L’EVEREST DE LA POSTVERITAT
Esquí de muntanya | 29/05/2017

Hem vist gent matar per un clic, per un like o per un retuit. O el que és el mateix, matar per ser els primers de donar una notícia. Per ser els primers d’anunciar que en Latorre havia fet el cim de l’Everest, els primers d’anunciar el cim d’en Kilian, els primers d’anunciar haver-lo vist baixant en algun punt de la ruta, els primers d’aportar notícies fresques o els primers d’anunciar un possible segon atac a la muntanya més alta del planeta. En cap cas els primers de buscar la manera de confirmar que tot això era cert. Expressions com “sembla que”, “em diuen des del CB”, “segons els rumors del CB”, “un alpinista que diu haver-lo vist diu que”, “semblaria confirmar-se la notícia que”, “diuen que diu”, “històric, imprescindible, espectacular, impactant, impressionant”, “algunes fonts apunten que” o “en pocs minuts s’ha de confirmar la notícia que avençàvem” s’han fet freqüents els últims dies al voltant de l’Everest. Expressions utilitzades per vestir notícies que només serveixen per crear dubtes, rumors, mitges veritats i, això sí, generar molta expectació i audiència. Tot plegat no és exclusiu ni d’aquest dies, ni de l’Everest, de fet és el pa nostre de cada dia. Però segurament és en ambients com els de la muntanya més alta del món que tota aquesta manera de fer pot agafar més volada.

 

L’Everest -malgrat l’esforç per domesticar-lo- segueix essent un ambient hostil, salvatge, perillós, aïllat, incomunicat i remot. Un lloc on l’ordre de prioritats -aparentment- hauria de ser diferent al que podem tenir en ambients més domesticats. Per bé, que hi poden regnar les mateixes baixes passions humanes que podem trobar en un metre quadrat d’asfalt envoltat d’edificis alts i rodejat de cotxes. I amplificades per la fatiga, la manca d’oxigen, la incomoditat del lloc i la crida del cim. Els condicionants ambientals de l’Everest fan que les notícies no arribin a la velocitat que la nostra impaciència –sempre irracional- demana. Un món sobreestimulat que necessita carn fresca contínuament. Com que les notícies no arriben amb la freqüència que desitjaríem es comença a generar tota aquesta boira feta de mitges mentides i de mitges veritats. Rumors de poble, de barra de bar o del joc del telèfon amplificats per la xarxa. Tot aquest fum i tota aquesta polseguera que s’aixeca ajuden a crear una realitat paral·lela i fictícia que desemboca amb suposades veritats a les antípodes del que realment està succeint. Perquè en realitat la vida segueix el seu curs igualment i –encara que ens pugui semblar estrany- és el que passa més enllà d’una pantalla o d’una xafarderia de poble (o de ciutat).  I la realitat és que si no sabem res d’en Kilian o de qualsevol altre és perquè ja tenen prou feina a moure’s, vestir-se, alimentar-se i tot allò que els hi permet mantenir-se en vida i complir amb el seu objectiu.

 

Segurament que per pujar a l’Everest un no ha d’estar pendent de donar explicacions sobre l’estat de l’empresa que està realitzant, d’informar constantment d’on es troba i de fer fotos que permetin construir la realitat. El que per tots seria un acte tranquil·litzador podent ser coneixedors de la situació en tot moment dels nostres compatriotes en realitat suposa posar-los en perill. En perill perquè havent de fer aquest esforç comunicatiu la seva atenció i activitat mental -ja prou sol·licitades per l’ambient hostil, per la manca d’oxigen o per l’esforç físic - es desvia del que realment és important. És a dir, de posar un peu davant de l’altre sense entrebancar-se, de beure, de menjar, d’observar el terreny i d’interpretar els moviments del núvols per tornar a casa tal i com han marxat. A part, diuen que allà dalt les decisions s’haurien de prendre en funció de l’estat d’un mateix, del temps i de la muntanya i no en funció del que esperen els que estan observant des de la distància i a través d’una pantalla. De fet, diuen que potser són totes les decisions de la vida que hauríem de prendre amb aquesta llibertat. Ara bé, hi ha algú que pugui ser totalment lliure?


SELECCIONA IDIOMA (CA)
CRèDITS
programador web freelance Barcelona