LA VERITAT FA MAL
Esquí de muntanya | 19/09/2017

L’estiu li suggereix descobrir noves muntanyes. No té massa manies per triar un nou destí. Es deixa guiar pel que llegeix o escolta dels seus amics, coneguts i saludats. Ara bé, sempre s’acaba inclinant per muntanyes on encara queda neu o tenen alguna gelera permanent en alguna de les seves faldes. D’aquesta manera té la sensació que aquell espai natural -com a escenari de les seves accions on  projecta els desitjos acumulats al llarg de l’any- és més captivador. L’ajuda a aconseguir la sensació de sentir-se superat, desbordat i petit per l’entorn que l’envolta. Un entorn que li amaga alguna cosa que no pot desxifrar, entendre i explicar ni a través dels sentits ni de la raó. Busca un espai on hi hagi algun element que escapi del seu control i que no acabi d’entendre. Aquell misteri que fa més atractiva la bellesa.

 

Planifica l’escapada amb l’optimisme i l’alegria que caracteritzen l’estiu, quan sembla que només hi ha temps per a l’evasió i l’hedonisme. S’endinsa a les muntanyes amb aquell esperit de la persona que està de vacances de la feina i que també pensa que està de vacances de les seves obligacions com a persona. Per això a vegades es despista quan condueix el cotxe pujant cap a muntanya. No veu algun senyal de trànsit i més d’un cop està a punt d’emportar-se pel davant algun ciclista que no ha vist. A vegades s’adona quan cau la primera gota de la típica tempesta de tarda estiuenca que s’oblida la jaqueta que l’ha de protegir. Més d’un cop es deixa el mòbil en un restaurant. Ara bé, gràcies a la dependència que en té, del mòbil, se n’adona ràpidament i l’oblit acaba en un no res. I, evidentment, es deixa portar,  oblidant qualsevol obligació horària, sorprenent-se de com se li ha fet tard aquella tarda tot parlant a l’ombra d’un arbre.

 

Tot aquest combinat d’emocions i costums estiuencs a què ens evoca la nostra civilització –eminentment urbana- fan que cada vegada que, per fi, troba aquella glacera o congesta de neu, que han sigut l’esquer del seu desig, la decepció sigui majestuosa. Proporcional a la diferència entre la realitat que contemplen els seus ulls i el que havia vist en fotos d’anys anteriors. Enmig del miratge que suposa l’estiu -aquesta bombolla de felicitat, real o simulada a través d’una imatge, amb la qual sembla que tots els problemes es paralitzin- la natura es despulla de realitat. I així, aquestes glaceres agòniques li serveixen per recordar tots els problemes del món. I en les masses de gel magres i esquifides hi veu el fracàs de la nostra civilització.

 

Segurament que no n’és conscient, però darrera de la inclinació misteriosa que no sap explicar amb paraules per aquests paisatges glacials hi ha la necessitat d’apropar-se a la veritat. Aquestes glaceres esquifides són reals. No com la retòrica dels discursos i opinions que llegeix a la premsa durant tot l’any sobre com s’interpreten unes dades suposadament objectives sobre el clima del món. Perquè per molt que es camufli la realitat  amb eufemismes i s’empassi totes les mentides  que ens hem d’empassar per fer suportable la vida, tard o d’hora tots necessitem –i potser també volem- conèixer la veritat.


SELECCIONA IDIOMA (CA)
CRèDITS
programador web freelance Barcelona