú ens ensenyarà -i esperem que no ens ho ensenyin perquè no existeix- com el dopatge pot ser que encara vagi un pas per davant dels que el persegueixen. Sempre ens quedem amb la cara amable de l’èxit, aquella que ens serveix per projectar-hi els nostres desitjos i somnis que ja mai es compliran. 

Quan l’helicòpter de televisió ens ensenya la riquesa agrícola i forestal de França veiem un món harmoniós, tranquil, on res hi desentona i on la gent cada dia fa un pique-nique a sobre d’un dels turonets amb la joie de vivre. Segurament que en realitat aquest món ja no existeix. La campagne cada dia està més despoblada, envellida i els pobres pagesos han de fer front al món global que els empeny a emplenar de química els seus camps i a uns marges cada dia més reduïts. Com tampoc veiem per enlloc l’esforç de tota la societat francesa per cuidar i no destrossar el seu patrimoni natural. Res és gratuït en aquesta vida. També ens és molt més còmode quedar bocabadats contemplant els nuclis urbans perfectament ordenats, castells, abadies, catedrals i convents de la Dordogne o de la vall del Loire que  contemplar les antigues indústries pesants i decadents del Nord que han vist deslocalitzada la seva producció. Mai escoltarem en Carlos de Andrés fer la ressenya d’una antiga fàbrica de Citroën tancada i ruïnosa ara camp de cultiu del Front Nacional quan l’helicòpter ens l’ensenyi per tots els costats. No ho escoltarem ni ho veurem perquè al Tour la cara fosca del món no hi té lloc. De la mateix manera que a l’última contrarellotge de Marsella mentre la cursa i la televisió es centrava en l’agonia del pobre Romain Bardet i la mel als llavis de Mikel Landa en alguna banlieue no massa llunyana algun ciutadà francès perdia l’esperança en la República i es creia la fantasia de Dáesh. 

Potser quan cada Juliol arriba el Tour aquelles hores després de dinar ens ajuden a fer més suportable la vida. Són unes hores de desconnexió del món. Són un viatge a un espai perfecte on tot està ben cuidat, la gent es respecte, guanya el que més ho mereix, la mà de l’home en forma de carreters estretes i sinuoses s’integra convivint a la perfecció amb la natura i les persones tenen una condició humana més elevada. Ens permet projectar la nostra frustració i ambició cap a uns corredors que un cop apaguem la televisió desapareixeran. Com també ho faran totes les imatges perfectes que haurem vist. Però al menys durant unes hores haurem viscut en la il·lusió d’un món perfecte. Il·lusions necessàries per viure i que per sort cada dia que passa és un dia menys per perquè tornin.

 

 


SELECCIONA IDIOMA (CA)
CRèDITS
programador web freelance Barcelona